Desertant a un món passat

Aquests dies de geopolític Mundial a la gèlida Rússia i de retorn d'un heroi humil a la càlida Càdis, un hom ha patit una desertora regressió a la seva tendra infantesa suburbial.

Viatgem a l'any del Naranjitu i aterrem al bell mig d'una Rambla atabalada pel terrabastall percussiu de la torçida brasilera.

Allà, al bell mig, un mocoset, totalment abduït, dansa posseït per la salvatge batucada dels preturistes d'antany. ¿Cal dir qui és aquell marrec necessitat d'exorcisme que la memòria transporta al sofà d'una humil vivenda de Los Triàngulos de Selva de Mar?

És 15 de juny i salto del sofà amb el gol de el Pelé Zapata contra Hongria. Anys a venir aprendré que, aquell instant, salvava vides i, poc mesos més tard, sabré que aquell grenyut que tornava loca a la defensa hongaresa i que ha pactat amb la sempre preuada, si més no des d'Argentina 78, Adidas Tango, preferia el Càdiz al PSG esdevenint mite i llegenda. I com em recorda aquell sagal a l'imparable Coronado, el xaval que es regatejava tota l'escola i que, anys després, em pispava cromos i més acompanyat d'un gossarro que se'm feia gegant!

Però no són ni la torçida ni en Mágico ni en Coronado els protagonistes d'aquesta deriva mental vers un passat enyorat. Els protagonistes de tot plegat es van enfrontar al històric Narcís Sala un 8 de juliol d'aquell mateix any: de l'any del Naranjitu.

D'aquell 8 de juliol en recordo un trajecte amb un Citrôen conduït per mà germana. A vegades, hi recordo un cosí de La Palma, a vegades, no.

Per arribar-hi vàrem travessar la pista terrosa que separava les dues bandes d'aquell campament de xavoles que es coneixia com La Perona. I del tram d'aquest trajecte, en tinc gravat a ferro roent el rostre d'un avi desdentegat i amb una bona barba blanca. Un rostre farcit de vida. Un rostre llaurat en mil-i-una batalles humanes i modestes que encimbellava una figura escardalenca i tot just tapada per una jaqueta ratada i uns pantalons sargits a mà.

Al Narcís Sala ens vam ubicar darrera una de les porteries i vam viure la final d'un torneig que tenia gravat com a mundialito en la meva memòria, però que, avui mateix, he vist que es deia mundialet i que el va organitzar la recent recuperada Generalitat de Catalunya.

Un torneig que enfrontava un batibull d'equips, seleccions nacionals i comarcals i diversos combinats de menors de 16 anys.

Desconec que hi fèiem allà i d'on van sortir les entrades que ens van obrir les portes d'aquella final que enfrontava la tot poderosa Magyarország, de jugadors atlètics i de dimensions sobrehumanes contra un desconegut combinat que, un hom, creia salvadorenc, però que, oh! gràcies Internet, ara sé que venia de Bolívia.

"Era un pequeño gran milagro: una escuela de fútbol con fines benéficos de un país pobre y olvidado, sumido en una interminable crisis política y económica, no sólo conseguía sacar de la calle a cientos de chavales sino que, además, era capaz de derrotar a las grandes canteras mundiales."

Aquell torneig el va guanyar l'Acadèmia Tahuichi Aguilera i, com moltes altres experiències d'aquells temps autoformatius, el denostat futbol em va educar en la generació de mites personals i íntims i en el respecte a cultures i vides llunyanes.

Aquella tarda al Narcís Sala, com aquella altra de la Rambla o aquella tercera a casa em van fer, vull pensar, millor persona, em van mostrar el gaudi de l'esport com a salvavides de persones tocades per la fam i les guerres.

On mai no creix l'herba

Vaig agafar-lo de la Fuster amb la curiositat de llegir la lletra d'un pare amb qui, coses del destí, compartim escola.

El vaig passar per la maquineta de préstecs fa un parell de dies justets i, carai, me l'he empassat en dos convulsos dies d'estiu.

En Tià ambienta el seu On mai no creix l'herba en carrers viscuts, en entorns empeltats en l'ànima del lector que escriu aquestes ratlles: La Verneda, Diagonal Mar, la Vila Olímpica, ... Barris vells i nous d'un món que ha anat mudant al voltant de qui escriu això.

 I, val a dir que, aquest fons barril és un impediment a l'hora d'endinsar-se en una narració on, coses viscudes, tot ho trobes ple de tòpics i judicis formats sobre un racó de món que t'ha fet i que te'l sents tan propi com el polze que pica pantalla de mòbil en aquest instant.

Per sort, el relat no és ambientat als anys de la teva joventut i això t'ajuda a prendre la justa distància necessària per gaudir d'una lectura fresca i contundent com aquesta.

M'agrada llegir, però no sóc expert en cap gènere, i menys en aquest gènere de gèneres que és la novel·la negra amb tiny social i trasses polítiques i, potser, ideològiques de fons.

Tot i això, m'ha semblat que en Tià és un músic narratiu, un d'aquells autors que sap modelar els temps del relat per atrapar-te i no deixar que t'escapis sense haver-te empassat tot el relat.

I a això ajuda molt aquest canvi de segona a tercera persona que, de primer et s'opta, però després t'ajuda a generar empatia amb els personatges i llur manera de ser dins un relat que se't presenta vital. 

No sé, tu. No sóc ni escriptor ni crític literari, però si vols desertar un xic del teu dia a dia, potser el On mai no creix l'herba d'en Sebastià Bennasar, t'ho permetrà.

Llums i ombres

S'ha acabat. Ara ja s'ha acabat. El cúmul de sensacions acumulades durant un mes llarg de preparació de tot ja s'ha fos.

Si, si, és cert, hi ha gent recollint-ho tot i jo no hi sóc. Però això, quan la parella és aigua i les criatures encara són menudes és el que té: un, lidera el muntatge; i l'altre, la recollida. I a mi m'ha tocat muntar, preparar i errar-la en la ordenació de les samarretes i en el control del tempos de la festa. Però la Vida et porta aquests aprenentatges i un els ha d'assumir.

Els WhatsApps bullen mentre escric. Felicitacions, fotos, comentaris. Com la mar embrabida, com les ones, la ressaca, la... I jo aquí, al balcó, moscatell en mà, intentant processar-ho tot en soledat i mirant de no jutjar el què ha sortit bé i el què ha sortit malament. Ja avaluarem, ja millorarem. Un és del partit de la perfecció i a tot hi troba pegues. Que hi podem fer? Som així, i com cantava aquella, asi seguiré, juncà canviaré Ié ié Ié iééé

Ara toca respirar. Respirar i gaudir del plaer de la gent a la que has fet feliç: mestre, mares, personal que s'estima al fill i la filla com s'hi fossin seus, pares, criatures, una escola que respira i que es vol lliure de les etiquetes que, els altres, li han posat.

M'he fixat, però, en les cares felices, en els rostres que traspuen ànimes contentes d'això que has ajudat a muntar. 

Queda molt per fer, queda molt per construir -que si la ludo plega, que si les matrícules, que si les beques-menjadir, que si...-, però vull pensar que això, que aquesta festa ha tret més benefici que perjudici, que ha incrementat col·laboracions, que ha generat amistats perdurables, que ha iniciat una manera de fer -la col·laboració comunitària entre mestres, direcció i famílies - que s'ho val, de veritat, que s'ho val.

Vull creure'm això, vull pensar que hem circulat per la història de l'escola, que hem sentit orgull de Rius, que hem treballat totes a una per un projecte, per una escola que va prenent cos i, saps què, m'ha agradat veure que si, home!, que si: que hi ha molt per fer, però que, si hi som totes, tot, absolutament tot, és possible. Perquè #somrius i somrient, anem fent l'escola que volem, l'Escola que fa feliç a la nostra mainada.

Avui no deserto, tu! No hi ha manera!

Porto ben bé dues hores intentant dormir, però no hi ha manera de treure'm la realitat de sobre i entrar en la reparadora deserció dels somnis.

Massa cabòries. Massa memòries.

Avui no hi ha manera de desertar, tu. I, cansat de fer rodar el cap he pensat... i si escrius un xic, així com si improvitzes, per veure si el cap em deserta, els ulls se'm tanquen i els somnis es desperten.

I aquí sóc, fent un sender de lletres sense cap destí. Un caminet desordenat, escrit a la babalà, potser cercant l'automatisme de quan ho feia amb llapis i paper, però ara donant copets a aquesta pantalleta que, volguem o no volguem, s'ha fet part essencial de les nostres vides i font principal de connexió amb una realitat que, tot i tenir-la a tocar, preferim mediar-la per aquest fotil.

Poso una foto? Un enllaç? Formato el text? No. Millor que no. Si ho fes perdria l'automatisme que pretén sortir de dins meu per anul·lar les cabòries d'un dia de nou massa ple, de nou massa ric de vida.

I si surto al balconet del pisset? No, no. Home, no! Perdria l'efecte de tot plegat i restaria de nou encaboriat amb les vistes d'aquesta ciutat que, podria dir que em té el cor robat, però del cert el té empresonat i no el deixa sortir a prendre els aires de la terreta estimada.

Gran vida la del qui no pot dormir i es deixa portar per la creadora creativitat del pica pica digital, sense saber si allò que escriu té sentit o si el buscarà l'endemà a hores mortes.

I això que, ara que hi caic, he dormit una estoneta. Petita? Potser sí. Amb somnis? Segur que si. Aquests hi són sempre, però, de vegades els recordes, de vegades no.

M'aturo.

Vaig a la cuina. 

Obro la nevera.

Glop d'aigua fresca.

Canvio de lloc.

M'envolta la fosca, però la son no ve, tu! Segueix allunyada de mi i ara temo que demà no tingui pistonada per atendre les obligacions establertes, els costums fixats, les realitats triades.

Veus? Ja hi he caigut de quatre grapes! He anat a mirar el calendari de demà i el cervell se n'ha anat a treballar una estoneta. Com es pot dormir així? Noi, avui el dormir no funciona!!! S'ha espatllat el modo sueño i ves a saber si esdevindré un d'aquests malalts que no poden dormir i el no dormir els acaba causant la mort. Uix! Quin espant!!

Déu no ho vulgui!!! Carai quina engunia que he tingut en un instant! M'he vist despert fins la mort i gairebé m'adormo del sustu. Glups! No sé si és bona manera de deixar-hi la pell. Per si de cas, deixem-ho anar, traiem-nos-ho de sibre i anem per altres vies que sien més benignes i em portin a descansar.

A veure que podria ser? Futbol, no? Sexe, naaaa? Tornar a escriure? Fa mandrona. Castells? Psé. Ah! Ja ho tinc, ja tinc el temasso que l'ajudarà a dormir, el que el llevarà totes les cabòries i que s'amaga murriament entre la fosca.

Saps quina és?

No?

Doncs té l'ha dic i m'hi poso:

El silenci

Cuando la impotencia te quema la sangre

A vegades, una deserció ocasional s'assoleix llençant-se en bomba a l'oceà de les realitats.

Ahir a la ja històrica Salamandra de l'Hospitalet, la generació quarantina va gaudir d'una d'aquestes desercions col·lectives. Una deserció guiada per les sempre vives neurones i col·laboracions d'un Fermín Muguruza que, coses de l'edat, mesura llur sobirana energia amb el tremp ferm de qui té fondes arrels i ales llargues i lliures.

En Fermintxu, roure i ocell, no és un músic, és un explorador de realitats que, un cop, mastegades, explica al món, a la gent, a - en el cas del 4 de maig - els seus col·legues de fa anys.

I és que en l'assaig d'ahir al vespre, els rostres, treballats de lluita, eren els mateixos que quan vam començar.

Suposo que sí, que hi devia haver algun novell en l'univers Muguruza, però hi eren la Sílvia, en Joni, en Dani, patums anònimes d'una rosa de foc marinada per concerts, trobades, puertohurracos i d'altres antres del què, els llibres, en diuen contraculturals.

El què vaig viure ahir a la Salamandra va ser un ràpid i aprofundit repàs d'aquest col·lapse de la cultura occidental, una classe de filosofia i història. Història en majúscules i història amb les taxidèrmiques minúscules de la proximitat.

Començar recordant Miguel de Unamuno en pantalla és tota una declaració de principis. I, tot i que la intro de temes dels TSOWC, se'm va fer un xic llarga, el repàs del B-map no em va defraudar.

Això sí, passen els anys i l'edat posa el públic en mode estàtic. Lluny queden els pogos amb Kortatu i els espasmes amb Negu Gorriak. Ara, el públic és més proper als oients de música clàssica que als afamats adolescents que es treien la ràbia voz en grito i botes fermes.

De les tres versions de clàssics fermintxuerus em quedo amb la de "El estado de las cosas", revisitat himne que, justament dijous, prenia nova volada èpica i que venia acompanyat d'imatges amb gendarmes i pressos, de "La batalla de Argel" -iconic film d'uns anys pretèrits que no s'obliden-; i hauré de tornar a escoltar el de "Itxoiten" que no vaig acabar de connectar-hi, però que respon abastament a l'ànima empresonada que la va motivar.

El què sí que fou una regressió al passat, tant per l'actitut en escena com per la resposta del públic, va ser la fi del concert-assaig amb la versió sorpresa del "Zu Atrapatu arte" i l'imprescindible Berlin - Ulrike Mainhof, possiblement el tema més ben tancat del B-map.

I ja, com a colofó, una reflexió que va sorgir tot tornant de la deserció:

El concert és un espectacle on la música i la imatge conviuen en harmonia. La pantalla atrapa l'espectador amb un llenguatge audiovisual que cap de les assistents havíem viscut en els nostres anys de joventut més o menys rebel. Les úniques cançons sense suport videogràfic de fons han estat les versions de temes que, en origen, no en tenien, però jo trobava a faltar imatges i li vaig dir a la meva companya:

- Uff! Han perdut la oportunitat de posar imatges del Concert de Negu Gorriak a les afores d'Herrera de la Mancha.

A lo que ella hem va fer veure:

- I per què? No és més potent el missatge d'haver trobat a faltar imatges? De l'abducció al llenguatge audiovisual que vivim en la cultura occidental?

I, amb aquest missatge, ho deixo: amb el missatge llançat per Fermín Muguruza eta The Suicide of Western Culture.

Llarga vida als perfeccionistes improvitzadors, als conqueridors de rebentar fronteres.