Una retrobada tradició

Una tradició retrobada és la que he viscut aquesta nit a la pàtria xica dels meus avantpassats. Potser aquesta declaració de sang em lleva cosmopolitisme i em fa un xic ultramuntà. Però un servidor té un puntet de carlí de mas rural, de masoveria de terra endins, de família de bestiar i camps, d'obrers per un amo que feia suar al meu avi, al meu besavi i així narinan fins a temps molt reculats.

Si món padrí, tot fent el pregó, tirava de memòria per fer una dissecció d'un poble nascut d'una estació, un servidor recuperava la tradició de les havaneres davant l'església d'un sant patró.

Crec que fa més de cinc anys que, les aigües de la vida, no em permetien ésser per Balenyà. De ser-hi durant la Festa Major. Aquest fet, com el bon vi, anava teixint el record de nits màgiques envoltat de veïnes i veïns dels anys de calça curta i genolls pelats. I, entre aquestes nits, les de les havaneres i el rom cremat eren de les que més encenien belles memòries en el meu cor encisat.

Ahir a la nit, els devenirs de la vida, em van retornar a plaça. Hi érem mon pare, ma mare, la meva filla, el meu fill i una bona collada de gent del poble i dels veïnats.

Davant la rectoria, el bar i les fogueres del rom cremat, davant nostre l'escenari i les dolces havaneres treballades per Les Anxovetes de l'Escala i els seitons instrumentals.

El més bell del retorn no van ser les cares retrobades, ni la parentel·la saludada, que també, sinó veure com la mainada infantada a redos de casa, gaudia i ballava, ara amb l'àvia, ara amb el pare, les cançons que desteixien les xiquetes de Girona i Salt.

Un vespre sublim, una nit de màgia dolça, uns instants que, hores d'ara, ja fan part de la memòria.