#Són300 #Som300

La sirena ja no brama,
ja no crida a treballar.
La nau ja no funciona
fa temps que va tancar.

Són 300 fills de la fam
que una llar hi van trobar.
I ara els fan fora amb les armes
tot i ser éssers humans.

Primer foren les barraques.
Avui naus industrials.
Els pobres no tenen casa
ni un futur on viatjar.

Mentres tant,
en llurs poltrones,
els lladres
s'ho van mirant.

Vergonya de democràcia!
Vergonya pels catalans!
Una terra d'acollida
que, amb la força,
va desallotjant.

Poblenou, 24 de juliol de 2013

Les goges eren a casa

De riera en riera,
de grau en grau,
de gorg en gorg,
jo lrs buscava.

Fins a l'Àfrica misteriosa
jo les vaig anar a cercar.
No les trobava!
On carai eren?

Ahir a la vesprada
la resposta fou trobada;
Les dones d'aigua eren a casa!
Muntades sobre gegants!!!

Quan la son no vol venir

Quan la son no vol venir
i els ulls no es tanquen,
prenc el telèfon i
escric quatre ratlles.

Des de la fantasmagòrica planta d'un edifici arcà, contemplo l'espelma encesa al cim del Puig de l'Àliga.

Al carrer encara hi ha cotxes i veus de joves que canten. Eren altres temps, altres moments i ni la sirena ni la baldufa m'havien captivat l'ànima.

Fa calor, llardosa xardor, a Barcelona. La finestra, ben oberta, dóna clatellades de silenci interior al brogit dels altres.

Elles dormen. Jo no en së.

Serà un neguit? Una cabòria?
Potser un vent del passat que em vol treure de casa? O serà un embruix calculat per alguna mala ànima?

Són les dotze: hora bruixa.
Sant Josep toca campanes.
I el meu cap, potser adormit?, em mostra oníriques entranyes.

Com un bou embolat, embesteixo i repico en la foscor, però no en trec l'aigua clara. De sobte, unes mans.
I la llum
I el fred
I aquella dolça olor que m'atrau cap a la mama.

Quan la son arriba
i els ulls es tanquen,
em cau el telèfon
de les mans
i somnio en escriure
les properes setze ratlles.