El vaig passar per la maquineta de préstecs fa un parell de dies justets i, carai, me l'he empassat en dos convulsos dies d'estiu.
En Tià ambienta el seu On mai no creix l'herba en carrers viscuts, en entorns empeltats en l'ànima del lector que escriu aquestes ratlles: La Verneda, Diagonal Mar, la Vila Olímpica, ... Barris vells i nous d'un món que ha anat mudant al voltant de qui escriu això.
I, val a dir que, aquest fons barril és un impediment a l'hora d'endinsar-se en una narració on, coses viscudes, tot ho trobes ple de tòpics i judicis formats sobre un racó de món que t'ha fet i que te'l sents tan propi com el polze que pica pantalla de mòbil en aquest instant.
Per sort, el relat no és ambientat als anys de la teva joventut i això t'ajuda a prendre la justa distància necessària per gaudir d'una lectura fresca i contundent com aquesta.
M'agrada llegir, però no sóc expert en cap gènere, i menys en aquest gènere de gèneres que és la novel·la negra amb tiny social i trasses polítiques i, potser, ideològiques de fons.
Tot i això, m'ha semblat que en Tià és un músic narratiu, un d'aquells autors que sap modelar els temps del relat per atrapar-te i no deixar que t'escapis sense haver-te empassat tot el relat.
I a això ajuda molt aquest canvi de segona a tercera persona que, de primer et s'opta, però després t'ajuda a generar empatia amb els personatges i llur manera de ser dins un relat que se't presenta vital.
No sé, tu. No sóc ni escriptor ni crític literari, però si vols desertar un xic del teu dia a dia, potser el On mai no creix l'herba d'en Sebastià Bennasar, t'ho permetrà.
Uep, moltes gràcies! Una abraçada!
ResponElimina