Vigilant en les baixades, tirant de motor en les pujades, arribem a la roca que, en temps de travesses de muntanya i GRs marca el límit del meu país petit. És al capdamunt d'una pujada i, com dic, el cor s'escalfa i la mirada interior i veu les passejades fetes amb la quitxalla juganera de casa.
Corriolejant, fem una lleu pendent i jo què haig de fer el Chiquito patidor altra cop per a vèncer-la i arribar, ara si, al Santuari de l'àvia Maria. Hasta sembla que la senti, de dins de l'ermita estant, animar-me per arribar a les llaminadures de La Trona.
De Puiglagulla a La Trona podria tancar els ulls de nou i avançar amb la brúixola interior. Me'n conec cada boci de camí, cada bri de pinassa, cada granet de terra vermella. En arribar a La Trona, el meu llibre de ruta em diu que s'ha de pujar cap al corriol de sota l'Enclusa, però em diuen que no, que ara s'ha de seguir la bella pista entollada que ha esdevingut trialera per a gaudi de ciclistes i motards. Fent aquest camí, els dits dels peus canten absoltes. I pensar que el darrer cop, la vaig fer amb la filla rient sobre les espatlles!
Per passar el dolor i encendre els ànims, prenc el mòbil de la butxaca i escolto la gravació que la família xiroia i riallera m'ha fet arribar poc abans del pas de la Mina. Cap fred i cor calent, arribo a La Collada, valido el QR del dorsal, faig una fruita, la darrera glopada d'aigua i, confiat, inicio el descens cap a Mansa regulant al màxim la pressió dels peus malalts. Per fi deixem la pista, per fi planegem i després remuntem la pujada cap a les baumes i el castell. Serrem les dents, sabem que, pels peus cardats, queda un tram que serà etern, però que és, possiblement, el més trepitjat per mi de tota la caminada.
Baixa un xic, planeja i pren el trencacames de la Serra amb les seves pujades i baixades fins a la darrera planejada amb suau descens que acaba a la corba per on pujàvem amb l'avi Josep camí d'alguna font, d'alguna tarda d'estiu a Can Pep. Baixada, mínima pujada, peus a l'asfalt, l'Institut, la cruïlla amb el carrer de casa i l'arribada, l'arribada que ja no esperava atrapar, l'arribada tan desitjada com la dona que s'ha fet un gran lloc en el meu cor, un cor eixamplat amb dues criatures que enamoren.
A la porta del CET, darrer control de pas i un somriure en desplegar per darrer cop el dorsal rebregat i viatger.
Dins del CET, la felicitat del repte assolit creix amb els presents que la bella casa i llurs estadants tenen preparats per als participants. És moment de recordar les reunions de Junta i el gran secret del present que, travessa rere travessa, només coneixíem uns pocs i el guardàvem com un tresor fins aquest màgic moment, el moment en què un se sent fort com un roure i membre d’una companyia de caminants que no finarà mai.
ADVERTIMENT PER A MENTS CURIOSES:
Tota la problemàtica dels peus ha estat derivada d’una errada de preparació prèvia. Si m'hagués tallat les ungles, no s'haguessin malmès xutant pedres i arrels. De fet, en arribar a casa, només les ungles dels dits grossos eren d'aquell color blavós tan peculiar. Cap més nafra ni mal que l'estat ruïnós fruit de l'únic descuit en la preparació tècnica de la caminada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada