UNA RUPIT - TARADELL XL (4 de 4) De Sant Julià de Vilatorta a Taradell

[Eps, si has arriat directament aquí, et recomano la lectura sencera des del principi de tot plegat]

Vigilant en les baixades, tirant de motor en les pujades, arribem a la roca que, en temps de travesses de muntanya i GRs marca el límit del meu país petit. És al capdamunt d'una pujada i, com dic, el cor s'escalfa i la mirada interior i veu les passejades fetes amb la quitxalla juganera de casa.

Corriolejant, fem una lleu pendent i jo què haig de fer el Chiquito patidor altra cop per a vèncer-la i arribar, ara si, al Santuari de l'àvia Maria. Hasta sembla que la senti, de dins de l'ermita estant, animar-me per arribar a les llaminadures de La Trona.

De Puiglagulla a La Trona podria tancar els ulls de nou i avançar amb la brúixola interior. Me'n conec cada boci de camí, cada bri de pinassa, cada granet de terra vermella. En arribar a La Trona, el meu llibre de ruta em diu que s'ha de pujar cap al corriol de sota l'Enclusa, però em diuen que no, que ara s'ha de seguir la bella pista entollada que ha esdevingut trialera per a gaudi de ciclistes i motards. Fent aquest camí, els dits dels peus canten absoltes. I pensar que el darrer cop, la vaig fer amb la filla rient sobre les espatlles!

Per passar el dolor i encendre els ànims, prenc el mòbil de la butxaca i escolto la gravació que la família xiroia i riallera m'ha fet arribar poc abans del pas de la Mina. Cap fred i cor calent, arribo a La Collada, valido el QR del dorsal, faig una fruita, la darrera glopada d'aigua i, confiat, inicio el descens cap a Mansa regulant al màxim la pressió dels peus malalts. Per fi deixem la pista, per fi planegem i després remuntem la pujada cap a les baumes i el castell. Serrem les dents, sabem que, pels peus cardats, queda un tram que serà etern, però que és, possiblement, el més trepitjat per mi de tota la caminada.

Baixa un xic, planeja i pren el trencacames de la Serra amb les seves pujades i baixades fins a la darrera planejada amb suau descens que acaba a la corba per on pujàvem amb l'avi Josep camí d'alguna font, d'alguna tarda d'estiu a Can Pep. Baixada, mínima pujada, peus a l'asfalt, l'Institut, la cruïlla amb el carrer de casa i l'arribada, l'arribada que ja no esperava atrapar, l'arribada tan desitjada com la dona que s'ha fet un gran lloc en el meu cor, un cor eixamplat amb dues criatures que enamoren.

A la porta del CET, darrer control de pas i un somriure en desplegar per darrer cop el dorsal rebregat i viatger.


Dins del CET, la felicitat del repte assolit creix amb els presents que la bella casa i llurs estadants tenen preparats per als participants. És moment de recordar les reunions de Junta i el gran secret del present que, travessa rere travessa, només coneixíem uns pocs i el guardàvem com un tresor fins aquest màgic moment, el moment en què un se sent fort com un roure i membre d’una companyia de caminants que no finarà mai.

ADVERTIMENT PER A MENTS CURIOSES:
Tota la problemàtica dels peus ha estat derivada d’una errada de preparació prèvia. Si m'hagués tallat les ungles, no s'haguessin malmès xutant pedres i arrels. De fet, en arribar a casa, només les ungles dels dits grossos eren d'aquell color blavós tan peculiar. Cap més nafra ni mal que l'estat ruïnós fruit de l'únic descuit en la preparació tècnica de la caminada.

UNA RUPIT - TARADELL XL (3 de 4) De Vilanova de Sau a Sant Julià de Vilatorta

Amb aquest pensament en ment fem les quatre escales de baixada del nou indret d'avituallament, creuem la carretera i comencem a petjar de nou terreny rural.

El corriol és farcit de pedres i el dit gros del peu dret comença a ressentir les cosses que hi dono. Arribo dalt després de bufar fort i donar el punt just d'esforç que aquest corriol demana.

Planejar és senzill i, aquest punt de calma, em permet parar esment en l'evolució dels 9 anys passats des de la darrera Rupit - Taradell. I és que aquí, com a Tavertet, La Riba i Vilanova, l'avituallament ha mudat de lloc, prenent la distància justa per a cobrir la necessitat de nutrients pròpia d'aquestes jornades. Uns tallets de poma, de nou un suc i, au! va!, narinan cap al Salt de la Minyona i la Mina tot carenant.

En arribar a la baixada per la bella i sempre recordada pedrera de la Mina, el dit gros del peu dret cou com mai i això hem fa baixar molt lentament i amb forta vigilància. Serà una constant d'aquesta segona meitat del recorregut: pujades i planejades a bon ritme i baixades amb dolor intens al dit del peu i, de retruc, en altres parts d’aquest mateix peu i de l’altre, ja que no es pot fer la trepitjada ferma que tot descens demana.

Passat el mal tràngol toca pujar a les antenes i, en aquest punt, el canvi és sublim. Abans s'ascendia per asfalt i ara un corriol et permet gaudir dels boscos i gairebé no veure ni les antenes. Tros de pista, cop de bastó i passa, cop de bastó i passa per tirar de tècnica i experiència quan l'entrenament ha estat escàs. Quan me n'adono ja sóc passant pel misteriós Sant Llorenç dels Munts i, ben aviat iniciar una pujada que esdevindrà de nou pesada baixada de penitent nafrat. Amb el què m'agraden a mi les baixades i haver-les de viure amb pas de Chiquito pecadorrrr amb cura i dansa macabra. Però bé, ja falta poc pel caldo i la botifarra i les visions alegren el camí. Les visions de les companyes i els  companys de travessa que, en avançar-me, muden la seva fesomia i esdevenen pioners d'aquesta travessa amb els seus jerseis de llana, pantalons de pana per sobre el genoll i velles xiruques d'aquelles amb les que passàvem les hores. Visions i records de l'inici d'aquesta travessa damunt dels llençols que cobrien aquest país tot just fa unes hores.


Les visions es foragiten en arribar a la plana i emprendre la pista que, passat el cementiri, et mostra les primeres cases de Sant Julià. Segur que si tanco els ulls faig aquest tram del camí amb lleugeresa.

Ara per aquí, ara per allà, la sorpresa es fa present en veure que, en aquests 9 anys, el dinar ha baixat del castell a les Set Fonts i això et permet fer la pujada amb la panxa plena i ànims renovats.

Ara sí, agafem el got de brou i l'entrepà de botifarra i alcem el porró de vi a llaor d'aquells que varen tenir la pensada de baixar de Rupit a Taradell per fer-ne una caminada tan bella i entranyable com aquesta.

No hi sóc gaire, no fos cas que l’encís del moment m'hi retingues en excés i els peus decidint acabar la jornada. Saludem algun ex-company d'aventures taradallenques i enfilem camí al castell per seguir planejant per damunt l'Eix camí de Puiglagulla.

Em vols seguir seguint, que ja som olorant l'arribada? si és així fes click aquí.

UNA RUPIT - TARADELL XL (2 de 4) De Rupit a Vilanova de Sau

Són quarts de set al pàrquing de Rupit. Baixo amb ganes d'estendre ales i volar, volar cap a Tavertet, car he trossejat el recorregut per eliminar el tel d’una aventura inabastable. No m'aturo com fan d'altres. Directe a l'inici, validació del dorsal i a fer d'au nocturna pels silenciosos carrers d'aquest vilatge de postal.

Prenc aire admirant la cuca de llum dels participants que pujen per dins del bosc. En breu, m'hi sumo i la matinada m'enxampa poc abans d'abastar l'encisador indret que et reté en llur inabastable i sobrehumana bellesa. Una bellesa que, si no vigiles, t'encisa i t'embruixa i et deixa bocabadat. Cal molta força per deslliurar-se d'aquest encantament i seguir avançant cap a L'Avenc, primer, i Tavertet, tot seguit.

El pas per Tavertet s'ha allargat un xic en comparació amb els meus records d'antany. Fem carrers en un poble encara adormit i saludem amistats que fan parada abans del descens cap a Sau. Jo, sorprenentment fort i sencer, segueixo l'estratègia de parar poc i moure peus i bastons amb lleugeresa. La manca de preparació és substituïda per una acurada tècnica del que ara en diuen marca nòrdica o nordic walking. Una tècnica que trasmuda en vella dansa de pastors en iniciar el descens del Collsacabra cap a les fondalades de Sau. Gira per aquí, gira per allà, anem avançant gent i, de tant en tant, xutant alguna pedra que fuig esperitada pel pas dels caminants.

Quan me n'adono, ja portem 11 quilòmetres i som a La Riba. Un xic més amunt d'un esperava control i avituallament, endrapo la tradicional coca amb xocolata i l'acompanyo d'aigua i suc de taronja.

A Sau llencem el potet del batut de cacau a una paperera i travesso de pressa la presa tot ullant, amb cert neguit, les diminutes personetes que pugen les escales a les Guilleries. 474 esglaons que obliguen a fer funcionar la musculatura de manera diferent. 474 esglaons que fan treballar els pulmons a pleret. 474 esglaons que arrenquen un somriure quan, vençuts, petges la pista on faràs camí pagès i boscà fins a la Vilanova, fita esperada.

El paisatge en aquest tram respira a salvatges Guilleries, a unes Guilleries domesticades per les mans d'homes i dones que se les estimen i en tenen cura, d'homes i dones com en Txevi Buigas que ara les treballa mentalment i les ressegueix en la llibertat d'uns somnis que no es poden engabiar.

Ara aquí, ara allà, notes la presència de cases espigolades entre els arbres i, de cop, repiquen les campanes de Santa Maria. Alces la vista i allà al capdamunt del turonet la veus com s'apropa i et crida amb l'alegria dels seus batalls.

Poc després de les 10, els pals repiquen pels carrers de Vilanova. Control de pas i reparador avituallament de fruits secs i beguda. Eps! Hi ha més coses, però jo em limito a allò que crec que necessito per remuntar el corriol que m'alci a la carena amb suficiència i garanties.

Vilanova recorda en Txevi i nosaltres, com no pot ser d'altra manera, esperem que el record d'aquestes terres li alleugereixi la pena de la injusta gàbia on el tenen pres.


Si encara vols seguir, el camí va per aquí!


UNA RUPIT TARADELL XL (1 de 4) Abans de començar

Costa pair totes les emocions d'un retrobament. Costa molt quan l'esdevenir vital, el riu de la vida que en diuen els poetes, t'allunya d'un món que vas transitar a cor obert. Un món que vaig haver de deixar ara fa 10 anys seguint els dolços cants d'una formosa sirena amb qui navego encara pels màgics i tortuosos camins de l'amor ple.

Fa 9 anys que no faig una Rupit. 9 anys que m'han fet marit i amant, pare i amic.

Eus aquí el marc d'una decisió presa, com aquella de fa 10 anys, sense reflexió, d'un impuls del cor per reviure la màgia del retrobament i el sabor de l'esforç.

Just en prémer el botó de la inscripció, vaig pensar: "com vols acabar aquesta caminada, si el màxim que has caminat és de Les Conques a l'Ullat? Com la vols acabar si acabes esgotat en fer els Tres Turons?"

De seguit, però, vaig pensar que ja era inscrit i que la voluntat de tornar-hi era ferma. Per sort, gran encert de la organització, vaig trobar els temps de pas pels controls de la Rupit i, amb ells, la possibilitat de calcular la mitja, la mitjana i la moda. Si vaig més lent que aquests temps, abandono i punt, tu! Que tampoc mi va la vida... o si.

Amb aquest consol de fons, vaig anar al local que tants cops havia trepitjat. Sentir-se a casa no és comú, però el CET, tot i la deserció de fa 10 anys, és casa meva, és a dir, espai familiar, acollidor, farcit de fesomies conegudes i cors amb els que he fet un tram important de la meva vida. Trobar-m'hi en Gerard i la Carme, entre més, em va fer el nen més feliç del món. Quatre paraules, mirar les llistes d'inscrits, rebre el got, el dorsal (357 N) i la cinta pel bus i, apa!, cap a Can Pepitu a descansar i acabar de fer-me a la idea que ja no hi ha volta enrere, que la Rupit és aquí i que cal gaudir.

La nit se'm fa llarga, el mico boig em ronda per dintre i em fa trepitjar un recorregut fet i refet tantes vegades que la memòria n'ha perdut el control. Ara, els somnis, en vigília, em transporten a l'any que el vaig fer amb en Joan i la Montse (crec que també venia la Rocío), l'any que m'hi acompanyaven en Carles i la Susana, l'any que - forma física envejable - el vaig fer corrent, l'any que feia d'escombra i el que passava en un dels avituallaments. En qualsevol cas, el despertador em troba ben despert, despert i sense haver dormit ni un segon, crec jo, en tota la nit.

Abrigall, cafè i al carrer. La nit és freda, però jo, ben guarnit amb samarretes i jerseis, malles i pantalons, gorro d'hivern, guants i buf de la 25a Rupit - Taradell només noto la fredor als ulls nus mentre enfilo la pujada de la Vilanova i m'endinso el centre de la vila, camí dels autobusos.

Quarts de sis al vell Camí Ral. Gent il·lusionada, autobusos preparats. Un somriure sota el buf que ha de ser l'amulet que em porti a bon port. Em trec guants i gorro. L'escalf de la gent és la millor estufa en aquestes hores foscanes.


A l'autobús, semblem moixons xerraires, una piuladissa de records i aventures, neguits i esperances.

[Si vols seguir la lectura, fes click aquí!

Cal anar al sud per no perdre el nord, però es pot anar al sud anant cap al nord

Diuen que cal anar al sud per no perdre el nord i, gràcies a la geopolítica global, els catalans tenim un sud al nord que ens ajuda en aquesta tasca.

Divendres passat feia 10 anys que les tendres cadenes de l'amor s'entrelligaven i quedaven fermades entre elles per viure i perviure noves vivències que colgaven les més antigues i vivencials vivències d'ambdues individualitats.

Aquest motiu, la dolça gàbia escollida per dos éssers independents, va motivar una fugida cap al sud aquest que és nord i que ja va servir per certificar, ara fa poc menys de 10 anys, que verament aquella gàbia era prou àmplia per a totes dues ànimes enamorades.

És així com, seguint les empentes del món, anem variant les previsions:

- Ens hi aproparem des d'Ulldeter
- Hi anirem des d'Espinavell
- Millor des de la Collada Fonda, que ja tenim una edat i n'hem perdut el costum.
- Saps que, diuen que diumenge plourà a bots i barrals. I si ens curem en salut, deixem el cotxe al refugi i, des d'allà, fem un tomb per valls, prats i fondalades?

I és així com l'adaptació al medi fa el seu camí i ens permet gaudir del camí fins al cor del Vallespir.

L'Ullat és un indret de transició entre boscos i prats.

El camí transita en forma de sendera que serpenteja per boscos embruixats, colls amagats i pastures d'alta muntanya.


Quan hom travessa la capçalera de la Tec, saltironant de pedra en pedra per damunt les aigües rialleres, ja sent l'atracció del gegant que, per damunt del cap, se'l mira.

L'Ullat, dues cabanes i un prat. Les vaques pasturen i llurs esquelles ens diuen que els núvols encara dansen i s'esperaren per buidar.


Pau i serenor, cures i records de nits dormint al ras. Aspira, respira. Pren tot l'aire d'aquest immutable racó de món que les ha vist de tots colors.


Depus dinar, desfem camí de nou i entrem al Xalet que el temps, i bones mans, ha actualitzat per fer-lo, si era possible, més agradable.

Vaig descobrir Les Conques per un cartell ubicat a les barraques de l'Ullat, ara fa un munt d'anys, molt més que l'escrit que em feu meritori del guardó que més il·lusió m'ha fet rebre. Suposo que per això, i per les visites fetes en anys posteriors, que el van convertir en una segona casa, fou la primera sortida on vaig portar la Xixeta més i mig després del xoc que ens va lligar.

Les Conques és un paradís. Llar de foc, vi calent i la millor de les companyies per part d'aquells que, jolius, s'hi apropen per cuidar-se i fer espíritual salut en contrades de conte i llegenda, de màgia i misteri, de pau i treva, d'acollida i llibertat.

Aquesta nit el refugi és ple de gom a gom: un grup d'uns vint, un solitari i nosaltres ens fa fer nit a la roulotte i no al gran dortoire de 18 places. La roulotte és un afegit al vell refugi, un indret màgic de parets de fusta i fesomia de cabana o bungalow de càmping. Allà compartim espai amb el llop solitari i un dels panteres grogues que arriben ja de nit després d'haver gaudit del bell cim del Comanegra.

Sopar de refugi, nit sota cobert mentre el cel xopa la terra i el fred s'escola un xic dins del palauet on, les quatre, som dormint.

Al matí, la pluja, la boira i el crepuscle ens segueixen parlant de la màgia d'aquest tros de món on el Costabona i el Canigó es xiuxiuegen fetilleries i llegendes que només les fines orelles poden capir.

Avui no farem camí i això ens permet esmorzar amb calma i lloar panteres grogues que, malgrat l'aiguat, no s'aturen i surten d'aquest indret per capir la màgia de la natura xopa. Valentia suprema en pell d'esportistes que s'han plantejat dos cims màgics per aquest cap de setmana de tardor.

Com deia, avui no farem el camí previst. Però, per certificar-ho, m'apropo al guarda d'aquest refugi, la fesomia del qual em resultava molt familiar, però desubicada en l'espai.

I és que, en Xevi, no és nou en això de rebre gent. M'ho va semblar en arribar-hi i, el coixí, sempre amic de remoure esperits i memòries, me'l va fer aflorar fent la daina trafugada entre estadants del transitat Refugi d'Ulldeter.

Parlem un xic de tot i de res, saltem l'espina axial del Pirineu com infants saltant a corda i acabem certificant-nos que la pluja va per llarg i que, aquell dia, serà difícil moure's sense mullar-se.

Fet al retrobament i maridats pel verb dos esperits de la muntanya, la Xixeta i jo tornem a mudar de plans i, a la ment de nou em venen, les paraules d'aquell gegant de veu fonda i dits àgils que vaig conèixer de força menut, tot dient, en ple concert: "vamos a canviar el programa porqué no estamos hechos a base de chips". I és així que, per enfilar plans, ens en pensem dos:

1.- remuntar de nou el coll d'Ares per veure si al nord del sud la pluja és més fina i podem prendre la pista a Setcases per fer una trapelleria infantil. O

2.- vagerejar en quatre rodes pel sud del Canigó i revisitar Sant Llorenç de Cerdans i la bella Costoja per dinar sota els Rocs de la Fraussa.

Rere nostre en una taula entotsalt, un llop solitari es mira el mapa i el cel, el cel i el mapa. Ens mirem amb en Xevi i m'hi apropo:

- Where are you going today?

El seu trajecte d'avui l'hauria de portar a Espinavell, però no li fa peça caminar sota la intensa pluja persistent i ens oferim a portar-lo fins als Estudis, sent ell pues qui decideixi el camí a transitar.

Dins del cotxe, parlem amb aquest portuguès de residència i ucranià d'origen. La conversa, com no podia ser d'altra manera, bascula entre l'excursionisme i la geopolítica que, en aquestes alçades, permet substituir les bastonades, barricades i esgarips en què es tradueix tot plegat pels carrers de Barcelona i més enllà.

Parlar lliurament amb algú que ha viscut la dissolució de la Unió Soviètica i la Gran Rússia post-soviètica, ajuda un xic a temperar les emocions desfermades durant aquests dies que duraran anys.

De fet, a la porta del Estudis, hi deixarem algunes preguntes i respostes i voluntats potser d'enfilar la conversa al voltant d'una llar de foc sota la pluja. Ens acomiadem però, sabent que les visions més oposades del món poden reconèixer-se i respectar-se pel verb i gràcia de la paraula sobre les experiències viscudes per totes les parts.

Temps de tardor. Núvols i sol que dansen i ballen i joguinegen per deixar el terra xop. Resguardats a Les Planes, fem un esmorzar de pagès. El fem, forquilla i ganivet amb gotet de vi, envoltats de caçadors de cara riallera i rostre colrat.

La pluja no para, les viandes són generoses, el vi hi és present i la pluja persistent ens fa, com no podia ser d'altra manera, mudar de nou els plans.

Baixem doncs carretera avall amb l'objectiu de caminar pel Montseny si el temps ens deixa. Però, navegants del canvi com som, ens parem quan veiem el sol i iniciem camí en direcció al Capsacosta. El sol ens acompanya i ens anima a caminar per aquest antic pas de trànsit entre la Vall de Bianya i el Sant Pau del qual sortim.

Xops com pollets, ens despullem dins del cotxe, intentem assecar-nos sense gaire èxit i ens mudem la roba que pesa com un bocoi curull d'aigua fresca i regalada. Ho fem, tot rient com quitxalla trapella i admirant un Costabona rialler que es pinta dels colors de l'arc de sant martí per a fer-nos les criatures més xiroies d'aquest món tan divers i variat, variat i juganer.


Dedicat a la memòria d'en Patrick.

50 són 50 i així els vaig viure jo

M'ha costat uns dies pair la tarda de dissabte.
M'ha costat uns dies processar les vivències ressorgides al cor de la ciutat.
I m'ha costat, perquè, com la mateixa actuació del 50è., n'hem viscut de tots colors. Hem viscut i conviscut, cadascú des del seu tarannà i amb la seva motxilla personal, les filles i els fills dels set magnificats que van decidir baixar a fer un pilar en un lloc central del fet casteller tradicional.

Dissabte pues preparava aquella samarreta de record vital que em mantenia a l'hospital, em calçava pantalons i camisa, i em lligava ben fort les espardenyes que, encara no sé com, van aguantar aquelles primeres agulles en el rovell dels primers castells de nou.

Al metro, obro el mòbil i miro d'entendre com funciona aquesta aplicació on em van dir que m'anotes quan decidís passar-me per la colla. La miro i penso que som d'una altra generació, que això és ideal pels temps que corren, però que jo sóc dels anys de full de paper i cerca del membre de tècnica que va passant llista al punt de trobada que, com avui, recordo davant la porta dels romans.

Fins i tot les Rambles han mudat llur fesomia. Bullidera de turistes cercant l'essència canalla d'una Barcelona que, o ha desaparegut o s'amaga en els replecs més íntims de barcelonines ànimes que, molt de tant en tant, ens perdem per aquesta verals amb els ulls girats endins per trobar-hi el sabor d'antany.

Per Canuda, el carrer del Duc i Portaferrissa ja s'espigolen les camises vermelles camí de la plaça Nova. La sang recupera aquell tremp de quan t'apropes a plaça i el nus de l'estomac es va lligant un xic per a desfer-se tan bon punt es tanca una pinya o comences a fer mans.

El Bilbao torna a veure'ns com ho ha fet des de fa vint anys. A les portes d'aquest local ens saludem entre mòmies que, passives, estimem la colla que ens ha fet més humans. Encaixem mans i cossos amb vells roures que encara viuen la colla dia a dia i la van fent créixer, tot fent de mestres al jovent que hi va arribant. Allà pues, a les envistes de la Catedral, la petem un xic amb els dos magnífics que encara avui ens deixen gaudir de la seva saviesa castellera: En Sala i en Nico, en Nico i en Sala no s'han volgut perdre aquesta diada que, sense gent com ells, no hagués succeït mai. I que, deuen pensar, els nostres pares a cor present en veure la munió de camises que avui ens apleguem a toc de gralla i de tabal?

La potència de veu d'en Montu ens crida a capítol. És hora de començar a moure's i jo, despistat com vaig, aprofito aquest moment per començar a girar i girar amb l'ajuda d'un company de generació amb qui havíem compartit algun lateral.

Em deixo portar pel carrer del Bisbe amunt, però, l'edat ens fa grans. i m'haig d'apartar un xic davant la força d'aquesta joventut que balla i dansa al ritme de gralles i tabals!

Arriba aquell punt en que l'ombra del carrer del Bisbe contrasta amb l'assolellada plaça que, en dies com avui, és la meva casa, el ventre d'una ciutat que infantarà castells, torres i pilars llargament assajats.

I és aquí, a peu de plaça, on els actius ja van fent de les seves per aplegar-nos en els cinc pilars, un per decenni, amb els que obrirem aquesta diada. I és aquí on haig d'agrair a l'Edu Paris que es retardes un xic i, memòria santa no em deixeu, un murri membre de la tècnica que encara em reconeix, em bada les portes d'una posició que enyoro encara d'aquells temps passats que, ves a saber, si mai tornaran. I és que, obro jornada, tot recuperant, en format pilaner, aquelles sensacions que té l'agulla, corretja de transmissió entre el baix i el segon, quan prem els genolls d'aquest darrer i viu la construcció des d'un rovell que, en els meus temps més actius, recordo de fosc i amb folre a sobre.

Un bonic inici per una diada on, a mi, no em passa el temps. Una munió de records en fer mans en pinyes vallenques o encastar-me en les pròpies, em fan viure la jornada com un resum d'aquests vint-i-tres anys d'estimar el vermell d'una camisa i la suor de l'esforç compartit. Tretze d'aquests anys van ser viscuts amb la constància que aquest plaer demana, i deu, des de la distància que la Vida m'ha fet prendre de tot plegat.

Si. És cert que es va trencar el 4 de 9 amb acotxador (o casoleta) posat/sada.
Si. És cert que el pilar de 6 també va caure quan tot semblava, sensació de pinya, que anava rodat.
Però, del cap damunt de tres castells, i un d'ells per tres vegades, la mainada de la colla va gratar els peus dels amics que, durant aquests 50 anys, ens han anat deixant i mantenim ben frescos en els record. I això, amics meus, gratar els peus de les persones recordades i retrobar-se amb les amistats enyorades, les saludéssim o no (que cadascú té el caràcter que té i a vegades la proximitat em depassa), van fer d'aquest dissabte la millor jornada castellera que un servidor pot recordar.


POST DATA:
Si esperaves trobar-te amb anàlisi castellera, descripció de la jornada o una crònica més habitual, no et preocupis que el gran Tete te la conta com cal al seu Fet Casteller. I que segueixi per molts i més anys!!

Orgullo Lucharniego

Ara que el (t)xarneguisme és de moda, gràcies a la Vasallo i més, és hora de reivindicar l'orgull lucharniego d'aquells que, amb menys destil·lat intel·lectual a la motxilla, hem viscut carrers i places xarnegues des de menuts i hem suat la panxa amb la llengua fora i un idioma propi de totxos, totxanes, barretxas, carajillus i altres paraules tan enriquidores com irreverents pels puristes lingüístics d'arreu.

L'orgull lutxarnegu és canviar de llengua cuando se tercia y nos apetece sense perdre els anells i con una normalidad que asombra i escandalitza a propios y extraños, es transcendir les identitats o, si més no, deixar-les per savis i saberuts que, de tan estudiar, han perdut l'aroma suat del carrer i l'andamio.

La barretxa dignifica i convertir-la en plat sublim de conferències, taules rodones i performances no sé si és la millor manera de celebrar la primavera republicana i popular del que, a casa nostra, seria la cultura espanglish nord-americana o les més properes chav londinenca o banlieu francesa. Un xarneguisme que torna a desbordar la pell de brau com a origen mitològic i que suma tantes diversitats d'origen com per generar una nova definició del concepte mateix que s'ha re-posat de moda.

L'orgull lutxarnegu que reivindico pels temps dels nostres avantpassats migrants - en el meu cas pare, mare, veïns i veïnes totes del sud-oest el del Besós -  demana rumba, punk de suburbi, flamenquito de barrio i molt de txarlybrownisme, és a dir, de bona producció-fussió cultural als marges del sistema, del mainstream cultural subvencionat. 

L'orgull lutxarnegu demana d'un destí suburbial en el romiatge vers una nova vida millor pel migrant i llurs desitjos de futur, demana de nits de vida i de trobada en aquesta platja d'identitats múltiples com són els barris d'arribada de persones tan diverses com enriquidores por totes les que les hem viscut o les vivim.

Calen menys destil·lats intel·lectuals i més barretxes de bar obrer i popular en tot plegat. I aquí és on nia l'orgull lutxarnego, l'essència etimològica de tot plegat. 

Un orgull que, com m'ha fluït abans, ara inclou molts més orígens culturals i vitals que aterren als nostres barris i amb qui ens toca conversar, reconèixer i teixir complicitats.

Lutxarneguismo o muerte! A bailar!!!



Xarnego / xarnega:
Etimologia: del cast. lucharniego, aplicat a gossos ensinistrats a furetejar (cercar-ho, regirar-ho, tot, ficar-se pertot, per saber, per descobrir, alguna cosa) de nit, dissimilació d’un anterior nocherniego o nocharniego ‘que surt de nit’, derivat de *nochorno, en llatí nocturnus ‘nocturn’; el plural del mot fou alterat en los charniegos; el mot passà a Catalunya i a França amb el sentit d’una ‘raça de gos’. En gascó charnègo, charnègon, charnègue prengué el sentit de ‘mestís, bord, no autòcton, inadaptat al país’, sentit que passà al català. 1a font: cap al 1490.
  1. masculífemení despectivament
    1. Fill d’una persona catalana i d’una de no catalana, especialment francesa.
    2. Persona de llengua castellana resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al seu nou país.
  1. masculí antigament Gos coniller

Font: Enciclopèdia Catalana


EL CORAZÓN TIENE RAZONES

que la razón no entiende.

La nit és lleugera, dono voltes, em giro i regiro buscant una son que es fa escàpola. Insomne, repasso la jornada que preveig i dormo somiant amb una Tarraco màgica.

Ben d'hora, ben d'hora m'enfundo camiseta groga i bambes blaves. Surto de casa amb els auriculars a les orelles i temps més que sobrer.

Ja dins del bus que, entre setmana,, em deixaria a Sant Andreu Arenal assajo mentalment els càntics del partit, tot seguint les lletres en una app del mòbil i en vídeos de Youtube penjades per Brigadas Amarillas.

El destí però, em té reservada una sorpresa: Sortir en corteo individual des de les instal·lacions d'un històric del futbol català: l'equip quadribarrat, el Sant Andreu, el rival de les esquadres dels meus barris, Europa i Júpiter. I és que el bus, en cap de setmana, et deixa just al costat del Narcís Sala.

Hi ha temps i, calmós, pujo Rambla Onze de Setembre amunt. Arribo d'hora, faig beguda i canvio impressions amb un jaio gadità vingut a terres catalanes per treballar i enyorar la seva mare terra. Qui no ho faria, amb una ciutat com aquella!

A dos quarts de deu en punt, pugem a l'autocar que ens durà a Tarragona, via Cerdanyola. Barrets i bufandes, converses i organització, relax i sol.

Primera parada: Cerdanyola, seu de la penya. Se sumen famílies i puja el volum sonor de l'autocar amb les converses sobre Cádiz, el Cádiz i les anècdotes vitals. Per dir-ho en breu: sobre la Vida en general.

Moment reunió de Junta per detalls de viatge: les entrades les porten Chulapos Cadistas, la penya de Madrid, amb rodamons gaditans que han fet vida entre Castelldefels, Viladecans i Gavà.

Passat Vilafranca, comença la música:

Que bonito
que bonito
que bonito que's mi Cadi
que bonita mi ciudá
que rebosa de alegría
Ay cuando llega Carnavá!!!

Pasodobles i tangos, cuplés i càntics per escalfar el gèlid aire condicionat d'un autocar que solca autovies i autopistes fins a les envistes del Nou Estadi tarragoní.

Arribem directes a l'hotel i fem sort: s'acosta l'hora de dinar de la plantilla i tenim el preuat moment famoseo hool amb els gladiadors que baixaran al terreny de joc aquest mateix vespre.

Cantant contents, contents cantant, fem una passejada guiats per un parell de penyistes del Nàstic. Això sí, una passejada que, emulant els millors relats de l'Agatha Christie, va perdent cadistes atrets per les cerveseres sirenes que, a peu de carrer, atrauen hooligans assedegats.

A la plaça de la Font, dinar de germanor entre penyes amb el respecte i les bromes que tot bon futbol es mereix. Aquí, en llocs i dies com aquests, un hom viu l'aroma de les "classes populars", del manobrerisme entre iguals, de persones i fesomies que, amb les arrels a la motxilla, es reconeixen i teixeixen complicitats.

I és aquí, en aquesta històrica plaça, on m'allunyo vers altres indrets. Toca moment familiar, trobada de germanor entre un cadista i tres gimnàstics en un lloc sublim, de parets carregades d'història i una cuina que, essent minimalista, omple la panxa amb sabors ben tramats i vins novells, d'aquests que es fan ara en terres del Penedès.

Conversa agradable, mitja part de la jornada que culminarà en un Estadi amb les dimensions adequades per un equip que té una arrelada història en el futbol més nostrat i que no es mereix baixar de categoria com sembla que, malauradament, farà.

És l'hora d'anar al camp. Com una ventafocs manobra, deixo la taula per trobar companyia a la plaça de la Font. Les aficions s'acomiaden i els brigadas amarillas de la penya comencen a escalfar les veus per animar l'onze que en hora i mitja saltarà al Nou Estadi. El nostre objectiu: portar un troset de Carranza a Tarragona.

Petit corteo fins al Casino, autocar i manta i, en pocs minutets, la meravella de les afores d'un camp de futbol on els colors mariden, les penyes es troben, s'aprofita per fer la darrera cervesa, l'última pixada i el cerimonial d'accés al temple.

Des del córner del gol sud, la vida pren un nou ritme. Alçat al capdamunt de la graderia esdevinc mussol que s'ho mira tot amb ulls d'infant. La gent, la gespa, les pancartes, les samarretes, els àrbitres i jugadors.

Després d'un dia de sol cruixent, un punt de fred em fa baixar al costat del nostre Baguetina particular. Megàfon en mà, l'Abraham alça la veu i entona les primeres notes dels himnes que han d'animar a l'esquadra gaditana.

El partit és disputat, però la graderia és freda. Si no fos pels membres més arrauxats de Per Sempre Cádiz, això seria un velatori.

Del partit, què més en dic? Poca cosa, ja és als mitjans i no paga la pena contradir-los. Si de cas, l'odi que sento pels recursos del màrqueting aplicat a l'esport. La cançoneta que ofega les goles dels locals quan es marca un gol és un recurs pervers que mostra desconfiança vers les emocions i els cors de l'afició local. Una afició que, com passa amb la visitant, en aquest partit, prefereix no participar en el joc amb la gràcia i l'alegria dels càntics que han convertit el futbol en l'esport rei dels nostres pares i avis. A segona, el futbol és més futbol que a primera, però va perdent llençols i obliga, al veritable aficionat, ha anat desescalant categories per tal de viure jornades com la que m'ha portat en aquest terreny de joc.

Acaba el partit i, com a bons hostes, cantem un darrer Naaaaatic, Naaaaatic per animar a la capcota afició local.

Ja a l'autocar, i amb la victòria a la butxaca, el cansament ens amara, les converses baixen la veu i algun que altre cau en braços de Morfeu i fa la becaina solcant la nit camí de Barcelona. Satisfets i esgotats, els que dormim, somniem en nous romiatges, en noves visites a camps i estadis d'arreu.

S'acaba el viatge. Rendit, se'm tanquen els ulls i volo per damunt del millor estadi del món: el Carranza.