Massa cabòries. Massa memòries.
Avui no hi ha manera de desertar, tu. I, cansat de fer rodar el cap he pensat... i si escrius un xic, així com si improvitzes, per veure si el cap em deserta, els ulls se'm tanquen i els somnis es desperten.
I aquí sóc, fent un sender de lletres sense cap destí. Un caminet desordenat, escrit a la babalà, potser cercant l'automatisme de quan ho feia amb llapis i paper, però ara donant copets a aquesta pantalleta que, volguem o no volguem, s'ha fet part essencial de les nostres vides i font principal de connexió amb una realitat que, tot i tenir-la a tocar, preferim mediar-la per aquest fotil.
Poso una foto? Un enllaç? Formato el text? No. Millor que no. Si ho fes perdria l'automatisme que pretén sortir de dins meu per anul·lar les cabòries d'un dia de nou massa ple, de nou massa ric de vida.
I si surto al balconet del pisset? No, no. Home, no! Perdria l'efecte de tot plegat i restaria de nou encaboriat amb les vistes d'aquesta ciutat que, podria dir que em té el cor robat, però del cert el té empresonat i no el deixa sortir a prendre els aires de la terreta estimada.
Gran vida la del qui no pot dormir i es deixa portar per la creadora creativitat del pica pica digital, sense saber si allò que escriu té sentit o si el buscarà l'endemà a hores mortes.
I això que, ara que hi caic, he dormit una estoneta. Petita? Potser sí. Amb somnis? Segur que si. Aquests hi són sempre, però, de vegades els recordes, de vegades no.
M'aturo.
Vaig a la cuina.
Obro la nevera.
Glop d'aigua fresca.
Canvio de lloc.
M'envolta la fosca, però la son no ve, tu! Segueix allunyada de mi i ara temo que demà no tingui pistonada per atendre les obligacions establertes, els costums fixats, les realitats triades.
Veus? Ja hi he caigut de quatre grapes! He anat a mirar el calendari de demà i el cervell se n'ha anat a treballar una estoneta. Com es pot dormir així? Noi, avui el dormir no funciona!!! S'ha espatllat el modo sueño i ves a saber si esdevindré un d'aquests malalts que no poden dormir i el no dormir els acaba causant la mort. Uix! Quin espant!!
Déu no ho vulgui!!! Carai quina engunia que he tingut en un instant! M'he vist despert fins la mort i gairebé m'adormo del sustu. Glups! No sé si és bona manera de deixar-hi la pell. Per si de cas, deixem-ho anar, traiem-nos-ho de sibre i anem per altres vies que sien més benignes i em portin a descansar.
A veure que podria ser? Futbol, no? Sexe, naaaa? Tornar a escriure? Fa mandrona. Castells? Psé. Ah! Ja ho tinc, ja tinc el temasso que l'ajudarà a dormir, el que el llevarà totes les cabòries i que s'amaga murriament entre la fosca.
Saps quina és?
No?
Doncs té l'ha dic i m'hi poso:
El silenci
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada