El cos m’avisa perquè m’aturi i ho faig

Aquest diumenge de maig resto convalescent a casa, defugint obligacions -espero que en sàpiguen entendre les raons-, però quan et toca el llamp i et desconnecta del món, encara que sigui per uns instants, cal aturar-se i prendre-s’ho en calma.

De fet, la cama encara pesa massa, el cervell encara punxa i la pressió és massa baixa com per prendre’s la vida a l'engròs. M’aturo, doncs, i m’entotsolo a la llar, per deixar-me portar pel ventijol de matinada d’aquest diumenge de maig.

En llevar-me, menjo un esmorzar salat i prenc les tisores de podar. I és que l’heura de la cleda fa de les seves i s’enfila curulla de vida més enllà del tros assignat. Parsimoniosament i sense presses, en cerco els brots més llargs. D’un cop sec els faig caure en terra. La feina, relaxada, em fa sentir implacable guerrer que venç les ínfules d’una bèstia ferotge, constant i pacient. I això, quan un viu en debilitat, és tan reconfortant!

Acabada la feina, recullo els brots amb granera i cistell i m’apropo a l’hort. Aprofito la fresca d’aquestes hores per enfonsar les mans a terra. Encara fa saó, no és seca i val més deixar-la treballar.

Cansat per esforç tant petit, m’assec de nou al pedrís, i em deixo portar pel cant dels ocells que anuncia un nou dia. Dalt del cable, una mallerenga i un pardal m’observen i es fan els murris. Pas a pas, s’apropen als cirerers. Què s’hi pot fer, si la gana els fa córrer? És hora d’esmorzar i la meva presència els fa nosa, però la fam pot més que la por i, quan me n’adoni, hauran picotejat algunes de les cireres que ja han començat a madurar.

Un xic enllà, com acròbates dels cels, orenetes i falcies fendeixen els aires pescant mosquits al vol. Un tudó aleteja, sortint del bosc, el rossinyol refila i veus esparses trenquen el silenci d’aquestes hores primeres.

Un xic ençà, s’atansa una vespa. Va carregada amb una fulla més grossa que no pas ella. S’ho mira, s’apropa, hi troba el forat. Resguard, de vell nou, trobat en el mur de la llar.

El pes que porta domina el seu vol. Li costa apropar-se al lloc desitjat. Ara massa amunt, ara massa avall, ara massa amunt, ara a la dreta, a l’esquerra, ara s’allunya i torna a començar. Per fi, les potes toquen vores! I es gira de cul al niu. Tot estirant la fulla, s’hi va endinsant.

Després d'uns instants, torna a sortir. Una nova fulla, una nova aproximació, una nova dansa i un nou gol. La trafeguda vespa va fent en les primeres. Així, quan el sol s’alci i amari de calor, la menuda bestiola es tancarà al forat per a viure millor.

Borda un ca, canta un gall, el dia comença també pels humans.

Un record massa real

Torno a casa, després d'una intensa setmana a ciutat. I l'ànima se m'atura a les portes de la llar: Els rosers, curulls de roses vermelles, blanques i roges, esclaten esponerosos com la joia a ser lliure d'un reu condemnat, l'heura treu fils enfora com els esquelètics dits d'un famèlic que demana almoina a qui n'hi vulgui donar.

Les patateres són immenses i ses fulles, esponeroses, anuncien una bona collita. La parra ha crescut tant que sembla que hagi de fruitar demà mateix, tot i que encara no té gra. Un xic enllà, a les cantonades, peres i cireres es van inflant de saborosa saba terrenal. La terra, la mare terra que els dóna de menjar!

En un racó assolellat, els maduixers es dobleguen pel feixuc pes de maduixes, madures i gegants, que caldrà aplegar. Tomaqueres, bledes, pebroteres i la resta de joves plançons segueixen fent pacient camí, tot xarrupant encara de la regada del dimarts passat.

La manca de cura, però, ha omplert la terra de mil-i-un herbatges que caldrà destriar. Els ocells, lliures de vigilància, han aprofitat per a omplir-se un xic el pap, però això ja se'ls ha acabat.

Mig tocat, encara, per la maltempsada, arranco herbes, mimo les plantes, els demano disculpes per tants dies lluny de la llar i plego madurades maduixes per menjar.

Assegut al pedrís, em miro l'hort treballat i dono voltes a una estovada setmana lluny de la llar. Els brots verds, ja crescuts en aquestes alçades, em retornen un dolç record, el record d'una estimada finida, la rialla de la qual m'acompanyava, mentre jo era a ciutat. I és que la múrria de la Teresa no em va deixar de petja a Palau, no va deixar de mirar-me des d'aquell món que és més enllà de la tardor:

L'etern tirabol

Havent sopat, m’agrada seure una estona prop de l’hort. Sentir la persiana de la veïna al capvespre, el cridaner moixonet que creua els aires camí del niu, el raucar constant de les granotes, que fan de percusionistes de la divinal orquestra que s’em regala. I aquell refilet joliu de l'alegre rossinyol solista que cerca parella o, qui sap si ja, canta l’alegria dels nounats amb homenia de mascle altiu.

Curull de música radiofònica, per menjar-se la soledat de qui el mana, arriba un cotxe al veïnat. M’aixeco, llavors, del pedrís, i m’atanso a l’hort. M’hi apropo entendrit, i amb la il·lusió d’un acurat pare.

La patatera malalta sembla respondre al tractament esmerçat, i les seves fulles semblen reviscolar-se de la malura que l’hi rossegava les entranyes. La resta del planter, creix esponerós i altiu. Més ferm, en les zones més insolades, i més lent en les ombrívoles tocatardanes.

Com Cronos es mira els humans, admiro els meus plançons, els acarono, els cuido i els faig créixer, tot menant-los pel recte camí. Després, com el fagocitador déu antic, me'm menjaré els fruits saborosos i assaonats per la suor d’una esquena torta i d'unes mans curulles de restes d’aigua, de canyes, de palades, de... Prenc un grapat de terra, encara és humida, avui no haurem de regar. De fet, les fulles altives ja m’ho anunciàven, tot mostrant-me l’alegria de la set inexistent de les plantes ben peixades.

El xiulet llunyà del darrer tren, fendeix l’aire. Com si seguís un ritual, les campanes de Taradell batallen les nou de la vesprada. Les darreres llums del dia es retroben novament amb un concert d’ocells que refilen des del niu. Es fan lloc per dormir, mentres s’expliquen, potser, les facècies de la vella jornada ja acabada.

Espectador privilegiat, torno al pedrís i prenc les eines, les eines per escolpir un vespre de primavera a cops de lletra i paraula.

Entotsolat en aquest món, canto la màgia de la vesprada, els misteris d’una generosa natura que em regala fruits i vetllades, fruits amarats de suor, i vetllades farcides de records pels absents, i pels que son vius encara.

La joia d’aquest moment sovint em fa preguntar

Pare, que sóc viu encara?

Balles?

Balla una sardana al Castell (i 1)

Lo rabassolaire dels prats d'un moltó

Jo no só pas rabassolaire
no'n só pas de murgolaire;
més me diuen boletaire,

més no’n trobo gaire,
més no’n trobo, no.

Plany, tot versionant Mossèn Cinto, per les tres "morilles"
trobades a llaó del dia del treballador.
>>> 1 de maig de 2009 - Pirineu de Girona <<<<