UNA RUPIT TARADELL XL (1 de 4) Abans de començar

Costa pair totes les emocions d'un retrobament. Costa molt quan l'esdevenir vital, el riu de la vida que en diuen els poetes, t'allunya d'un món que vas transitar a cor obert. Un món que vaig haver de deixar ara fa 10 anys seguint els dolços cants d'una formosa sirena amb qui navego encara pels màgics i tortuosos camins de l'amor ple.

Fa 9 anys que no faig una Rupit. 9 anys que m'han fet marit i amant, pare i amic.

Eus aquí el marc d'una decisió presa, com aquella de fa 10 anys, sense reflexió, d'un impuls del cor per reviure la màgia del retrobament i el sabor de l'esforç.

Just en prémer el botó de la inscripció, vaig pensar: "com vols acabar aquesta caminada, si el màxim que has caminat és de Les Conques a l'Ullat? Com la vols acabar si acabes esgotat en fer els Tres Turons?"

De seguit, però, vaig pensar que ja era inscrit i que la voluntat de tornar-hi era ferma. Per sort, gran encert de la organització, vaig trobar els temps de pas pels controls de la Rupit i, amb ells, la possibilitat de calcular la mitja, la mitjana i la moda. Si vaig més lent que aquests temps, abandono i punt, tu! Que tampoc mi va la vida... o si.

Amb aquest consol de fons, vaig anar al local que tants cops havia trepitjat. Sentir-se a casa no és comú, però el CET, tot i la deserció de fa 10 anys, és casa meva, és a dir, espai familiar, acollidor, farcit de fesomies conegudes i cors amb els que he fet un tram important de la meva vida. Trobar-m'hi en Gerard i la Carme, entre més, em va fer el nen més feliç del món. Quatre paraules, mirar les llistes d'inscrits, rebre el got, el dorsal (357 N) i la cinta pel bus i, apa!, cap a Can Pepitu a descansar i acabar de fer-me a la idea que ja no hi ha volta enrere, que la Rupit és aquí i que cal gaudir.

La nit se'm fa llarga, el mico boig em ronda per dintre i em fa trepitjar un recorregut fet i refet tantes vegades que la memòria n'ha perdut el control. Ara, els somnis, en vigília, em transporten a l'any que el vaig fer amb en Joan i la Montse (crec que també venia la Rocío), l'any que m'hi acompanyaven en Carles i la Susana, l'any que - forma física envejable - el vaig fer corrent, l'any que feia d'escombra i el que passava en un dels avituallaments. En qualsevol cas, el despertador em troba ben despert, despert i sense haver dormit ni un segon, crec jo, en tota la nit.

Abrigall, cafè i al carrer. La nit és freda, però jo, ben guarnit amb samarretes i jerseis, malles i pantalons, gorro d'hivern, guants i buf de la 25a Rupit - Taradell només noto la fredor als ulls nus mentre enfilo la pujada de la Vilanova i m'endinso el centre de la vila, camí dels autobusos.

Quarts de sis al vell Camí Ral. Gent il·lusionada, autobusos preparats. Un somriure sota el buf que ha de ser l'amulet que em porti a bon port. Em trec guants i gorro. L'escalf de la gent és la millor estufa en aquestes hores foscanes.

A l'autobús, semblem moixons xerraires, una piuladissa de records i aventures, neguits i esperances.

[Si vols seguir la lectura, fes click aquí!