El corriol és farcit de pedres i el dit gros del peu dret comença a ressentir les cosses que hi dono. Arribo dalt després de bufar fort i donar el punt just d'esforç que aquest corriol demana.
Planejar és senzill i, aquest punt de calma, em permet parar esment en l'evolució dels 9 anys passats des de la darrera Rupit - Taradell. I és que aquí, com a Tavertet, La Riba i Vilanova, l'avituallament ha mudat de lloc, prenent la distància justa per a cobrir la necessitat de nutrients pròpia d'aquestes jornades. Uns tallets de poma, de nou un suc i, au! va!, narinan cap al Salt de la Minyona i la Mina tot carenant.
En arribar a la baixada per la bella i sempre recordada pedrera de la Mina, el dit gros del peu dret cou com mai i això hem fa baixar molt lentament i amb forta vigilància. Serà una constant d'aquesta segona meitat del recorregut: pujades i planejades a bon ritme i baixades amb dolor intens al dit del peu i, de retruc, en altres parts d’aquest mateix peu i de l’altre, ja que no es pot fer la trepitjada ferma que tot descens demana.
Passat el mal tràngol toca pujar a les antenes i, en aquest punt, el canvi és sublim. Abans s'ascendia per asfalt i ara un corriol et permet gaudir dels boscos i gairebé no veure ni les antenes. Tros de pista, cop de bastó i passa, cop de bastó i passa per tirar de tècnica i experiència quan l'entrenament ha estat escàs. Quan me n'adono ja sóc passant pel misteriós Sant Llorenç dels Munts i, ben aviat iniciar una pujada que esdevindrà de nou pesada baixada de penitent nafrat. Amb el què m'agraden a mi les baixades i haver-les de viure amb pas de Chiquito pecadorrrr amb cura i dansa macabra. Però bé, ja falta poc pel caldo i la botifarra i les visions alegren el camí. Les visions de les companyes i els companys de travessa que, en avançar-me, muden la seva fesomia i esdevenen pioners d'aquesta travessa amb els seus jerseis de llana, pantalons de pana per sobre el genoll i velles xiruques d'aquelles amb les que passàvem les hores. Visions i records de l'inici d'aquesta travessa damunt dels llençols que cobrien aquest país tot just fa unes hores.
Les visions es foragiten en arribar a la plana i emprendre la pista que, passat el cementiri, et mostra les primeres cases de Sant Julià. Segur que si tanco els ulls faig aquest tram del camí amb lleugeresa.
Ara per aquí, ara per allà, la sorpresa es fa present en veure que, en aquests 9 anys, el dinar ha baixat del castell a les Set Fonts i això et permet fer la pujada amb la panxa plena i ànims renovats.
Ara sí, agafem el got de brou i l'entrepà de botifarra i alcem el porró de vi a llaor d'aquells que varen tenir la pensada de baixar de Rupit a Taradell per fer-ne una caminada tan bella i entranyable com aquesta.
No hi sóc gaire, no fos cas que l’encís del moment m'hi retingues en excés i els peus decidint acabar la jornada. Saludem algun ex-company d'aventures taradallenques i enfilem camí al castell per seguir planejant per damunt l'Eix camí de Puiglagulla.
Em vols seguir seguint, que ja som olorant l'arribada? si és així fes click aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada