Orgullo Lucharniego

Ara que el (t)xarneguisme és de moda, gràcies a la Vasallo i més, és hora de reivindicar l'orgull lucharniego d'aquells que, amb menys destil·lat intel·lectual a la motxilla, hem viscut carrers i places xarnegues des de menuts i hem suat la panxa amb la llengua fora i un idioma propi de totxos, totxanes, barretxas, carajillus i altres paraules tan enriquidores com irreverents pels puristes lingüístics d'arreu.

L'orgull lutxarnegu és canviar de llengua cuando se tercia y nos apetece sense perdre els anells i con una normalidad que asombra i escandalitza a propios y extraños, es transcendir les identitats o, si més no, deixar-les per savis i saberuts que, de tan estudiar, han perdut l'aroma suat del carrer i l'andamio.

La barretxa dignifica i convertir-la en plat sublim de conferències, taules rodones i performances no sé si és la millor manera de celebrar la primavera republicana i popular del que, a casa nostra, seria la cultura espanglish nord-americana o les més properes chav londinenca o banlieu francesa. Un xarneguisme que torna a desbordar la pell de brau com a origen mitològic i que suma tantes diversitats d'origen com per generar una nova definició del concepte mateix que s'ha re-posat de moda.

L'orgull lutxarnegu que reivindico pels temps dels nostres avantpassats migrants - en el meu cas pare, mare, veïns i veïnes totes del sud-oest el del Besós -  demana rumba, punk de suburbi, flamenquito de barrio i molt de txarlybrownisme, és a dir, de bona producció-fussió cultural als marges del sistema, del mainstream cultural subvencionat. 

L'orgull lutxarnegu demana d'un destí suburbial en el romiatge vers una nova vida millor pel migrant i llurs desitjos de futur, demana de nits de vida i de trobada en aquesta platja d'identitats múltiples com són els barris d'arribada de persones tan diverses com enriquidores por totes les que les hem viscut o les vivim.

Calen menys destil·lats intel·lectuals i més barretxes de bar obrer i popular en tot plegat. I aquí és on nia l'orgull lutxarnego, l'essència etimològica de tot plegat. 

Un orgull que, com m'ha fluït abans, ara inclou molts més orígens culturals i vitals que aterren als nostres barris i amb qui ens toca conversar, reconèixer i teixir complicitats.

Lutxarneguismo o muerte! A bailar!!!



Xarnego / xarnega:
Etimologia: del cast. lucharniego, aplicat a gossos ensinistrats a furetejar (cercar-ho, regirar-ho, tot, ficar-se pertot, per saber, per descobrir, alguna cosa) de nit, dissimilació d’un anterior nocherniego o nocharniego ‘que surt de nit’, derivat de *nochorno, en llatí nocturnus ‘nocturn’; el plural del mot fou alterat en los charniegos; el mot passà a Catalunya i a França amb el sentit d’una ‘raça de gos’. En gascó charnègo, charnègon, charnègue prengué el sentit de ‘mestís, bord, no autòcton, inadaptat al país’, sentit que passà al català. 1a font: cap al 1490.
  1. masculífemení despectivament
    1. Fill d’una persona catalana i d’una de no catalana, especialment francesa.
    2. Persona de llengua castellana resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al seu nou país.
  1. masculí antigament Gos coniller

Font: Enciclopèdia Catalana


EL CORAZÓN TIENE RAZONES

que la razón no entiende.

La nit és lleugera, dono voltes, em giro i regiro buscant una son que es fa escàpola. Insomne, repasso la jornada que preveig i dormo somiant amb una Tarraco màgica.

Ben d'hora, ben d'hora m'enfundo camiseta groga i bambes blaves. Surto de casa amb els auriculars a les orelles i temps més que sobrer.

Ja dins del bus que, entre setmana,, em deixaria a Sant Andreu Arenal assajo mentalment els càntics del partit, tot seguint les lletres en una app del mòbil i en vídeos de Youtube penjades per Brigadas Amarillas.

El destí però, em té reservada una sorpresa: Sortir en corteo individual des de les instal·lacions d'un històric del futbol català: l'equip quadribarrat, el Sant Andreu, el rival de les esquadres dels meus barris, Europa i Júpiter. I és que el bus, en cap de setmana, et deixa just al costat del Narcís Sala.

Hi ha temps i, calmós, pujo Rambla Onze de Setembre amunt. Arribo d'hora, faig beguda i canvio impressions amb un jaio gadità vingut a terres catalanes per treballar i enyorar la seva mare terra. Qui no ho faria, amb una ciutat com aquella!

A dos quarts de deu en punt, pugem a l'autocar que ens durà a Tarragona, via Cerdanyola. Barrets i bufandes, converses i organització, relax i sol.

Primera parada: Cerdanyola, seu de la penya. Se sumen famílies i puja el volum sonor de l'autocar amb les converses sobre Cádiz, el Cádiz i les anècdotes vitals. Per dir-ho en breu: sobre la Vida en general.

Moment reunió de Junta per detalls de viatge: les entrades les porten Chulapos Cadistas, la penya de Madrid, amb rodamons gaditans que han fet vida entre Castelldefels, Viladecans i Gavà.

Passat Vilafranca, comença la música:

Que bonito
que bonito
que bonito que's mi Cadi
que bonita mi ciudá
que rebosa de alegría
Ay cuando llega Carnavá!!!

Pasodobles i tangos, cuplés i càntics per escalfar el gèlid aire condicionat d'un autocar que solca autovies i autopistes fins a les envistes del Nou Estadi tarragoní.

Arribem directes a l'hotel i fem sort: s'acosta l'hora de dinar de la plantilla i tenim el preuat moment famoseo hool amb els gladiadors que baixaran al terreny de joc aquest mateix vespre.

Cantant contents, contents cantant, fem una passejada guiats per un parell de penyistes del Nàstic. Això sí, una passejada que, emulant els millors relats de l'Agatha Christie, va perdent cadistes atrets per les cerveseres sirenes que, a peu de carrer, atrauen hooligans assedegats.

A la plaça de la Font, dinar de germanor entre penyes amb el respecte i les bromes que tot bon futbol es mereix. Aquí, en llocs i dies com aquests, un hom viu l'aroma de les "classes populars", del manobrerisme entre iguals, de persones i fesomies que, amb les arrels a la motxilla, es reconeixen i teixeixen complicitats.

I és aquí, en aquesta històrica plaça, on m'allunyo vers altres indrets. Toca moment familiar, trobada de germanor entre un cadista i tres gimnàstics en un lloc sublim, de parets carregades d'història i una cuina que, essent minimalista, omple la panxa amb sabors ben tramats i vins novells, d'aquests que es fan ara en terres del Penedès.

Conversa agradable, mitja part de la jornada que culminarà en un Estadi amb les dimensions adequades per un equip que té una arrelada història en el futbol més nostrat i que no es mereix baixar de categoria com sembla que, malauradament, farà.

És l'hora d'anar al camp. Com una ventafocs manobra, deixo la taula per trobar companyia a la plaça de la Font. Les aficions s'acomiaden i els brigadas amarillas de la penya comencen a escalfar les veus per animar l'onze que en hora i mitja saltarà al Nou Estadi. El nostre objectiu: portar un troset de Carranza a Tarragona.

Petit corteo fins al Casino, autocar i manta i, en pocs minutets, la meravella de les afores d'un camp de futbol on els colors mariden, les penyes es troben, s'aprofita per fer la darrera cervesa, l'última pixada i el cerimonial d'accés al temple.

Des del córner del gol sud, la vida pren un nou ritme. Alçat al capdamunt de la graderia esdevinc mussol que s'ho mira tot amb ulls d'infant. La gent, la gespa, les pancartes, les samarretes, els àrbitres i jugadors.

Després d'un dia de sol cruixent, un punt de fred em fa baixar al costat del nostre Baguetina particular. Megàfon en mà, l'Abraham alça la veu i entona les primeres notes dels himnes que han d'animar a l'esquadra gaditana.

El partit és disputat, però la graderia és freda. Si no fos pels membres més arrauxats de Per Sempre Cádiz, això seria un velatori.

Del partit, què més en dic? Poca cosa, ja és als mitjans i no paga la pena contradir-los. Si de cas, l'odi que sento pels recursos del màrqueting aplicat a l'esport. La cançoneta que ofega les goles dels locals quan es marca un gol és un recurs pervers que mostra desconfiança vers les emocions i els cors de l'afició local. Una afició que, com passa amb la visitant, en aquest partit, prefereix no participar en el joc amb la gràcia i l'alegria dels càntics que han convertit el futbol en l'esport rei dels nostres pares i avis. A segona, el futbol és més futbol que a primera, però va perdent llençols i obliga, al veritable aficionat, ha anat desescalant categories per tal de viure jornades com la que m'ha portat en aquest terreny de joc.

Acaba el partit i, com a bons hostes, cantem un darrer Naaaaatic, Naaaaatic per animar a la capcota afició local.

Ja a l'autocar, i amb la victòria a la butxaca, el cansament ens amara, les converses baixen la veu i algun que altre cau en braços de Morfeu i fa la becaina solcant la nit camí de Barcelona. Satisfets i esgotats, els que dormim, somniem en nous romiatges, en noves visites a camps i estadis d'arreu.

S'acaba el viatge. Rendit, se'm tanquen els ulls i volo per damunt del millor estadi del món: el Carranza.