Llums i ombres

S'ha acabat. Ara ja s'ha acabat. El cúmul de sensacions acumulades durant un mes llarg de preparació de tot ja s'ha fos.

Si, si, és cert, hi ha gent recollint-ho tot i jo no hi sóc. Però això, quan la parella és aigua i les criatures encara són menudes és el que té: un, lidera el muntatge; i l'altre, la recollida. I a mi m'ha tocat muntar, preparar i errar-la en la ordenació de les samarretes i en el control del tempos de la festa. Però la Vida et porta aquests aprenentatges i un els ha d'assumir.

Els WhatsApps bullen mentre escric. Felicitacions, fotos, comentaris. Com la mar embrabida, com les ones, la ressaca, la... I jo aquí, al balcó, moscatell en mà, intentant processar-ho tot en soledat i mirant de no jutjar el què ha sortit bé i el què ha sortit malament. Ja avaluarem, ja millorarem. Un és del partit de la perfecció i a tot hi troba pegues. Que hi podem fer? Som així, i com cantava aquella, asi seguiré, juncà canviaré Ié ié Ié iééé

Ara toca respirar. Respirar i gaudir del plaer de la gent a la que has fet feliç: mestre, mares, personal que s'estima al fill i la filla com s'hi fossin seus, pares, criatures, una escola que respira i que es vol lliure de les etiquetes que, els altres, li han posat.

M'he fixat, però, en les cares felices, en els rostres que traspuen ànimes contentes d'això que has ajudat a muntar. 

Queda molt per fer, queda molt per construir -que si la ludo plega, que si les matrícules, que si les beques-menjadir, que si...-, però vull pensar que això, que aquesta festa ha tret més benefici que perjudici, que ha incrementat col·laboracions, que ha generat amistats perdurables, que ha iniciat una manera de fer -la col·laboració comunitària entre mestres, direcció i famílies - que s'ho val, de veritat, que s'ho val.

Vull creure'm això, vull pensar que hem circulat per la història de l'escola, que hem sentit orgull de Rius, que hem treballat totes a una per un projecte, per una escola que va prenent cos i, saps què, m'ha agradat veure que si, home!, que si: que hi ha molt per fer, però que, si hi som totes, tot, absolutament tot, és possible. Perquè #somrius i somrient, anem fent l'escola que volem, l'Escola que fa feliç a la nostra mainada.

Avui no deserto, tu! No hi ha manera!

Porto ben bé dues hores intentant dormir, però no hi ha manera de treure'm la realitat de sobre i entrar en la reparadora deserció dels somnis.

Massa cabòries. Massa memòries.

Avui no hi ha manera de desertar, tu. I, cansat de fer rodar el cap he pensat... i si escrius un xic, així com si improvitzes, per veure si el cap em deserta, els ulls se'm tanquen i els somnis es desperten.

I aquí sóc, fent un sender de lletres sense cap destí. Un caminet desordenat, escrit a la babalà, potser cercant l'automatisme de quan ho feia amb llapis i paper, però ara donant copets a aquesta pantalleta que, volguem o no volguem, s'ha fet part essencial de les nostres vides i font principal de connexió amb una realitat que, tot i tenir-la a tocar, preferim mediar-la per aquest fotil.

Poso una foto? Un enllaç? Formato el text? No. Millor que no. Si ho fes perdria l'automatisme que pretén sortir de dins meu per anul·lar les cabòries d'un dia de nou massa ple, de nou massa ric de vida.

I si surto al balconet del pisset? No, no. Home, no! Perdria l'efecte de tot plegat i restaria de nou encaboriat amb les vistes d'aquesta ciutat que, podria dir que em té el cor robat, però del cert el té empresonat i no el deixa sortir a prendre els aires de la terreta estimada.

Gran vida la del qui no pot dormir i es deixa portar per la creadora creativitat del pica pica digital, sense saber si allò que escriu té sentit o si el buscarà l'endemà a hores mortes.

I això que, ara que hi caic, he dormit una estoneta. Petita? Potser sí. Amb somnis? Segur que si. Aquests hi són sempre, però, de vegades els recordes, de vegades no.

M'aturo.

Vaig a la cuina. 

Obro la nevera.

Glop d'aigua fresca.

Canvio de lloc.

M'envolta la fosca, però la son no ve, tu! Segueix allunyada de mi i ara temo que demà no tingui pistonada per atendre les obligacions establertes, els costums fixats, les realitats triades.

Veus? Ja hi he caigut de quatre grapes! He anat a mirar el calendari de demà i el cervell se n'ha anat a treballar una estoneta. Com es pot dormir així? Noi, avui el dormir no funciona!!! S'ha espatllat el modo sueño i ves a saber si esdevindré un d'aquests malalts que no poden dormir i el no dormir els acaba causant la mort. Uix! Quin espant!!

Déu no ho vulgui!!! Carai quina engunia que he tingut en un instant! M'he vist despert fins la mort i gairebé m'adormo del sustu. Glups! No sé si és bona manera de deixar-hi la pell. Per si de cas, deixem-ho anar, traiem-nos-ho de sibre i anem per altres vies que sien més benignes i em portin a descansar.

A veure que podria ser? Futbol, no? Sexe, naaaa? Tornar a escriure? Fa mandrona. Castells? Psé. Ah! Ja ho tinc, ja tinc el temasso que l'ajudarà a dormir, el que el llevarà totes les cabòries i que s'amaga murriament entre la fosca.

Saps quina és?

No?

Doncs té l'ha dic i m'hi poso:

El silenci