Traducció de l'original publicat per Nicholas Carr a AdBusters Magazine
 |
| Lao P. Xia Xiaowan |
Els estudis psicològics
dels darrers 20 anys han revelat que després de
passar temps en un entorn rural tranquil, a prop
de la natura, les persones mostren una
major atenció, una memòria més
forta i unes millors capacitats cognitives. El seu cervell esdevé més tranquil i
nítid. La raó, segons
la teoria de l'atenció de la restauració (ART), és que quan les persones no
estan sent bombardejats per estímuls externs,
el cervell pot relaxar-se. Les persones que han migrat del camp a la ciutat ja no han de pagar el
preu de l’impacte d’un cúmul desmesurat de distraccions. L'estat contemplatiu resultant enforteix
la seva capacitat de controlar els seus pensaments.
La revista Psychological Science va
publicar els resultats més recent d'aquests estudis a finals del 2008. Un equip
de la Universitat de Michigan, dirigit pel psicòleg Marc Berman, va reclutar a
unes tres dotzenes de persones i els va sotmetre a una sèrie de rigoroses i
fatigants proves mentals dissenyades per mesurar la capacitat de treball de la
seva memòria, així com la capacitat per exercir el control sobre la seva
atenció. Els subjectes van ser dividits en dos grups. La meitat d'ells va
passar prop d'una hora caminant per un parc arbrat aïllat, i l'altra meitat va
passar una quantitat igual de temps caminant pels carrers del centre d’una
ciutat. I, posteriorment, van repetir la prova per refutar-ne els resultats. Els
investigadors van trobar que els que havien passat el temps al parc van treure "significativament
millors" resultats en les proves cognitives, és a dir, que havien
incrementat la seva capacitat d’atenció, mentre els que van caminar per la
ciutat, no van millorar aquestes capacitats.
Els investigadors de la
Universitat de Michigan van fer, tot seguit, un
experiment similar amb un altre
grup de persones. En lloc de sortir a
caminar entre les rondes de proves, els
nous subjectes tan sols van haver de mirar fotografies d'una
tranquil · la zona rural o
d’una sobrecarregada zona urbana. Els
resultats van ser els mateixos. La gent que mirava
les fotos dels entorns rurals van ser capaços d'exercir un control molt més gran sobre
la seva atenció, mentre que els que van veure escenes
de ciutat no van mostrar cap millora en la seva atenció.
L’equip de Marc Berman va concloure que "les interaccions simples i breus
amb la natura poden
produir un notable increment en el control cognitiu." Passar temps
en el món natural sembla ser de "vital importància" per "el
funcionament cognitiu eficaç".
No hi ha cap a lloc natural a Internet. Hom no hi troba cap lloc tranquil i contemplatiu on restaurar les seves capacitats cognitives. Més enllà de la interminable i atractiva brunzidera dels carrers urbanes, els estímuls de la web poden resultat vigoritzants i estimulants. I no ens agradaria renunciar-hi. Però són, també, esgotadors i molestos. Poden, fins i tot, arribar a aixafar tots els modes de pensament més tranquil. Es tracta d’un dels majors perills amb els que ens enfrontem, ja que, automatitzant el treball dels nostres cervells, cedim el control sobre el flux dels nostres pensaments i records a un sistema electrònic de gran abast. I això, com molt bé assenyalen el científic Joseph Weizenbaum i l'artista Richard Foreman, produeix una lenta, però constant, erosió de la nostra humanitat.
Els efectes del ciberespai no es
noten només en el pensament profund, aquell que requereix d’una ment tranquil ·
la i atenta, sinó també en l'empatia i la compassió. Els psicòlegs prten temps estudiant
com la gent experimenta por i reacciona a les amenaces físiques, però només
recentment han començat a investigar les fonts dels nostres instints més
nobles. El que estem trobant és que les emocions superiors sorgeixen de
processos neuronals que "són inherentment lents", com assenyala Antonio
Damasio, director de l’Institut del Cervell i la Creativitat de la USC. En un
experiment recent, Damasio i els seus col·legues van dedicar-se a escoltar a
persones que patien dolor físic o psicològic. Fet aquest exercici, van posar
als narradors en una màquina de ressonància magnètica i van escanejar els seus
cervells mentre recordaven les seves experiències personals. L'experiment va
revelar que mentre que el cervell humà reacciona molt ràpidament a les
manifestacions de dolor físic - quan es veu a algú ferit, els centres de dolor
primitiu del cervell s’activen de forma gairebé instantània - el procés
d’empatia mental amb el patiment psicològic es desenvolupa de manera molt més
lenta. Els investigadors van descobrir que el cervell necessita molt més temps "per
transcendir la participació immediata de la carn" i començar a entendre i
sentir "les dimensions psicològiques i morals d'una situació."
Segons els estudiosos d’aquestes matèries, un
experiment com el suara esmentat ens indica que com més distrets
estem, menys capaços som d'experimentar el
més subtil, que és la forma
més específicament humana de l'empatia, la
compassió i d’altres emocions d’aquest tarannà. "Per a
alguns tipus de pensaments, especialment per a la presa de decisions morals sobre
les situacions d'altres
persones, cal disposar del temps adequat per a la reflexió",
adverteix Mary Helen Immordino-Yang, membre
de l'equip d'investigació. "Si
les coses estan succeint
massa ràpid, no
sempre es poden experimentar plenament les emocions sobre
els estats psicològics dels
altres." Seria imprudent,
però, concloure que Internet
està minant el
nostre sentit moral. El que no seria aventurat, seria suggerir que a mesura que la xarxa re-enruta els nostres
camins vitals i
disminueix la nostra capacitat de contemplació, altera la profunditat de les nostres emocions i dels nostres pensaments.
Hi ha investigadors que se senten encoratjats per la facilitat amb la que les nostres ments s'estan adaptant a l'ètica intel·lectual de la xarxa. "El progrés tecnològic no té marxa enrere", escriu un columnista del Wall Street Journal, "de manera que la tendència cap a la multitasca i el consum de diferents tipus d'informació només pot continuar." No hem de preocupar-nos per què el nostre "programari humà" s’estigui "posant al dia de la tecnologia que ha possibilitat l'abundància d'informació que ens envolta. Evolucionarem per a convertir-nos en consumidors més àgils de dades”. L'autor d'un article de portada a la New York Magazine assegura que a mesura que ens acostumem a "gestionar la informació binària que ens ofereix el segle XXI", el cablejat del nostre cervell, inevitablement, esdevindrà més eficaç per a gestionar la informació . La’utor diu que "podem perdre la nostra capacitat" per concentrar-nos en una tasca complexa, de principi a fi ", però en compensació guanyarem noves habilitats, com ara la capacitat de "mantenir 34 converses a la vegada a través de sis canals diferents”. Un destacat economista assegura que "la xarxa, Internet, ens permet utilitzar capacitats cognitives pròpies de l'autisme i dels millors captadors dé noticies." Un autor d'Atlantic suggereix que la nostra "inducció tecnològica ADD" pot ser "un problema a curt termini", derivat de la nostra dependència a "hàbits cognitius evolucionats i perfeccionats en una època de fluxos d'informació limitats”. Desenvolupar nous hàbits cognitius és "l'únic mètode viable per a viure en l'època de la connectivitat constant. "
Aquests escriptors
tenen raó en afirmar que estem essent modelats pel
nostre entorn informatiu. La nostra capacitat d'adaptació
mental, construïda en les profundidats del nostre cervell,
és fonamental en la història intel·lectual de la humanitat. L'adaptació
ens adequa a les
nostres circumstàncies, però
qualitativament es tracta d’un procés neutral. El
que importa al final no és el
nostre ésser, sinó allò en el què
ens convertim. A
la dècada de 1950, Martin Heidegger observava
que l'amenaça de " la revolució tecnològica" podia ser tan "captivadora,
encisadora, enlluernadora i seductora
per a l'home com per a portar-lo a creure que el
pensament racional acabaria essent la única forma de pensar del futur." El "pensament reflexiu",
que durant segles ha estat
considerat com l'essència mateixa de la nostra humanitat, esdevindria una víctima del progrés. L'avanç tumultuós de la tecnologia arribarà a ofegar les percepcions
refinades, els pensaments sublims
i les emocions sorgides de la reflexió i la badoca contemplació. "La
fredor tecnològica", concloïa Heidegger,
amenaça amb "ocupar-ho tot."
I ara, podríem estar vivint el final del
món del pensament pausat, podríem estar empassant-nos la fredor racional cap a les nostres ànimes humanes.
L'autor:
Nicholas Carr és l’antic editor executiu de la prestigiosa Harvard Business Review. El seu article de portada a The Atlantic titulat "Ens torna idiotes Google?" va fer-lo tan conegut que va desenvolupar la seva teoria en el seu llibre The Shallows: What the Internet Is Doing to Our Brains. (Els aiguamolls: El que Internet està fent als nostres cervells). Carr viu a Colorado i blogueja a roughtype.com
Nicholas Carr és l’antic editor executiu de la prestigiosa Harvard Business Review. El seu article de portada a The Atlantic titulat "Ens torna idiotes Google?" va fer-lo tan conegut que va desenvolupar la seva teoria en el seu llibre The Shallows: What the Internet Is Doing to Our Brains. (Els aiguamolls: El que Internet està fent als nostres cervells). Carr viu a Colorado i blogueja a roughtype.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada