Avui és dimarts 28 d'agost de 2018. Així m'ho indica el calendari del mòbil, aparell modern que s'ha fet imprescindible per la part de la humanitat que se
sent més lliure del nostre planeta.
Avui sóc a Triana, barriada llegendària de la ciutat de Sevilla que fou parida, segons la tradició, per la bella
Astarté tot fugint de la segura violació de l'heroi que fundà la ciutat de Sevilla.
L'estiu, l'estiu de qui encara viu en les escorrialles de l'Estat del Benestar, va arribant a l'ocàs. El crepuscle pre-laboral és cosa de dies i potser val la pena fer un repàs de dues desercions pròpies de la segona meitat d'aquestes llargues i extranyes vacances.
Som-hi:
Deserció 1 - en parella
- El Desfiladero de los Gaitanes... i més
Tot just aterrats a Rota, el regal de Reis de la família meridional ens separava de la mainada i ens transportava, per terres pageses i ramaderes, a un indret màgic, un lloc on, la natura i la mà de l'home, han fet alquímica bellesa del caminant:
El Desfiladero de los Gaitanes.
Congost indescriptible fins i tot per un hom acostumat a voltar l'altiu i sempre sorprenent Pirineu. Paisatge vertical del Sistema Bètic bastit per les aigües d'un riu que, avui per avui, uneix dos pantans i es deixa traspassar per una via de tren i un senderol creat per a facilitar el pas dels equips tècnics de l'esmentada via i de gestió de les aigües.
Val a dir que, a efectes comercials, la sendera, rep el nom de
Caminito del Rey, car diuen que fou en
Cametes qui en va inaugurar els
balconcillos pels voltants de la Dictadura d'en
José Antonio, tot consumant novament l'apropiació d'una descoberta del poble per part de la insulsa monarquia.
El Burgo és una de les portes d'entrada a la
Sierra de las Nieves, veritable frigorífic invernal per a la salvaguarda de neu per als pobles del voltant.
El Burgo és un poble menut, un poble d'estiueig per a gent vinguda de la costa o de les grans ciutats. Un sol carrer concentra tota la vida nocturna d'aquest racó de món durant els càlids dies d'estiu. A l'hivern, ni això.
A l'inici d'aquest carrer, com senyorejant-lo vigilant, la
Casa Grande de El Burgo resulta un esplèndid allotjament que et transporta als temps de llur iniciàtica construcció. Un cop dins, hom sembla sentir la turbamulta bandolera d'aquestes muntanyes i sent la necessitat de resguardar-se en el dolç escalf dels llençols i la parella.
El Burgo, a més a més, és ubicat en un punt intermig entre l'esmentat
Desfiladero i dues poblacions on, la simbiosi natura i cultura, ha fruït amb excel·lència. A saber:
Ronda i
Setenil de las Bodegas.
Setenil de las Bodegas és la digna entrada oriental de la
Ruta de los Pueblos Blancos, pobles on la calç protegeix les cases de freds i calors i que van apareixent i desapareixent entre muntanyes.
Setenil, a més a més però, és un cau de misteris del qual en destaquen les
casas-cueva construïdes en diverses baumes a la llera d'un riu modest, però encisador.
Fer el got en un d'aquests indrets infla les veles de la imaginació artística fins a móns que, potser, desconeixies que niessin al teu interior.
I, si Setenil va per sota,
Ronda va per sobre.
El nucli antic de la capital
serrana s'encimbella damunt d'un penya-segat inhumà, infinit, inaudit. El
puente nuevo i el puente
viejo es miren de dalt a baix d'aquest esllavissament de cases que féu les delícies de monstres de l'alçada d'Ernest Hemingway o Orson Wells, entre més.
Davant d'aquests pobles - Setenil i Ronda - hom no té més que desertar de la lògica i endinsar-se en la irracionalitat dels seus constructors.
I el mateix passa, amb la paciència de la distància i l'infern del trànsit per un país espatllat per la mà de l'home, qe, malgrat tot, l'apropa al paradís terrenal de la platja de
Bolònia, de
Bolònia sota el llevant, vent furient, tramuntana meridional, asot del banyista que s'endinsa entre sorra fina i aigua blava.
Un segon a Bolonia, un bany purificador d'arena i aigua a cos nu i la carretera es fa menys costeruda i més amiga que mai.
La primera deserció, en parella, de l'estiu rotenc, ha estat per país de pagesos i toreros, de militars i ramaders, de reparadora i guaridora vida com la veu eterna d'un
cantaor andalús.
Deserció 2 - en solitari - Cádiz per mar o a la manera d'abans
Temps crepusculars sobre l'oceà rotenc. Un home camina sol pel llarg passeig de
La Costilla. A punt d'albada, els seus ulls s'entretenen amb les reposada barques del port i el llunyà portaavions de la Base nord-americana. Rere seu es projecta un miracle: l'ombra infantil d'un nen que, amb 12 anys, corre per un descampat de terra i merda, tot xutant una pilota de drap.
Ell, admirat per l'espectacle del sol, les barques i l'oceà, no veu el miracle que viu. I és que, avui, ha deixat la família a casa i, com el vell mariner dels
Rammstein, és a punt de fer un salt en l'espai i el temps tot solcant la mar.
Es puja pantalons i calçotets, es renta les mans i surt del lavabo de la Terminal per unir-se als quatre eixalabrats matiners que prendran el catamarà gadità.La mar, que bonica que és la mar a lloms d'una segura barca de ràpid motor! I que immensa que es veu desde coberta!
Apropar-se al port de Càdis amb catamarà és com penetrar entre les cuixes d'una experimentada senyora perfumada per la saviesa de la història i les vivències. Si hom no sent la crida eterna d'Eritea, Antípolis i
Cotinusa és que ha perdut tota sensibilitat infantívola i ja és irremeiablement un insuls adult sense misteri ni ganes de jugar.
Just davant del catamarà, l'estació del tren és un
no-lloc cap al nord. Viatgers que corren i d'altres que esperen el comboi que els porti a destí. Jo, m'espero. M'espero al tren que em porti a una desèrtica parada del
barri de La Laguna.
Allà, l'home es va fent petit mentre puja les escales cap al sol. Calça curta i genolls pelats, li fuig un somriure en veure el renovat Estadi dels seus estius. El Ramón de Carranza el transporta a tardes de sofà i televisió. L'home té 9 anys i veu Zico, Tica i Julio César aixecant la bella copa del torneig, davant la mirada de tots els jugadors de l'Ujpest Dotza (avui sé que,
menys un) i, entre el públic, el Barça d'en
Simonet, el
Canito
i el
Tarzan Migueli que quedaven tercers davant del Cádiz d'en
Choquet i l'Amarillo, entre més.
El menut dóna la volta pel Gol Nord i es troba
Sandokan Juanjosé i
Mágico González entrant a deshora a l'estadi.
Genio y figura.
Tot ha canviat molt, l'Estadi d'avui és un luxe i, el
Trofeu, viu del seu històric passat enfangat en un món de diners.
La botiga és un luxe, un museu de l'actualitat on retorno al món d'avui i m'enfundo la samarra d'un equip de FUTBOL - així, en majúscules, sense adjectius ni marques comercials - que em va robar el cor.
L'objectiu de comprar la
groga que va presentar l'ídol de menut ja és complert. Amb la groga a la motxilla volto l'estadi pel Gol Sud i, allà, en una de les quatre portes, encenc un purificador cigar per emboirar-me cel amunt cap al passat de
culebritas machetadas i lluïdes jugades racionalment impossibles.
Gaudit l'instant, ara toca el ritual dels bars cadistes i la navegació a la deriva pels carrers de la primera ciutat d'occident, bressol de l'art i la pesca, de
chicharrones i
curritos.
Entrar al
Submarino Amarillo o al
Gol és reviure els millors moments del club. Les fotos reviuen, entre d'altres, aquell equip dels anys 80 que em va captivar fins al punt de fugir de la vida familiar per acomplir el somni de viure unes hores amb l'
amarillo artista.
Fent la canyeta entre
legias y
rojos tanco els ulls i em veig al gol sud, sota l'efígie del
Ché i
cantant, entre Brigada
Amarillas, allò del
Somos Brigadas, los más cadistas,
los más borrachos, los más antifascistas,
por un Cádiz revolucionario,
todos los fachas fuera del estadio,
oeoe, oeoe, oeoeoeoeoeoe, ....."
dedicat, entre d'altres, al senyor que dóna nom al camp.
Ebri de memòria de nen de calça curta i jove amb ideals, navego per la
Playa de la Victoria, immens sorral que es mira l'oceà amb ulls de banyista i que és història viva de la ciutat meridional.
Esgotat em deixo portar pels estrets carrers de la península engalanats amb els noms d'homes i dones, de casa humil, que s'han fet un nom en el món de les arts i les protestes populars.
De cop, una mar embravida de turistes em retorna de nou al present de diners i
souvenirs, canvi de carrers i torna el veïnat tradicional i popular. Un veïnat que em transporta al Mercat i a fer un mos del bo i millor de les muntayes de Càdiz, província rica i variada on, un servidor, es troba millor que a casa.
Un sol de justícia cau damunt la ciutat. Un vellet es passeja camí de
La Caleta, la platjeta més cuca d'aquest magnífic indret. Des d'allà, diuen, hom es transporta al
malecón de La Havana i la fresqueta marinera rejoveneix un xic a l'envellit protagonista d'aquesta deserció vital.
Un hom que, xino-xano i vorejant la costa, va retornant cap a l'embarcador on clourà aquesta segona deserció estival, no sense haver fet la tradicional parada a la Confraria de Pescadors de Rota, port de descans i Gaudí entre sorolloses i afamades gavines.
Ho mirem en quatre imatges i algun filmet?
