El dia que vaig conèixer en Plácido Moreno

Arribo d’hora i em perdo vagarós pels carrers d’una ciutat vella que feia temps que no voltava. El monument als castellers de la Plaça Sant Miquel em recorda una recargolada torre d’aquella MAT que la democràcia dels diners ens va plantar al costat de casa. Després, la història se m’emporta cap a l’església de Sant Just i em fa voltar per terra de jueus.

Entro al Saló de Cent i, l’anonimat del Twitter, m’amaga en Plácido entre la gent congregada, intento escatir-ne la fesomia entre els assistents al lliurament dels Premis del Consell Municipal de Benestar Social als Mitjans de Comunicació, però no l’acabo de trobar. I em resigno a conèixer-lo en acabar l’acte.

El Saló de Cent conserva encara aquella magnificència gòtica que et fa basarda pels anys i les persones que hi ha passat. Assegut en aquests bancs d’església civil, el pensament se m’envola en un instant de camisa vermella i pilar sincer. Hi rebíem la Medalla d’Or de la ciutat, una insígnia a llaor d’aquelles persones que, com remenudes formiguetes, fan aquestes figures efímeres que embadaleixen al món tant o més com una bona part de la gent que m’acompanya en la excelsa sala de l’Ajuntament.

En aixecar la mirada, veig una mossa amb un violoncel. Allà, assajant el seu instrument, em porta als ulls una fillola que toca el mateix instrument. Però, ara que hi caic, on és el senyor comte? A Palau sempre s’espera l’autoritat. Sembla que, sigui quina sigui, l’activitat encomanada, el responsable màxim necessiti ser esperat.
Ses senyories ja arriben, com estornells en estol. El comte ha delegat en la figura d’una de les companyes de govern de la ciutat. I, amb elles, comença la dolça música que, de cambra, s’ha disfressat. Una ballarina, tot fent d’Ariadna, estira un fil allargat. El fil serà el què introdueixi als projectes guardonats.

No m’estendré gaire en la posada de llarg d’aquest esdeveniment de ciutat. Només assenyalar als projectes premiats:

Ràdio
> Menció especial: Programa PUNT ORG. Joan Ortiz Serra / Ràdio Estel
> Premi: Àpats en companyia. Programa Extraradi / COM Ràdio

Televisió
> Menció especial: Respira L’Autisme / Goroka TV. Informació i Comunicació de Barcelona BTV
> Premi: Escanyats per la hipoteca / Roser Oliver Olivella. Programa 30 minuts. Televisió de Catalunya TV3

Premsa
> Menció especial: Pobresa infantil. El lleure com a espai d’inclusió social / Maria Valencia i Vera / Revista Estris de la Fundació Pere Tarrés
> Premi: Triomfs sobre la marginació / Fidel Masreal. El Periódico de Catalunya

Internet
> Menció especial: www.assiscentreacollida.org / Centre d’Acollida Assís
Premi: http://www.twitpic.com/photos/Placido_MO / Arrels Fundació

Per fi! En Plácido!
Ho més aviat llur herència, unes mans digitals que se’m fan tangibles en aquest moment:

Jo sóc Plácido!

Els seus fautors són cares amables, vives i ben humanes. La Silvia de la Fundació Arrels i les veu que s’agermanen sota el nom d’aquest esperit. En Juan Carlos, el Martín, el Germán, en Josep, en Toni, en José, en Jaume i la Imma són tan Plácido com el mateix Plácido, aquell bon jan d’ulls brillants i somriure al rostre que dormia al carrer i que va ser l’emprenedor d’aquesta iniciativa, una iniciativa que ens fa conèixer un món proper a través d’un compte de twitter @Placido_Mo ... més de 800 seguidors i tot un món que es despulla en 140 caràcters. I com dirien els Manel, demanen un desig:
 
“Que més persones agafin el testimoni d’en Plácido a Twitter, que més persones es sensibilitzin, que hi hagi més recursos per a ser més forts, i que ningú hagi de dormir al carrer.”
 
Després, en acabar, saludo a la Silvia i alguns dels Plácido congregats. Estan contents, un nou mitjà els ha permès sortir de la invisibilitat social on sovint la duresa d’aquesta ciutat i les nostres pròpies pors als han tancat.

Alternatives lliures al #software car - CulturaLliure

Traducció de l'original de Kim Komando publicat a la secció de Tecnologia del prestigiós USA Today


Kim Komando, dirigeix el programa de ràdio més exitòs sobre l'electrònica de consum, els ordinadors i Internet. Per obtenir el podcast del programa - en anglès, és clar-, veure-la en directe o trobar l'estació més propera, visita www.komando.com. E-mail a techcomments@usatoday.com.



 T'acabes de comprar un ordinador nou. Està ple de promeses i fa aquesta oloreta tan atractiva de les "noves adquisicions". No pots aguantar-te les ganes d'engegar-lo. Però...


... com era de suposar, no hi ha cap programa instal·lat. Com a molt, t'hi trobes versions de prova i amb data de caducitat. Qui ja ha passat per aquesta experiència, busca pels calaixos de casa, els discos dels programes que va comprar. Però, o bé no els troba, o bé no funcionen, o bé ja no es poden instal·lar al flamant nou sistema operatiu de l'ordinador. No tens altre remei que comprar els programes nous, però quan calcules el preu de tot plegat... Per Déu, són caríssims! Què puc fer?


No, no. No agafis encara la targeta de crèdit per començar a comprar programari comercial. No encara. Què passaria si poguessis aconseguir-los sense pagar un euro?


No. No és il·legal. I si, És ètic. Els usuaris d'ordinadors tenim la sort de disposar de programes gratuïts perquè són de codi obert. Pel que una família típica pot estalviar-se un bon grapat d'euros, tot utilitzant-los. Fins i tot, per a fer tasques pròpies dels dissenyadors gràfics o dels fotògrafs de manera ocasional. I aquesta és la meva especialitat: ajudar-te a trobar aquest tipus de solucions per a la teva vida digital. Així que... hi donem una ullada.

Els programes de codi obert potser no estan tant ben acabats com els seus homòlegs de pagament, però solen oferir els mateixos resultats. I, pel fet que el codi font està obert, el programa és constantment revisat i millorat per una comunitat de desenvolupadors que en detecten les fallades de seguretat i les depuren ràpidament.


Segur que tot és tan bonic? Segur que no hi ha res de negatiu? Bé, si que n'hi ha. Si alguna cosa surt malament amb un programa gratuït, hauràs d'entrar en un fòrum o en una cercador per obtenir-ne una resposta. En aquests casos, no es pot enviar un correu electrònic a l'atenció al client de Microsoft o marcar un número 800 per a què et donin una resposta sobre el teu problema.

Malgrat això, hi ha un bon grapat de persones que troben que l'estalvi de diners val més que aquest risc lleu. Només una darrera advertència: No tot el programari lliure és gratuït per a ús comercial. Pel què si l'ús que en voleu fer és professional, val la pena verificar si té un cost per a fer-lo servir en una empresa.

A més a més, si busques els programes citats en aquest article per Internet, et pots trobar que algun espavilat te'l vulgui vendre quan es tracte d'un programa gratuït. Cal tenir-ho en compte, a l'hora d'accedir a proveïdors de programari lliure i gratuït.

Depenent de la versió, una suite de productivitat com el Microsoft Office et pot costar entre 130 i 400 euros. Si no te'l vols gastar, però, pots provar la opció del LibreOffice.


Aquesta suite de productivitat inclou processador de textos, full de càlcul, programari per a presentacions i molt més. Fins i tot, pots obrir documents de Microsoft Office i guardar-los en formats d'Office.


Versions més cares del Microsoft Office contenen el Microsoft Publisher. Aquest programa també es pot comprar per separat per uns 190 euros. És una gran eina per al disseny de revistes professionals o per editar el butlletí de l'església o del veïnat.


Però és possible que vulguis provar l' Scribus, abans de decidir-te. És una alternativa lliure, i el web d' Scribus conté una guia fàcil per a la creació de fullets, targetes de presentació i la configuració dels textos al voltant de les fotos.


Si ten un negoci a casa, pots utilitzar el Pro (per uns 250 euros) o, per a ús domèstic, el Quicken (per uns 40). Una bona alternativa lliure per al negoci o la llar és GnuCash. Es tracte d'un programari de comptabilitat de gran abast que pot gestionar tant finances complexes com el més senzill pressupost familiar.




Diverses eines gratuïtes per artistes gràfics i fotògrafs també estan disponibles com a alternatives als cars programes d'edició d'imatges.


Qui no coneix l'Adobe Photoshop? Aquest programa gràfic estàndard és increïblement potent i car. Si no tens prou diners per a comprar-lo, dóna un cop d'ull al GIMP. Aquest editor d'imatges no té algunes de les característiques més avançades de Photoshop, però no és tan diferent pel que fa a la majoria d'eines de disseny web i d'edició d'imatges.


Cal tenir en compte que, en comprar el Photoshop, també caldrà comprar les actualitzacions que es distribueixen cada 12-18 mesos, i que solen costar uns 300 euros. Les actualitzacions de GIMP són tan gratuïtes com el programa mateix.


I aquest és un recull d'alguns dels programes disponibles i gratuïts. Depenent de les teves necessitats de programari, pots arribar a estalviar-te un bon grapat de diners.

Del blog de Paulo Coelho - La meva visió de la Llei per Aturar la Pirateria Online (S.O.P.A.)

Original en anglès al bloc de l'escriptor Paulo Coelho

A finals de la dècada dels 50 i durant els anys 60, a l'antiga Unió Soviètica, es van començar a distribuir molts llibres que qüestionaven el sistema polític vigent. Ho feien de forma privada i mimeografiada. Els seus autors mai van guanyar ni un duro per les seves obres. Ans al contrari, van ser perseguits, denunciats en la premsa oficial, i enviats als famosos gulags de Sibèria. Malgrat tot, van seguir escrivint.

Per què? Perquè necessitaven compartir el que sentien. Des dels Evangelis fins als manifestos polítics, la literatura ha permès viatjar les  idees i fins i tot canviar el món.

Jo no tinc res en contra de la gent que guanya diners amb els seus llibres, aquesta és la manera com jo mateix em guanyo la vida.

 Però el que està succeint ara és que la Llei per aturar la pirateria online (SOPA) pot alterar Internet. I això és un PERILL REAL, no només per als nord-americans, sinó per a tots nosaltres, ja que la llei - si és aprovada - afectarà tot el planeta.

Com a autor, hauria d'estar defensant la "propietat intel·lectual", però no ho faig.

Pirates del món, uniu-vos i copieu tot allò que jo he escrit!

Els bons vells temps, quan cada idea tenia un propietari, han marxat per sempre.

En primer lloc, perquè tot el que un fa és reciclar els mateixos quatre temes: una història d'amor entre dues persones, un triangle amorós, la lluita pel poder, i la història d'un viatge.

En segon lloc, perquè tots els escriptors volen que el què escriuen sigui llegit, ja sigui en un diari, en un bloc, en un fulletó, o en una paret.

Com més sovint escoltem una cançó a la ràdio, més aprop estem de comprar el CD. Passa el mateix amb la literatura.


Com més gent "pirategi" un llibre, millor. Si els agrada el principi, compraran el llibre al dia següent, perquè no hi ha res més esgotador que llegir línies i línies de text a la pantalla de l'ordinador.

1. Alguns diran: Tu ets prou ric com per permetre que els teus llibres siguin distribuïts de forma gratuïta.
Això és cert. Jo sóc ric. Però va ser el desig de fer diners el què em va impulsar a escriure? No. Tant la meva família com els meus mestres, em van dir que no hi havia futur en l'escriptura.

Vaig començar a escriure i segueixo escrivint perquè em dóna plaer i dóna sentit a la meva existència. Si els diners fossin el motiu, podria haver deixat d'escriure fa anys i m'hagués salvat de la pallissa que suposa aguantar totes les crítiques negatives que he rebut.

2. La indústria editorial dirà: Els artistes no poden sobreviure si no se'ls paga.

Al 1999, quan vaig ser publicat per primera vegada a Rússia (amb un tiratge de 3.000 exemplars), el país estava patint una greu escassetat de paper. Per casualitat, vaig descobrir una edició 'pirata' del Alquimista i la vaig publicar a la meva pàgina web.

Un any després, quan la crisi es va resoldre, vaig vendre 10.000 còpies de l'edició impresa.

El 2002, ja havia venut un milió de còpies del Alquimista a Rússia, i ara mateix ja vaig pels 12 milions de còpies.

Quan vaig viatjar per tota Rússia en tren, em vaig trobar amb diverses persones que em van dir que havien descobert per primera vegada el meu treball a través de l'edició 'pirata' que havia publicat al meu lloc web. Ara, faig correr un lloc web del 'Pirata Coelho" on enllaço a tots els meus llibres que estan disponibles en  llocs de compartiment de fitxers (P2P)..

I les meves vendes segueixen creixent - al voltant de 140 milions de còpies arreu del món.

Quan t'has menjat una taronja, has d'anar a la botiga a comprar-ne un altre. I, en aquest cas, té sentit que la  paguis al moment.

Amb un objecte d'art, no compres el paper, la tinta, el pinzell, el llenç o les notes musicals, però la idea neix d'una combinació d'aquests productes.

"La pirateria" pot actuar com una introducció a l'obra d'un artista. Si t'agrada la seva idea, en voldràs tenir una a casa: una bona idea no necessita protecció.


La resta o és cobdícia o és ignorància.

NOTA DEL TRADUCTOR:
En el cas de la taronja que utilitza en Paulo Coelho uns paràgrafs més amunt, el venedor convençut de la qualitat del seu producte, tindrà talls de taronja a disposició dels clients que mostrin interès per les taronges. L'ham del gust, facilitarà l'adquisició del producte.

#OWS I ara què? - una visió dels Indignats d'Espanya

Apunt del bloc de l'AdBusters Magazine, signat per Carlos Delclòs i Raimundo Viejo i publicat el dimecres 18 de gener de 2012.

Traducció de Translator Brigades

La partida és en marxa, però... quina és la jugada?

En el seu famós discurs a Ocupar Wall Street, Slavoj Žižek fa, als presents (i als usuaris d'arreu del món a través d'Internet), una advertència important en forma de consell amistós. "No ens enamorem de nosaltres mateixos. Estem tenint una gran experiència aquí. Però recordeu, que les festes s'acaben. El que importa és el dia després: Quan tornem a la vida normal, hi haurà algun canvi?" Pels indignats del moviment 15-M a Espanya, els resultats de les eleccions generals del 20 de novembre van marcar l'inici del metafòric dia després.

Que el Partit Popular, de dretes, obtingués la majoria absoluta del govern, amb només un lleu augment de vots a causa de l'espectacular desintegració del suport popular al Partit Socialista, no va ser cap sorpresa per a ningú, i encara menys pels indignats.El què pot haver sorprès a algunes persones, però, és la relativa baixa intensitat de les mobilitzacions des que la dreta és al poder i encara més des de l'anunci que anaven a posar en pràctica les mateixes polítiques neoliberals de violenta austeritat imposades pels règims tecnocràtics de Grècia i Itàlia. Com Amador Fernández-Savater va dir fa poc, la pregunta que es fa molta gent és, "on són totes aquestes persones que van ocupar les places i les assemblees de barri durant la primavera? S'han desencantat del moviment? Són incapaços de fer compromisos duradors? Estan resignats a la seva sort?"

Fernández-Savater no ho creu així: "Sense cap estudi a la mà ni la possibilitat de generalitzar, baso la meva anàlisi en la gent que conec personalment i en la manera com ho veig pels resultats en mi mateix. Crec que, en general, la gent ha seguit amb les seves vides ... Però dir que han seguit amb les seves vides no és una expressió gaire encertada. Un cop s'ha passat per la plaça, no se'n surt, la vida ja no és la mateixa. Car es torna una nova vida: Tocada, creuada, afectada pel 15-M" I afegeix que el 15-M no és una organització social, sinó "un nou clima social". Però, com s'organitza un clima social? Quines noves possibilitats d'autogestió, de desobediència civil, de cooperació i de mobilització massiva s'han generat, i què queda per fer?

Amb el temps, l'onada de mobilitzacions que primer va colpejar les costes de la Mediterrània per estendre's arreu al llarg de 2011 ha superat la seva fase inicial. Aquesta fase ha aconseguit substituir el discurs dominant pel nostre. Ara sabem que el problema no és una falla tècnica misteriosa que s'anomena crisi, sinó els delictes intencionals d'una cleptocracia. Aquesta distinció és crucial: mentre el primer suggereix un dilema de gestió que s'oposa als enfocaments d'esquerra i de dretai, el segon traça una línia entre l'1% de la població que abusa del poder per tal de robar a la gent, i aquells que es neguen a consentir-ho i opten per la resistència en nom del 99% de la població que no s'ha apuntat a l'orgia especuladora.

Arribats en aquest punt, la pregunta òbvia és: "I ara què?" Per descomptat que hem de seguir protestant junts, sobretot si optem per fer-ho, de forma intermitent i massiva, a favor d'una crítica general del sistema des de causes particulars. I en l'escala més petita, les lluites concretes han de seguir prenent els carrers de les ciutats. No obstant això, és de fonamental importància que aquestes lluites no estiguin massa desconnectades les unes de les altres. Aquests processos serveixen per mantenir les preguntes que mantenen viu el moviment i que s'adapten a les situacions sempre canviants en què operen. Però això no dilueix la qüestió de les alternatives que podem oferir.

La conquesta del poder polític, particularment en les democràcies liberals, no és la tasca més important del canvi social. El canvi polític tendeix a ocórrer quan els canvis socials s'han consolidat. Per tant, si el que volem és canviar les relacions socials existents i llimar les desigualtats, no té gaire sentit donar prioritat a un canvi de poder polític amb l'esperança que el canvi social s'instal·larà des de dalt. En canvi, el primer desafiament, com va assenylar John Holloway, és "canviar el món sense prendre el poder", per construir i enfortir les institucions alternatives dels béns comuns.

Per descomptat, en parlar d'institucions no ens estem referint a les institucions polítiques - parlaments,  executius i similars -. Tampoc ens referim a les que poden estar entre el poder i el moviment, com són els partits polítics, els sindicats o d'altres organitzacions similars. Ens estem referint a les institucions que serveixen de base per al moviment i que es defineixen per la seva pròpia autonomia: centres socials, col·lectius d'activistes, mitjans de comunicació alternatius, cooperatives de crèdit i cooperatives de treball i consum en general. Institucions com aquestes constitueixen, ni més ni menys que els espais materials on podem articular els valors, les pràctiques socials i els estils de vida sobre els que es fonamenta el canvi de clima social que s'està produïnt hores d'ara a tot el món.

En molts llocs, aquestes institucions alternatives ja estan en construcció. A Catalunya, la Cooperativa Integral Catalana, que serveix per integrar el treball i el consum de diferents cooperatives del país a través d'espais compartits - educació, botigues, serveis legals, i reunions -, ja compta amb 850 membres, milers d'usuaris i ha inspirat a més "cooperatives integrals" de l'Estat Espanya. Mentrestant, als Estats Units, 130 milions de nord-americans són propietaris de cooperatives de treball, consum i crèdit i 13 milions de nord-americans s'han convertit en treballadors-propietaris de més de 11.000 societats laborals, 6 milions més que els afiliats en sindicats del sector privat. En les properes setmanes i mesos, esperem explorar algunes d'aquestes institucions alternatives i les possibilitats que s'obren per al 99%.

A Empire, els teòrics polítics Michael Hardt i Antonio Negri examinen la forma en què un Imperi cleptocratic controla a les persones a través del que Michel Foucault va anomenar biopoder: "una situació en la que el que està directament en joc en el poder és la producció i reproducció de la vida mateixa". En molts sentits, aquesta és la força que, les nostres experiències als carrers, les places i les assemblees, informa la nostra vida quotidiana i les nostres decisions a llarg termini. Els moments espectaculars que compartim són una font estimulant, fonamental de l'energia per al moviment global. També són adob per als mitjans de comunicació sensacionalistes, que devoren els esdeveniments per convertir-los en supèrflus i pornogràfics titulars. Però la revolució no està sent televisada, precisament perquè el que està succeint ho fa dins de nosaltres mateixos i entre nosaltres. Ens estem movent molt lentament pels seu ràdars mediàtics, perquè anem més lluny, amb molta més amplitud i amb manifesta profunditat. I, si juguem bé les nostres cartes, controlarem el nostre temps, el nostre treball i les nostres vides abans no se n'adonin.

Fotografia de Barcelona en una imatge i quatre números

 

Trist és veure com passen els anys, però l'estructura de ciutat persisteix. Això sí, amb alguns invens que resten tancats com gàbies a les vores de barris de tota la vida, cas de la Vila Olímpica del Poblenou i de Diagonal Mar i Front Marítim, dos bells bunyols que no han inicidt en la realitat del seu entorn immediat.

¿Quan aprendrem que no és amb pedra i urbanisme, sinó amb amor i coneixements com ens integrem tots, tot respectant la diferència i fent-la la perla joïosa de la nostra ciutat?

Camp > Ciutat > CiberEspai: Estem vivint la fi del pensament reflexiu?

Traducció de l'original publicat per Nicholas Carr a AdBusters Magazine

Lao P. Xia Xiaowan

Els estudis psicològics dels darrers 20 anys han revelat que després de passar temps en un entorn rural tranquil, a prop de la natura, les persones mostren una major atenció, una memòria més forta i unes millors capacitats cognitives. El seu cervell esdevé més tranquil i nítid. La raó, segons la teoria de l'atenció de la restauració (ART), és que quan les persones no estan sent bombardejats per estímuls externs, el cervell pot relaxar-se. Les persones que han migrat del camp a la ciutat ja no han de pagar el preu de l’impacte d’un cúmul desmesurat de distraccions. L'estat contemplatiu resultant enforteix la seva capacitat de controlar els seus pensaments.

La revista Psychological Science va publicar els resultats més recent d'aquests estudis a finals del 2008. Un equip de la Universitat de Michigan, dirigit pel psicòleg Marc Berman, va reclutar a unes tres dotzenes de persones i els va sotmetre a una sèrie de rigoroses i fatigants proves mentals dissenyades per mesurar la capacitat de treball de la seva memòria, així com la capacitat per exercir el control sobre la seva atenció. Els subjectes van ser dividits en dos grups. La meitat d'ells va passar prop d'una hora caminant per un parc arbrat aïllat, i l'altra meitat va passar una quantitat igual de temps caminant pels carrers del centre d’una ciutat. I, posteriorment, van repetir la prova per refutar-ne els resultats. Els investigadors van trobar que els que havien passat el temps al parc van treure "significativament millors" resultats en les proves cognitives, és a dir, que havien incrementat la seva capacitat d’atenció, mentre els que van caminar per la ciutat, no van millorar aquestes capacitats.

Els investigadors de la Universitat de Michigan van fer, tot seguit, un experiment similar amb un altre grup de persones. En lloc de sortir a caminar entre les rondes de proves, els nous subjectes tan sols van haver de mirar fotografies d'una tranquil · la zona rural o d’una sobrecarregada zona urbana. Els resultats van ser els mateixos. La gent que mirava les fotos dels entorns rurals van ser capaços d'exercir un control molt més gran sobre la seva atenció, mentre que els que van veure escenes de ciutat no van mostrar cap millora en la seva atenció. L’equip de Marc Berman va concloure que "les interaccions simples i breus amb la natura poden produir un notable increment en el control cognitiu." Passar temps en el món natural sembla ser de "vital importància" per "el funcionament cognitiu eficaç".

No hi ha cap a lloc natural a Internet. Hom no hi troba cap lloc tranquil i contemplatiu on restaurar les seves capacitats cognitives. Més enllà de la interminable i atractiva brunzidera dels carrers urbanes, els estímuls de la web poden resultat vigoritzants i estimulants. I no ens agradaria renunciar-hi. Però són, també, esgotadors i molestos. Poden, fins i tot, arribar a aixafar tots els modes de pensament més tranquil. Es tracta d’un dels majors perills amb els que ens enfrontem, ja que, automatitzant el treball dels nostres cervells, cedim el control sobre el flux dels nostres pensaments i records a un sistema electrònic de gran abast. I això, com molt bé assenyalen el científic Joseph Weizenbaum i l'artista Richard Foreman, produeix una lenta, però constant, erosió de la nostra humanitat.

Els efectes del ciberespai no es noten només en el pensament profund, aquell que requereix d’una ment tranquil · la i atenta, sinó també en l'empatia i la compassió. Els psicòlegs prten temps estudiant com la gent experimenta por i reacciona a les amenaces físiques, però només recentment han començat a investigar les fonts dels nostres instints més nobles. El que estem trobant és que les emocions superiors sorgeixen de processos neuronals que "són inherentment lents", com assenyala Antonio Damasio, director de l’Institut del Cervell i la Creativitat de la USC. En un experiment recent, Damasio i els seus col·legues van dedicar-se a escoltar a persones que patien dolor físic o psicològic. Fet aquest exercici, van posar als narradors en una màquina de ressonància magnètica i van escanejar els seus cervells mentre recordaven les seves experiències personals. L'experiment va revelar que mentre que el cervell humà reacciona molt ràpidament a les manifestacions de dolor físic - quan es veu a algú ferit, els centres de dolor primitiu del cervell s’activen de forma gairebé instantània - el procés d’empatia mental amb el patiment psicològic es desenvolupa de manera molt més lenta. Els investigadors van descobrir que el cervell necessita molt més temps "per transcendir la participació immediata de la carn" i començar a entendre i sentir "les dimensions psicològiques i morals d'una situació."

Segons els estudiosos d’aquestes matèries, un experiment com el suara esmentat ens indica que com més distrets estem, menys capaços som d'experimentar el més subtil, que és la forma més específicament humana de l'empatia, la compassió i d’altres emocions d’aquest tarannà. "Per a alguns tipus de pensaments, especialment per a la presa de decisions morals sobre les situacions d'altres persones, cal disposar del temps adequat per a la reflexió", adverteix Mary Helen Immordino-Yang, membre de l'equip d'investigació. "Si les coses estan succeint massa ràpid, no sempre es poden experimentar plenament les emocions sobre els estats psicològics dels altres." Seria imprudent, però, concloure que Internet està minant el nostre sentit moral. El que no seria aventurat, seria suggerir que a mesura que la xarxa re-enruta els nostres camins vitals i disminueix la nostra capacitat de contemplació, altera la profunditat de les nostres emocions i dels nostres pensaments.

Hi ha investigadors que se senten encoratjats per la facilitat amb la que les nostres ments s'estan adaptant a l'ètica intel·lectual de la xarxa. "El progrés tecnològic no té marxa enrere", escriu un columnista del Wall Street Journal, "de manera que la tendència cap a la multitasca i el consum de diferents tipus d'informació només pot continuar." No hem de preocupar-nos per què el nostre "programari humà" s’estigui "posant al dia de la tecnologia que ha possibilitat l'abundància d'informació que ens envolta.  Evolucionarem  per a convertir-nos en consumidors més àgils de dades”. L'autor d'un article de portada a la New York Magazine assegura que a mesura que ens acostumem a "gestionar la informació binària que ens ofereix el segle XXI", el cablejat del nostre cervell, inevitablement, esdevindrà més eficaç per a gestionar la informació . La’utor diu que "podem perdre la nostra capacitat" per concentrar-nos en una tasca complexa, de principi a fi ", però en compensació guanyarem noves habilitats, com ara la capacitat de "mantenir 34 converses a la vegada a través de sis canals diferents”. Un destacat economista assegura que "la xarxa, Internet, ens permet utilitzar capacitats cognitives pròpies de l'autisme i dels millors captadors dé noticies." Un autor d'Atlantic suggereix que la nostra "inducció tecnològica ADD" pot ser "un problema a curt termini", derivat de la nostra dependència a "hàbits cognitius evolucionats i perfeccionats en una època de fluxos d'informació limitats”. Desenvolupar nous hàbits cognitius és "l'únic mètode viable per a viure en l'època de la connectivitat constant. "

Aquests escriptors tenen raó en afirmar que estem essent modelats pel nostre entorn informatiu. La nostra capacitat d'adaptació mental, construïda en les profundidats del nostre cervell, és fonamental en la història intel·lectual de la humanitat. L'adaptació ens adequa a les nostres circumstàncies, però qualitativament es tracta d’un procés neutral. El que importa al final no és el nostre ésser, sinó allò en el què ens convertim. A la dècada de 1950, Martin Heidegger observava que l'amenaça de " la revolució tecnològica" podia ser tan "captivadora, encisadora, enlluernadora i seductora per a l'home com per a portar-lo a creure que el pensament racional acabaria essent la única forma de pensar del futur." El "pensament reflexiu", que durant segles ha estat  considerat com l'essència mateixa de la nostra humanitat, esdevindria una víctima del progrés. L'avanç tumultuós de la tecnologia arribarà a ofegar les percepcions refinades, els pensaments sublims i les emocions sorgides de la reflexió i la badoca contemplació. "La fredor tecnològica", concloïa Heidegger, amenaça amb "ocupar-ho tot."

I ara, podríem estar vivint el final del món del pensament pausat, podríem estar empassant-nos la fredor racional cap a les nostres ànimes humanes.

L'autor:
Nicholas Carr és l’antic editor executiu de la prestigiosa Harvard Business Review. El seu article de portada a The Atlantic titulat "Ens torna idiotes Google?" va fer-lo tan conegut que va desenvolupar la seva teoria en el seu llibre The Shallows: What the Internet Is Doing to Our Brains. (Els aiguamolls: El que Internet està fent als nostres cervells). Carr viu a Colorado i blogueja a roughtype.com

La paràbola de l'Elefant o perquè les xarxes socials amplifiquen la nostra percepció de la realitat

“Una vegada hi havia un poblet perdut en el desert. Tots els seus veïns eren cecs. Un gran rei passà per la comarca, seguit del seu exèrcit. Muntava un elefant. Els cecs ho van saber, i com havien sentit parlar molt dels elefants, els punyí el desig de palpar-los per fer-se’n una idea. Els dotze Ancians i Notables del poble es van posar en camí amb aquest objecte:

“Rei”, digueren, “et supliquem que ens concedeixis la teva vènia per palpar l’elefant”. “Us la concedeixo”, respongué el rei; “palpeu-lo!”.

Un palpà la trompa, un altre la pota, aquest l’esquena, aquell les orelles, i fins n’hi hagué un que, per ordre del rei, muntà damunt la bèstia i es passejà. Els dotze cecs van tornar embadalits al seu poble.

Els altres els voltaren, per preguntar-los, morts de xafarderia, quina mena de bèstia era l’elefant. El primer digué: “És un tub enorme, que s’alça amb força, s’enrosca i, ai de tu si t’enxampa!”. L’altre afirmà: “És una columna peluda”. El tercer: “És com una paret de castell”. El que havia palpat l’orella: “És com un tapís molt gruixut, de teixit groller, que es mou quan el palpes”. I l’últim exclamà: “És que repapieigeu? És una muntanya que passeja!”.

Font:
Apunts Jota'O - Material de suport de l'assignatura de filosofia per alumnes de primer i segon de batxillerat

Preparat el OLPC XO 3.0: una maravella per només 100 dòlars

Traducció de l'original anglès a Gizmodo, el diumenge 8 de gener de 2012

La  iniciativa One Laptop per Child (un ordonador per nen) de Nicholas Negroponte ha estat històricament més una promesa que no pas un assoliment. Malgrat això, amb la tauleta de 100 dòlars XO 3.0, l'OLPC -les sigles d'aquesta iniciativa per a la inculsió digital de tots els nens del món- pot tenir el seu primer producte que no és només pràctic, capaç i barat. Sinó que és veritablement ... bo.

La primera cosa que cal saber sobre la XO 3.0 de 8 polzades és que no és com la pissara de ciència ficció que va sorgir dels somnis inicials d'aquesta iniciativa solidària ara fa dos anys. Ans al contrari, es tracta d'un producte que toca de peus a terra i que pot fer treure salivera als gestors més integrats de les empreses punteres del sector de la tecnologia i el màrqueting. Però es tracta d'una eina que es posa a disposició de les zones més empobrides del planeta.

El prototipus que presentem és més gruixut que els tablets que hi ha al mercat occidental. Una gruixudaria que li dóna robustesa i extrema resistència d'acord amb les zones on va destinat. Però la seva durabilitat no ve només del seu pes i les seves dimensions, sinó també de detalls ben pensats, com una carcassa de goma, la seva impermeabilitat, i una pantalla de vidre que resisteix millor la duresa dels raigs UV que les tradicionals pantalles de plàstic d'aquests enginys. Inclou una coberta resistent a l'aigua, idèntica a la de la carcassa, que llisca suaument sobre la pantalla per a protegir els ports de la tauleta, i mantenir el XO 3.0 en sec en condicions molt dures. Es tracta doncs d'un producte barat, però que és un supervivent.

No hi ha gaires diferències sobre les especificacions d'aquest tablet en relació amb els més convencionals: 512 MB de RAM, 4 GB d'emmagatzematge intern, ... - però els ports mereixen una atenció especial. A més amés, dels ports estàndard (USB, micro USB, àudio in / out, entrada del sensor), hi ha un port molt crucial per als llocs on l'energia té el seu preu: un port de càrrega dissenyat per acceptar una àmplia gamma d'entrades d'alimentació de CC i, el que és més important encara, possibilita l'obtenció de més eficiència que amb els gadgets amb els que estem acostumats a utilitzar. Per exemple, permet connectar una dinamo que permet obtenir un màxim de 10 minuts d'energia per cada minut de gir manual.

De fet, el maquinari de la XO 3.0 està perfectament adaptat al seu públic objectiu. L´únic problema que, ara com ara, planteja el producte és a nivell de programari. El sistema operatiu previst serà l'Android o el propi de la OLPC - el SugarOS-. I, tot i que no hem pogut provar la versió googlelitzada, el SugarOS resulta notablement lent i no gaire intuïtiu. Hom s'hi troba un remolí d'icones, cadascuna de les quals obra una aplicació educativa diferent, però és difícil reconèixer la relació entre cada icona i la seva aplicació derivada.

Però, en darrer terme, aquestes dificultats es poden solucionar amb un xic de temps d'ús o deixar-ho de banda tot recordant que no parlem d'un iPad, un Fire o un Tab. Cal recordar que, el projecte de portàtil de la OLPC de fa diversos anys, va ser el progenitor dels actuals Netbook tal i com els coneixem. Sembla que l'actual XO 3.0 està disposat a jugar el mateix paper en el món dels Tablets. És un producte que ens diu  que un elevat grau de compromís dóna valor a la tecnologia tot posant-la en mans de la gent que més ho necessita i que no pot pagar els preus occidentals.