Camí de la feina
Un 32 caduc i renquejant m'apropa a Nou Barris. Viatge carregat de cares llargues i adormides, de rostres treballats per anys de guanyar-se la vida a cops de braç.
En Jerome LaVoix i els Strombers em van carregant unes bateries força buudes ja. Ës el què tenim els assalariats: els divendres s'acumula tot i calen estimuls aliens, cqpsamaners, testius, creatius per viure la vida moderna.
La vida que no tenen els que esperen l'obertura del menjador social pel qual acabo de passar.
Xips en dansa
Em desperto adormit i cansat i faig el ritual programat dels temps que corrren.
Tot seguit, prenc un metro farcit de rostres pesats i adormits com el meu. Bandarejo d'ací d'allà, car no hi ha lloc assegut ni a prop de cap barra.
En arribar a Catalunya, les preses i les empentes entre els dos exèrcits de programats manobres se succeeixen en un túnel mës propi de pel·lícula de sèrie B que d'espai amable i circulable.
La línia vermella segueix el mateix patró: massa amorfa i despersonalitzada d'éssers programats, de bodiesnatchers amb horaris fixos i feines més o menys estables.
Arribats a destì, tothom abandona les seves arcanes habilitats motrius. Fins i tot han perdut la capacitat de pujar escales.
Jo, utilitzant els peus, prenc el telèfon mòbil i, en escriure quatre ratlles, tot caminant pel carrer, em faig la il·lusió de no ser una màquina.
"Vamos a cambiar el programa, porqué no estamos hechos a base de chips" - Miquel Ferrino, concert dels Pirates al Casal de La Pau. 1985
Paraules d'un cuentista boig
Jo escrivia cada dia
per a treure'm les lletres
del cap.
Però vet aquì, que la vida,
m'ha robat el temps
de narrar.
Les lletres a'agombolen
dins del meu magì
i jo sé que, el qué em dóna la vida, també em darà el morir.