Desertant a un món passat

Aquests dies de geopolític Mundial a la gèlida Rússia i de retorn d'un heroi humil a la càlida Càdis, un hom ha patit una desertora regressió a la seva tendra infantesa suburbial.

Viatgem a l'any del Naranjitu i aterrem al bell mig d'una Rambla atabalada pel terrabastall percussiu de la torçida brasilera.

Allà, al bell mig, un mocoset, totalment abduït, dansa posseït per la salvatge batucada dels preturistes d'antany. ¿Cal dir qui és aquell marrec necessitat d'exorcisme que la memòria transporta al sofà d'una humil vivenda de Los Triàngulos de Selva de Mar?

És 15 de juny i salto del sofà amb el gol de el Pelé Zapata contra Hongria. Anys a venir aprendré que, aquell instant, salvava vides i, poc mesos més tard, sabré que aquell grenyut que tornava loca a la defensa hongaresa i que ha pactat amb la sempre preuada, si més no des d'Argentina 78, Adidas Tango, preferia el Càdiz al PSG esdevenint mite i llegenda. I com em recorda aquell sagal a l'imparable Coronado, el xaval que es regatejava tota l'escola i que, anys després, em pispava cromos i més acompanyat d'un gossarro que se'm feia gegant!

Però no són ni la torçida ni en Mágico ni en Coronado els protagonistes d'aquesta deriva mental vers un passat enyorat. Els protagonistes de tot plegat es van enfrontar al històric Narcís Sala un 8 de juliol d'aquell mateix any: de l'any del Naranjitu.

D'aquell 8 de juliol en recordo un trajecte amb un Citrôen conduït per mà germana. A vegades, hi recordo un cosí de La Palma, a vegades, no.

Per arribar-hi vàrem travessar la pista terrosa que separava les dues bandes d'aquell campament de xavoles que es coneixia com La Perona. I del tram d'aquest trajecte, en tinc gravat a ferro roent el rostre d'un avi desdentegat i amb una bona barba blanca. Un rostre farcit de vida. Un rostre llaurat en mil-i-una batalles humanes i modestes que encimbellava una figura escardalenca i tot just tapada per una jaqueta ratada i uns pantalons sargits a mà.

Al Narcís Sala ens vam ubicar darrera una de les porteries i vam viure la final d'un torneig que tenia gravat com a mundialito en la meva memòria, però que, avui mateix, he vist que es deia mundialet i que el va organitzar la recent recuperada Generalitat de Catalunya.

Un torneig que enfrontava un batibull d'equips, seleccions nacionals i comarcals i diversos combinats de menors de 16 anys.

Desconec que hi fèiem allà i d'on van sortir les entrades que ens van obrir les portes d'aquella final que enfrontava la tot poderosa Magyarország, de jugadors atlètics i de dimensions sobrehumanes contra un desconegut combinat que, un hom, creia salvadorenc, però que, oh! gràcies Internet, ara sé que venia de Bolívia.

"Era un pequeño gran milagro: una escuela de fútbol con fines benéficos de un país pobre y olvidado, sumido en una interminable crisis política y económica, no sólo conseguía sacar de la calle a cientos de chavales sino que, además, era capaz de derrotar a las grandes canteras mundiales."

Aquell torneig el va guanyar l'Acadèmia Tahuichi Aguilera i, com moltes altres experiències d'aquells temps autoformatius, el denostat futbol em va educar en la generació de mites personals i íntims i en el respecte a cultures i vides llunyanes.

Aquella tarda al Narcís Sala, com aquella altra de la Rambla o aquella tercera a casa em van fer, vull pensar, millor persona, em van mostrar el gaudi de l'esport com a salvavides de persones tocades per la fam i les guerres.