#OWS I ara què? - una visió dels Indignats d'Espanya

Apunt del bloc de l'AdBusters Magazine, signat per Carlos Delclòs i Raimundo Viejo i publicat el dimecres 18 de gener de 2012.

Traducció de Translator Brigades

La partida és en marxa, però... quina és la jugada?

En el seu famós discurs a Ocupar Wall Street, Slavoj Žižek fa, als presents (i als usuaris d'arreu del món a través d'Internet), una advertència important en forma de consell amistós. "No ens enamorem de nosaltres mateixos. Estem tenint una gran experiència aquí. Però recordeu, que les festes s'acaben. El que importa és el dia després: Quan tornem a la vida normal, hi haurà algun canvi?" Pels indignats del moviment 15-M a Espanya, els resultats de les eleccions generals del 20 de novembre van marcar l'inici del metafòric dia després.

Que el Partit Popular, de dretes, obtingués la majoria absoluta del govern, amb només un lleu augment de vots a causa de l'espectacular desintegració del suport popular al Partit Socialista, no va ser cap sorpresa per a ningú, i encara menys pels indignats.El què pot haver sorprès a algunes persones, però, és la relativa baixa intensitat de les mobilitzacions des que la dreta és al poder i encara més des de l'anunci que anaven a posar en pràctica les mateixes polítiques neoliberals de violenta austeritat imposades pels règims tecnocràtics de Grècia i Itàlia. Com Amador Fernández-Savater va dir fa poc, la pregunta que es fa molta gent és, "on són totes aquestes persones que van ocupar les places i les assemblees de barri durant la primavera? S'han desencantat del moviment? Són incapaços de fer compromisos duradors? Estan resignats a la seva sort?"

Fernández-Savater no ho creu així: "Sense cap estudi a la mà ni la possibilitat de generalitzar, baso la meva anàlisi en la gent que conec personalment i en la manera com ho veig pels resultats en mi mateix. Crec que, en general, la gent ha seguit amb les seves vides ... Però dir que han seguit amb les seves vides no és una expressió gaire encertada. Un cop s'ha passat per la plaça, no se'n surt, la vida ja no és la mateixa. Car es torna una nova vida: Tocada, creuada, afectada pel 15-M" I afegeix que el 15-M no és una organització social, sinó "un nou clima social". Però, com s'organitza un clima social? Quines noves possibilitats d'autogestió, de desobediència civil, de cooperació i de mobilització massiva s'han generat, i què queda per fer?

Amb el temps, l'onada de mobilitzacions que primer va colpejar les costes de la Mediterrània per estendre's arreu al llarg de 2011 ha superat la seva fase inicial. Aquesta fase ha aconseguit substituir el discurs dominant pel nostre. Ara sabem que el problema no és una falla tècnica misteriosa que s'anomena crisi, sinó els delictes intencionals d'una cleptocracia. Aquesta distinció és crucial: mentre el primer suggereix un dilema de gestió que s'oposa als enfocaments d'esquerra i de dretai, el segon traça una línia entre l'1% de la població que abusa del poder per tal de robar a la gent, i aquells que es neguen a consentir-ho i opten per la resistència en nom del 99% de la població que no s'ha apuntat a l'orgia especuladora.

Arribats en aquest punt, la pregunta òbvia és: "I ara què?" Per descomptat que hem de seguir protestant junts, sobretot si optem per fer-ho, de forma intermitent i massiva, a favor d'una crítica general del sistema des de causes particulars. I en l'escala més petita, les lluites concretes han de seguir prenent els carrers de les ciutats. No obstant això, és de fonamental importància que aquestes lluites no estiguin massa desconnectades les unes de les altres. Aquests processos serveixen per mantenir les preguntes que mantenen viu el moviment i que s'adapten a les situacions sempre canviants en què operen. Però això no dilueix la qüestió de les alternatives que podem oferir.

La conquesta del poder polític, particularment en les democràcies liberals, no és la tasca més important del canvi social. El canvi polític tendeix a ocórrer quan els canvis socials s'han consolidat. Per tant, si el que volem és canviar les relacions socials existents i llimar les desigualtats, no té gaire sentit donar prioritat a un canvi de poder polític amb l'esperança que el canvi social s'instal·larà des de dalt. En canvi, el primer desafiament, com va assenylar John Holloway, és "canviar el món sense prendre el poder", per construir i enfortir les institucions alternatives dels béns comuns.

Per descomptat, en parlar d'institucions no ens estem referint a les institucions polítiques - parlaments,  executius i similars -. Tampoc ens referim a les que poden estar entre el poder i el moviment, com són els partits polítics, els sindicats o d'altres organitzacions similars. Ens estem referint a les institucions que serveixen de base per al moviment i que es defineixen per la seva pròpia autonomia: centres socials, col·lectius d'activistes, mitjans de comunicació alternatius, cooperatives de crèdit i cooperatives de treball i consum en general. Institucions com aquestes constitueixen, ni més ni menys que els espais materials on podem articular els valors, les pràctiques socials i els estils de vida sobre els que es fonamenta el canvi de clima social que s'està produïnt hores d'ara a tot el món.

En molts llocs, aquestes institucions alternatives ja estan en construcció. A Catalunya, la Cooperativa Integral Catalana, que serveix per integrar el treball i el consum de diferents cooperatives del país a través d'espais compartits - educació, botigues, serveis legals, i reunions -, ja compta amb 850 membres, milers d'usuaris i ha inspirat a més "cooperatives integrals" de l'Estat Espanya. Mentrestant, als Estats Units, 130 milions de nord-americans són propietaris de cooperatives de treball, consum i crèdit i 13 milions de nord-americans s'han convertit en treballadors-propietaris de més de 11.000 societats laborals, 6 milions més que els afiliats en sindicats del sector privat. En les properes setmanes i mesos, esperem explorar algunes d'aquestes institucions alternatives i les possibilitats que s'obren per al 99%.

A Empire, els teòrics polítics Michael Hardt i Antonio Negri examinen la forma en què un Imperi cleptocratic controla a les persones a través del que Michel Foucault va anomenar biopoder: "una situació en la que el que està directament en joc en el poder és la producció i reproducció de la vida mateixa". En molts sentits, aquesta és la força que, les nostres experiències als carrers, les places i les assemblees, informa la nostra vida quotidiana i les nostres decisions a llarg termini. Els moments espectaculars que compartim són una font estimulant, fonamental de l'energia per al moviment global. També són adob per als mitjans de comunicació sensacionalistes, que devoren els esdeveniments per convertir-los en supèrflus i pornogràfics titulars. Però la revolució no està sent televisada, precisament perquè el que està succeint ho fa dins de nosaltres mateixos i entre nosaltres. Ens estem movent molt lentament pels seu ràdars mediàtics, perquè anem més lluny, amb molta més amplitud i amb manifesta profunditat. I, si juguem bé les nostres cartes, controlarem el nostre temps, el nostre treball i les nostres vides abans no se n'adonin.