A vegades, una deserció ocasional s'assoleix llençant-se en bomba a l'oceà de les realitats.
Ahir a la ja històrica Salamandra de l'Hospitalet, la generació quarantina va gaudir d'una d'aquestes desercions col·lectives. Una deserció guiada per les sempre vives neurones i col·laboracions d'un Fermín Muguruza que, coses de l'edat, mesura llur sobirana energia amb el tremp ferm de qui té fondes arrels i ales llargues i lliures.
En Fermintxu, roure i ocell, no és un músic, és un explorador de realitats que, un cop, mastegades, explica al món, a la gent, a - en el cas del 4 de maig - els seus col·legues de fa anys.
I és que en l'assaig d'ahir al vespre, els rostres, treballats de lluita, eren els mateixos que quan vam començar.
Suposo que sí, que hi devia haver algun novell en l'univers Muguruza, però hi eren la Sílvia, en Joni, en Dani, patums anònimes d'una rosa de foc marinada per concerts, trobades, puertohurracos i d'altres antres del què, els llibres, en diuen contraculturals.
El què vaig viure ahir a la Salamandra va ser un ràpid i aprofundit repàs d'aquest col·lapse de la cultura occidental, una classe de filosofia i història. Història en majúscules i història amb les taxidèrmiques minúscules de la proximitat.
Començar recordant Miguel de Unamuno en pantalla és tota una declaració de principis. I, tot i que la intro de temes dels TSOWC, se'm va fer un xic llarga, el repàs del B-map no em va defraudar.
Això sí, passen els anys i l'edat posa el públic en mode estàtic. Lluny queden els pogos amb Kortatu i els espasmes amb Negu Gorriak. Ara, el públic és més proper als oients de música clàssica que als afamats adolescents que es treien la ràbia voz en grito i botes fermes.
De les tres versions de clàssics fermintxuerus em quedo amb la de "El estado de las cosas", revisitat himne que, justament dijous, prenia nova volada èpica i que venia acompanyat d'imatges amb gendarmes i pressos, de "La batalla de Argel" -iconic film d'uns anys pretèrits que no s'obliden-; i hauré de tornar a escoltar el de "Itxoiten" que no vaig acabar de connectar-hi, però que respon abastament a l'ànima empresonada que la va motivar.
El què sí que fou una regressió al passat, tant per l'actitut en escena com per la resposta del públic, va ser la fi del concert-assaig amb la versió sorpresa del "Zu Atrapatu arte" i l'imprescindible Berlin - Ulrike Mainhof, possiblement el tema més ben tancat del B-map.
I ja, com a colofó, una reflexió que va sorgir tot tornant de la deserció:
El concert és un espectacle on la música i la imatge conviuen en harmonia. La pantalla atrapa l'espectador amb un llenguatge audiovisual que cap de les assistents havíem viscut en els nostres anys de joventut més o menys rebel. Les úniques cançons sense suport videogràfic de fons han estat les versions de temes que, en origen, no en tenien, però jo trobava a faltar imatges i li vaig dir a la meva companya:
- Uff! Han perdut la oportunitat de posar imatges del Concert de Negu Gorriak a les afores d'Herrera de la Mancha.
A lo que ella hem va fer veure:
- I per què? No és més potent el missatge d'haver trobat a faltar imatges? De l'abducció al llenguatge audiovisual que vivim en la cultura occidental?
I, amb aquest missatge, ho deixo: amb el missatge llançat per Fermín Muguruza eta The Suicide of Western Culture.
Llarga vida als perfeccionistes improvitzadors, als conqueridors de rebentar fronteres.
