El dia que vaig conèixer en Plácido Moreno

Arribo d’hora i em perdo vagarós pels carrers d’una ciutat vella que feia temps que no voltava. El monument als castellers de la Plaça Sant Miquel em recorda una recargolada torre d’aquella MAT que la democràcia dels diners ens va plantar al costat de casa. Després, la història se m’emporta cap a l’església de Sant Just i em fa voltar per terra de jueus.

Entro al Saló de Cent i, l’anonimat del Twitter, m’amaga en Plácido entre la gent congregada, intento escatir-ne la fesomia entre els assistents al lliurament dels Premis del Consell Municipal de Benestar Social als Mitjans de Comunicació, però no l’acabo de trobar. I em resigno a conèixer-lo en acabar l’acte.

El Saló de Cent conserva encara aquella magnificència gòtica que et fa basarda pels anys i les persones que hi ha passat. Assegut en aquests bancs d’església civil, el pensament se m’envola en un instant de camisa vermella i pilar sincer. Hi rebíem la Medalla d’Or de la ciutat, una insígnia a llaor d’aquelles persones que, com remenudes formiguetes, fan aquestes figures efímeres que embadaleixen al món tant o més com una bona part de la gent que m’acompanya en la excelsa sala de l’Ajuntament.

En aixecar la mirada, veig una mossa amb un violoncel. Allà, assajant el seu instrument, em porta als ulls una fillola que toca el mateix instrument. Però, ara que hi caic, on és el senyor comte? A Palau sempre s’espera l’autoritat. Sembla que, sigui quina sigui, l’activitat encomanada, el responsable màxim necessiti ser esperat.
Ses senyories ja arriben, com estornells en estol. El comte ha delegat en la figura d’una de les companyes de govern de la ciutat. I, amb elles, comença la dolça música que, de cambra, s’ha disfressat. Una ballarina, tot fent d’Ariadna, estira un fil allargat. El fil serà el què introdueixi als projectes guardonats.

No m’estendré gaire en la posada de llarg d’aquest esdeveniment de ciutat. Només assenyalar als projectes premiats:

Ràdio
> Menció especial: Programa PUNT ORG. Joan Ortiz Serra / Ràdio Estel
> Premi: Àpats en companyia. Programa Extraradi / COM Ràdio

Televisió
> Menció especial: Respira L’Autisme / Goroka TV. Informació i Comunicació de Barcelona BTV
> Premi: Escanyats per la hipoteca / Roser Oliver Olivella. Programa 30 minuts. Televisió de Catalunya TV3

Premsa
> Menció especial: Pobresa infantil. El lleure com a espai d’inclusió social / Maria Valencia i Vera / Revista Estris de la Fundació Pere Tarrés
> Premi: Triomfs sobre la marginació / Fidel Masreal. El Periódico de Catalunya

Internet
> Menció especial: www.assiscentreacollida.org / Centre d’Acollida Assís
Premi: http://www.twitpic.com/photos/Placido_MO / Arrels Fundació

Per fi! En Plácido!
Ho més aviat llur herència, unes mans digitals que se’m fan tangibles en aquest moment:

Jo sóc Plácido!

Els seus fautors són cares amables, vives i ben humanes. La Silvia de la Fundació Arrels i les veu que s’agermanen sota el nom d’aquest esperit. En Juan Carlos, el Martín, el Germán, en Josep, en Toni, en José, en Jaume i la Imma són tan Plácido com el mateix Plácido, aquell bon jan d’ulls brillants i somriure al rostre que dormia al carrer i que va ser l’emprenedor d’aquesta iniciativa, una iniciativa que ens fa conèixer un món proper a través d’un compte de twitter @Placido_Mo ... més de 800 seguidors i tot un món que es despulla en 140 caràcters. I com dirien els Manel, demanen un desig:
 
“Que més persones agafin el testimoni d’en Plácido a Twitter, que més persones es sensibilitzin, que hi hagi més recursos per a ser més forts, i que ningú hagi de dormir al carrer.”
 
Després, en acabar, saludo a la Silvia i alguns dels Plácido congregats. Estan contents, un nou mitjà els ha permès sortir de la invisibilitat social on sovint la duresa d’aquesta ciutat i les nostres pròpies pors als han tancat.