Com el suro
que sura
suro jo.
Suro sobre la femta pudent
d'uns edificis roents
farcits de gents roïnes.
Suro aferrat als somnis viscuts
en una vida que clou i s'apaga.
Em sento vell,
potser savi!
(santa supèrbia!)
Em sento com aquell que,
reclòs en dolça presó,
menja molt, caga fort
i se'n riu de la mort
i de qui la vetlla.
Que dolç ha de ser morir
quan el meu país,
cada cop,
és més lluny de mi.
