Traducció de la Revista TIME - EL PERSONATGE DE L’ANY 2011: El manifestant

Reportatge de Kurt Andersen el dimecres, 14 de desembre de 2011 a la Revista TIME en traducció de l'autor d'aquest bloc.


En un temps on els principals esdeveniments eren estrictament narrats pels professionals a través del paper imprès o transmesos per l'aire des d’uns pocs cap a les masses, els manifestants van esdevenir els principals responsables de la història. Foren aquell temps on les multituds ciutadans van sortir als carrers sense armes per a declarar-se en contra de..., arran de la  definició mateixa de les notícies - vives, importants, sovint conseqüents -. En la dècada de 1960, als Estats Units van marxar pels drets civils i contra la guerra del Vietnam; als anys 70, es van aixecar contra els règims de l'Iran i Portugal; als anys 80, es van pronunciar en contra de les armes nuclears als EUA i a Europa, contra l'ocupació israeliana de Cisjordània i Gaza, contra la tirania comunista a la plaça de Tiananmen i Ea l’uropa de l'Est. La protesta va ser la continuació natural de la política per altres mitjans.

I llavors va arribar la fi de la història, tal i com va dir l'influent Francis Fukuyama en el seu assaig del 1989 on declarava que la humanitat havia arribat al "punt final ... de l'evolució ideològica" en un món on havia triomfat el "liberalisme occidental". Les dues dècades van ser testimoni del major augment del nivell de vida que el món hagi conegut mai. El crèdit era fàcil, la complaença i l'apatia eren abundants, i les protestes al carrer semblaven inútils actes secundaris i emocionals - obsolets, pintorescos, l'equivalent de la cavalleria en les guerres de mitjans del segle XX. Les escadusseres i grans manifestacions al món ric semblaven ineficaces i irrellevants. (Només cal recordar la batalla de Seattle al 1999).

Certament, hi va haver algunes excepcions, com les protestes que, juntament amb les sancions, van ajudar a posar fi a l'apartheid sud-africà al 1994. Però per als joves, les crítiques radicals i les protestes contra el sistema van quedar recloses en la fantasia de la cultura pop: "Fight the Power" era una cançó d’un disc de platí, Rage Against the Machine va ser una banda de platí, i l'estimada lluita rebel contra els opressors globals que tot ho abasta era només un munt de personatges de The Matrix. (Veure fotos de manifestants d’arreu del món.)

"Les massives i eficaces protesta al carrer" eren un oxímoron global fins que - de sobte, sorprenentment – es van convertir, ara fa exactament un any, en la tropa que definia el nostre temps. I el manifestant va esdevenir novament un fabricant de la història.

Preludi de la Revolució
Es va iniciar a Tunísia, on el creixent poder i l’alt nivell de vida del dictador, va creuar la línia del desvergonyiment, i la desmesurada resposta del govern contra un ciutadà del carrer - un venedor ambulant de 26 anys anomenat Mohamed Bouazizi - es va convertir en l’espurna. Bouazizi va viure a la ciutat de Sidi Bouzid, 125 quilòmetres al sud de Tunísia. Un divendres al matí d’ara fa gairebé un any, va posar la seva paradeta de venda de productes al carrer. La policia havia anat emprenyant Bouazizi contínuament durant anys, segons la seva família, multant-lo i fent-lo passar per l'adreçador burocràtic. El 17 de desembre de 2010, un policia va tornar a tocar-li els pebrots, li va confiscar la paradeta i, pel què sembla, li va fumar una plantofada. Bouazizi es va dirigir directament a la seu del govern provincial per a queixar-se, però no va obtenir cap resposta. A la porta mateixa de l’edifici, es va sucar en dissolvent de pintura i va encendre un llumí. (Veure fotos de Sidi Bouzid).

"El meu fill es va calar foc per dignitat", em va dir Mannoubia Bouazizi, la seva mare, quan la vaig anar a visitar.

"A Tunísia", va afegir la seva filla Basma de 16 anys, "la dignitat és més important que el pa."

A Egipte, les incitacions van ser les absurdament fraudulentes eleccions estatals de 2010 i, com a Tunísia, un habitual, però imperdonable acte de brutalitat per part d'agents de seguretat, va encendre el foc final. Als EUA, l’acumulació de tres crisis consecutives – la de l’estancament de l'economia, la de la imprudència financera sistèmica, i la del deute públic gegantí - juntament amb contínues revelacions de fraus bancaris, noves lleis estatals il•legalitzant demandes sindicals al sector públic i la negativa del Congrés a considerar una baixada d’impostos, fins i tot lleugerament superiors a els ingressos – va donar peu a Ocupar Wall Street i als seus milions de seguidors. A Rússia, l’esclat va ser provocat per la constatació que uns altres sis (o dotze)  anys de Vladimir Putin al capdavant del país no podien conduir a una major prosperitat ni a cap mena de normalitat democràtica.

A Sidi Bouzid i a Tunísia, a Alexandria i El Caire; en totes les ciutats i pobles àrabs a través dels 6.000 quilòmetres que van del Golf Pèrsic fins a l'oceà Atlàntic; a Madrid, Atenes, Londres i Tel Aviv; a Mèxic,l'Índia i Xile, on els ciutadans s’han mobilitzat contra el crim i la corrupció; a Nova York i Moscou, i a dotzenes d'altres ciutats dels EUA i Rússia, l'odi i la ira contra els governs i els seus socis s’ha fet incontenible i es retroalimenta contínuament.

Les raons són tan diferents com diferents són els llocs de la protesta. A Amèrica del Nord i a la major part d'Europa, no hi ha dictadors, i els dissidents no són torturats. Qualsevol dia que els tunisians, els egipcis o els sirians ocupen carrers i places, saben que alguns d'ells podrien ser colpejats o rebre algun tret, no només d’esprai de pebre o acabar emmanillats. Els manifestants a l'Orient Mitjà i l’Àfrica del Nord estan literalment morint per aconseguir uns sistemes polítics que s'assemblin als que semblen intolerablement antidemocràtics pels manifestants de Madrid, Atenes, Londres o Nova York. "Crec que en altres parts del món", ens diu Frank Castro, un obrer de 53 anys que condueix una mescladora de ciment per guanyar-se la vida i que va ajudar a ocupar Oakland, Califòrnia, "tenen més collons que nosaltres".

A Egipte i Tunísia, vaig parlar amb revolucionaris que són MBAs, metges i directors de cinema, però també filles d'un selector provincial d'oliva o la superfanàtica dels ordinadors i filla d’un membre de la Germandat Musulmana. El moviment d’Ocupació als EUA el van engegar un parell d'editors d’una revista - un canadenc de 69 anys d'edat i un afroamericà de 29 - i una antropòloga de 50 anys d'edat, però els pilots d'avió, les àvies, els empleats dels comerços i els rentavaixelles s’han apuntat a la multitud.

És sorprenent tot el que comparteix l’avantguarda d’aquestes protestes. Arreu dominen els joves educats i de classe mitjana. Gairebé totes les protestes d'aquest any van començar amb qüestions particulars, , sense cap mena de ganes de transcendir cap als partits polítics o els pesos pesants de l'oposició. Arreu del món, els manifestants del 2011 comparteixen la creença que els seus sistemes polítics i les seves economies han crescut disfuncionalment i mitjançant la corrupció -  denuncien la farsa democràtica que manipula la política i l’economia per afavorir als rics i als poderosos i demanen un canvi significatiu -. Tenen un gran fervor democràtic amb d minúscula. Dues dècades després del fracàs final i l'abandonament del comunisme, creuen que estem vivint el fracàs del seu tossut company, el sobredimensionat hipercapitalisme, i planten l’arbre d’una tercera viva, d’un nou contracte social.

Durant els anys de la bombolla, potser hi havia prou diners circulant com per mantenir la felicitat de la gent amb el sistema, però la crisi financera sense fi i l'estancament econòmic els han fan sentir com ximples. I, finalment, aquest any, en lloc de fotre’s els auriculars amb la música a tot drap, fugir vers un estat d’apatia induïda per Internet i cedir a la desesperança, han utilitzat Internet per trobar-se i sortir als carrers a la recerca d'igualtat i, en el món àrab, també de llibertat . (Veure trajecte d'un fotògraf a través dels aixecaments en set països.)

Arreu del món reben les crítiques dels intel•lectuals de la vella escola que els acusen de manca de consistència ideològica, una crítica que els manifestants veuen com una característica més de la seva protesta que no pas com un error. Miral Brinjy, un blocaire i productor d’informatius de televisió de 27 anys d'edat que es va criar a l'Aràbia Saudita i va arribar a la plaça Tahrir el primer dia de protestes, avui ja fa 11 mesos, no presumeix de tenir una idea precisa de quin ha de ser el nou govern egipci ni de la societat que s’imagina perquè, com em va dir a El Caire ara fa un mes, "jo sé el que no vull."

A cada lloc, el descontentament que s'havia estat gestant durant anys va esclatar de cop. Hi havia presagis. Als EUA, la campanya d'Obama va suposar una càrrega d’adrenalina pels joves que s’hi van implicar. Una càrrega que va topar amb l’ensorrament de Wall Street i amb la fervent resposta d’enutjada i sorprenentment reeixida protesta del Tea Party, que ha sobreviscut a l’esperança de vida útil que li donaven els mitjans. El 2009, després que el règim de Teheran negués els resultats electorals que afavorien als opositors al règim, milions d'iranians, especialment joves, van protestar durant setmanes. Els mitjans de comunicació socials van ser les principals eines tàctiques en tots tres casos. Però en aquell moment no semblava pas el preludi d’un nou canvi de velocitat en la història. (Vegeu TIME 2008 Persona de l'Any: Barack Obama)

La supressió de la Revolució Verda per part del règim iranià va tranquil•litzar als dictadors i monarques de l'Orient Mitjà àrab i de l’Àfrica del Nord que pensaven que hauria desanimat als possibles combatents per la llibertat democràtica en aquests països. La propagació mundial de la llibertat s’havia estancat una dotzena d'anys abans, d'acord amb la vigilància que en fa la organització internacional Freedom House (la Casa de la Llibertat. I l'Orient i Àfrica del Nord es van mantenir com el cinturó mundial de la tirania: a final del 2010, Freedom House va declarar que tres quartes parts dels països àrabs eren "no lliures" - entre ells Tunísia i Egipte. Als països àrabs, la prosperitat de la dècada passada - l'economia d'Egipte va créixer un 5% o més, fins i tot durant la recessió - no va arribar a tothom, i les creixents expectatives que no es realitzen són una de les explicacions més clàssiques de la sociologia per a generar protestes. Per una important massa crítica de persones des del Caire a Madrid passant per Oakland, les perspectives d'èxit personal - de la bona vida que la Fi de la Història els havia promès - de sobte es veien impossibles d’assolir. Farts de tot, la frustració i la còlera han esclatat quan el sistema ha donat mostres de feblesa.

En resum, el 2011 ha estat diferent de qualsevol altre any des de 1989 - però més extraordinari, més global, més democràtic, ja que al 89 el règim de desintegracions va ser causat per la desintegració d’un únic quarter general, un gran canvi que va fer que Moscou deixés sense energia a tot el seu sistema -. Així que el 2011 ha estat diferent a qualsevol altre any des del 1968 -, però més conseqüent, ja que molts més manifestants hi estan deixant la pell. Les seves protestes no formen part d'un moviment contracultural, com el del 68, i ràpidament s’han transformat en rebel•lions reals que han enderrocar règims i han canviat ja el curs de la història. En altres paraules, aquesta protesta és diferent de qualsevol altre que haguem viscut i, probablement, de qualsevol altre des del 1848, quan una protesta pels carrers de París es va transformar en una revolució de tres dies que va acabar convertint una monarquia en una democràcia republicana i després - en qüestió de setmanes, gràcies en part a les noves tecnologies (el telègraf, els ferrocarrils, les rotatives d'impressió) – va inspirar una cascada de protestes i insurreccions a Munic, Berlín, Viena, Milà, Venècia i dotzenes d'altres llocs d'Europa, així com una gran manifestació pacífica de solidaritat democràtica a Nova York, on les masses van marxar carrer Broadway avall i van ocupar un parc públic a unes poques quadres al nord de Wall Street.

Durant la batalla de Dien Bé Phu al 1954, quan els colonialistes francesos eren a punt de perdre davant del revolucionaris comunistes i van abandonar Indoxina, el president Dwight Eisenhower va fer una conferència de premsa on va dir: "Hi ha una fila de fitxes de dòmino ",  referint-se al Vietnam com la fitxa caiguda entre la Xina i Corea del Nord, i la resta d'Àsia. "quan colpeges la primera, ja tens la certesa de que el què passarà amb l'última es produirà molt ràpidament." Malgrat aquestes paraules, però, al 1975, després de la victòria dels comunistes a Vietnam i Cambodja, cap altre país no els va seguir, i la teoria del domino que contagia els moviments d’alliberament nacionals va ser desacreditat per sempre.

Per sempre, fins ara. Ja que és justament, com les fitxes del dòmino, com han anat caient els règims al 2011 - i aquestes són algunes de les persones que han ajudat a fer caure les fitxes.

Potser seguiré traduint la cosa - que és prou llarga -, però amb aquestes dues pàgines, un ja es pot fer una idea del tarannà argumental de la Revista TIME que pots continuar llegint, en anglès, des d'aquest enllaç.

Serrat&Sabina - Cançó de Nadal

I diu així...

No es verdad que me de náuseas la navidad
me conmueve la madre y el
el niño, la mula y el buey
lo que pasa es que estalla
una bomba en la noche de paz
lo que pasa es que apesta
a zambomba el mensaje del Rey.

El portal de Belén
es un zulo virtual
pero en vez de turrón
este invierno me como un marrón
unos hígados chumbos envueltos en Papel Albal
y Gaspar en lugar de una bici me pone carbón.

Ojalá no abrasara el calor del hogar
cómo hacer cuando toca reír
si me da por llorar
corazón, no me quieras matar
corazón, sé de sobra quién paga y quién cobra
quien hace vudú
quien satura el cubo de basura de tu cotillón
San José se enfadó con el padre del Niño Jesús.

Para ti escribí este sol fa do re mi
te lo vas a encontrar en el árbol de Papa Noel
cómo voy a decirte que no cuando sabes que sí
que el cus cus sabe a grano de pus tatuado en la piel.

Satanás es un capo llevando el compás
infiltrado en el supermercado de la navidad

No es verdad…
No es verdad…
No es verdad…

Sota la llum de les lletres: El Castell de Kafka i la reforma institucional de la Unió Europea

«Li avorreix la història?». «No», va dir K., «m'entreté». Al que l'alcalde va dir: «no li explico perquè s'entretingui». «Només m'entreten» va dir K., «perquè puc veure la ridícula confusió que, arribat el cas, pot decidir la vida d'un home» (Kafka, 1922, El Castell)

Ahir, ja de matinada, llegia inquiet els últims capítols de El Castell en què s'allarga la tensa existència de K. en un poble perdut prop d'un gran castell. Avui em desperto amb la sensació de seguir dins de la novel·la. El mateix esgotament i la mateixa frustració es dibuixa en aquests personatges que, tenint clares les seves decisions, no tenen cap argument que les fonamenti quan es presenten a la pantalla del meu ordinador. I és que aquesta sensació de malentès constant que he experimentat seguint les peripècies de l'agrimensor torna al llegir les notícies que arriben de l'última reunió dels caps d'Estat i de Govern europeus que envaeixen les edicions digitals dels diaris a Internet.

Resulta que tots els mitjans destaquen que finalment, després de 10 hores de reunions, el Regne Unit rebutja la reforma institucional de la Unió Europea. Que Hongria, la República Txeca i Suècia, d'altra banda, hauran de consultar l'adhesió a aquesta reforma als seus respectius parlaments. Apareixen notícies sobre la nova arquitectura institucional que s'està planejant per a la gestió de la UE, dels 200.000 milions d'euros que volaran al Fons Monetari Internacional o dels límits de dèficit que seran imposats per a tots els països dins d'aquest nou marc institucional. Ara bé: Què significa tot això? Què és el que es pretén aconseguir? En funció de quina lectura de la crisi es prenen aquestes mesures? Quina és la visió de l'economia que tenen aquests líders i els seus consellers de torn? Quins són els riscos que impliquen aquestes decisions? Qui sortirà guanyant i qui perdent?

Torno llavors a El castell de Kafka i fins i tot em diverteixo buscant semblances entre els personatges de la novel·la i els polítics de la ficció que és avui la Unió Europea. Aquest posat de tenir clar el que s'està fent en tot moment sense poder percebre no només les conseqüències del que es fa, sinó també la visió general que engloba l'acció, m'és familiar. Un micromón en què tot ha de ser comentat fins a l'extenuació, però on ningú acaba de construir un relat coherent on s'assumeixen, per responsabilitat, les conseqüències que es deriven de la seva execució. No en va, la novel·la El castell (com diu el narrador de Vila-Matas a El mal de Montano segons Justo Navarro) pot ser definida com el turment d'un comentari sense fi. Una novel·la (i això ho diu Vila-Matas, o millor dit el narrador de El mal de Montano de Vila-Matas) infinita i incapaç de tenir final, entre altres coses perquè en ella l'agrimensor no viatja d'un lloc a un altre, sinó d'una interpretació a una altra, d'un comentari a un altre. Per acabar: a què em sona tot això?

Un altre aspecte inquietant de la novel·la que pot donar més pistes per a interpretar l'embolic que avui representen els nostres polítics de torn, és el tractament que Kafka fa del temps. Hi ha un narrador que estableix una seqüència lineal dels fets, però al seu torn, els propis personatges de la novel·la van deconstruint aquesta seqüència lineal i es mouen del passat al present en les seves converses i monòlegs. El temps en el món de Kafka, es pot dir que pertany a les persones que protagonitzen la història, mentre que en mans del narrador només és una seqüència de fets que se succeeixen. ¿Podriem parlar també de dos temps quan veiem els polítics prendre mesures contra la crisi i als ciutadans, a les persones, vivint el seu dia a dia? Són diferents concepcions d'una mateixa realitat? O directament dues realitats diferents?

Deixo la pantalla de l'ordinador i torno al paper. Llegeixo un text titulat "Franz Kafka, revaloritzat" escrit per Hannah Arendt el 1944. Arendt hi assenyala:

"La vida finalitza de manera inevitable i natural amb la mort, per tant, sempre és possible predir com acabarà. El camí natural és sempre el camí de la decadència, i una societat que es lliura cegament a la necessitat de les lleis que ella mateixa ha promulgat, està condemnada a la decadència. Els profetes profetitzen, necessàriament, desgràcies, perquè la catàstrofe sempre és previsible. El miraculós és la salvació, i no el desastre, ja que només la primera depèn de la voluntat de l'ésser humà i la seva evolució natural."

Traducció pròpia de  l'encertat texte publicat per Jon Inglemo Zaldibar al impedrible Pensamiento Pedagógico Radical, un espai per a la reflexió crítica al voltant de la pedagogia, l'educació i les seves institucions.

Necrològica recent - Necrológica reciente

Rogad a Dios por caridad por el alma de
 Don Aumento de Sueldo,
desaparecido en España en edad avanzada,
viudo de doña Subida de Precios,
que conducía su vehiculo con excesiva velocidad,
debido al nuevo carburante del plan de Desarrollo.

R.I.P.

Su afligida 2ª esposa doña Modesta Paga Extraordinaria,
hijos don Anticipo, doña Vergüenza (ausente),
doña Deuda Perpetua y don Ayuno Forzoso,
hijos políticos doña Esperanza Frustrada,
doña Letra Vencida y doña Necesidad Urgente,
primos, acreedores y demás familia
os ruegan un piadoso recuerdo en sus oraciones

Agradeceremos vuestra asistencia a la conducción del cadáver
desde  la casa mortuoria del Ministerio de Trabajo
al cementerio de  la Esperanza Perdida.

Varios excelentísimos ministros han concedido
buenas palabras en la forma acostumbrada.
90 días de indulgencia recitando la siguiente oración:

ORACIÓN

"Gobierno nuestro que estás en la Moncloa, seas del partido que seas,
glorificado sea tu nombre
y el de tus 640 asesores, con los que no paras de arruinarnos.
Hágase tu voluntad y la de tus Ministros, que tan a gusto nos exprimen,
perdona nuestras deudas que vemos aumentar por momentos,
así como nosotros intentaremos perdonar a los que nos están robando,
y déjanos caer en la tentación de buscar algún empleo que tanto necesitamos.

Amén.

JACULATORIA

Bienaventurados los que viven del sueldo base,
porque pronto verán a Dios.

Crisis 2.0: Capitalisme contra Democràcia

Escrit el 29 de novembre de 2011 perArnobio Rocha en el seu bloc personal i piulat per Marcelo Branco, un dels obrers del programari lliure.

Diumenge, el quadern "Aliás" republicava un article publicat a "The Washington Post" per Harold Meyerson, un vell periodista militant, que, ja pel seu títol, és un desafiament suprem en la mateixa direcció que ho estem fent en la llarga sèrie d’apunts de Crisi 2. 0.

"Capitalisme vs. democràcia" és un provocatiu article que es pot llegir en portuguès al diari paulista Estadâo i, en anglès, a l mateix The Washington Post.

Capitalisme vs. Democràcia

Governs electes desbancats a a Grècia, Itàlia, Espanya ... És com si els mercats d'Europa s’haguessin cansat d'aquesta tonteria de la sobirania democràtica

Harold Meyerson – The Washington Post (via  O Estado de S.Paulo) / TRADUÇÃO DE CELSO PACIORNIK i, en català, en traducció pròpia del desertor, és clar.

“El capitalisme en conflicte amb la democràcia? Un debilita a l'altre?

"Per a les oïdes nord-americanes, aquestes qüestions semblen estranyes. El capitalisme i la democràcia estan enganxats com dos germans siamesos, no? Aquest ha estat el nostre mantra durant la Guerra Freda, quan era ben evident que el comunisme i la democràcia eren incompatibles. Però després de la Guerra Freda, les coses s’han tornat més confuses. Val la pena recordar que pràcticament tots els executius de les empreses nord-americanes i cadascun dels presidents que han liderat els Estats Units (els dos Bush i Clinton, en particular) ens han assegurat que la restauració del capitalisme a la Xina democratitzaria la Xina. "

Aquest és exactament el quid de la propaganda de les grans empreses, l'expansió del capitalisme conduirà a la democràcia arreu del món, de l'antiga Europa de l'Est fins als països musulmans envaïts, com l'Iraq o l'Afganistan, passant per la insistència en criminalitzar Veneçuela, l'Iran o Corea del Nord, titllant-los com a eixos del mal. 

"Els governs elegits de Grècia i Itàlia han estat deposats. I tecnòcrates financers han près la direcció d’ambdós països. Amb el tipus d'interès dels bons espanyols augmentant fortament en les últimes setmanes, el govern socialista d'Espanya ha estat reemplaçat per un partit de centre-dreta que no ofereix solucions a la creixent crisi d’aquest país. Ara, fins i tot el govern de Nicolas Sarkozy està amenaçat per l'augment dels tipus d'interès dels seus bons. És com si els mercats de tot Europa s'haguessin cansat d'aquesta bogeria coneguda com a sobirania democràtica ".

Fins i tot, la formalitat de celebrar eleccions per a validar els governs en crisi, ha esta abandonada, no admetent que "es perdi" més temps escoltant a la gent, al cap i a la fi, les persones, els ciutadans no tenen res a dir sobre quelcom que no entenen, per això calia imposar aquests governs als països que van ser el bressol de la democràcia occidental: Grècia i Itàlia.

Ciutadans de segona 

"Perquè ningú pensi que el què dic és una exageració, només cal llegir l'entrevista que el Finantial Times feia la setmana passada a Alex Stubb, ministre per a Europa del govern de dreta de Finlàndia. Els sis països de l'eurozona amb una qualificació creditícia AAA, va dir Stubb, han de tenir més influència en els assumptes econòmics d'Europa que els altres 11 membres de l'euro. Els drets polítics de l'Europa Central i del Sud se subordinen així als interessos d’Alemanya i els Països Escandinaus – o potser és als de les agències de qualificació de crèdit, que amenacen amb degradar França (reduir, per tant, de sis a cinc el nombre de països Euro prenedors de decisions)? -.

El què Stubb està proposant, i els mercats estan fent, és, en essència, estendre, al regne dels països abans sobirans, el principi d '"un dòlar un vot" que la nostra Cort Suprema va incloure en la Citizens United dels temps de la independència de la nostra Nació. El requisit que un ha de tenir propietats per votar - abolida en aquest país al segle XIX peels demòcrates jacksonians – ha estat ressuscitada per les poderoses institucions financeres i els seus aliats polítics. Per als països de la Unió Monetària Europea, la "propietat" que necessiten per garantir el seu dret a vot és una alta classificació creditícia ".

La idea d'emetre Eurobons "selectius" s’està portant a la pràctica amb l’objectiu que només els països qualificats amb la Triple AAA puguin emetre’n a Borsa, amb l’esclat que això hi produirà. La democràcia formal s’ha deixat de banda i s’ha passat a abraçar una veritable capitalització dels dirigents públics que són escollits pels dictats dels "mercats", ara ja sense necessitat de disfresses electorals. 

"Als anys 80, alguns governs, encapçalats pels de Ronald Reagan i Margaret Thatcher, es va inclinar cap un nou camí que portava a un increment dels tipus d’interès i de la desocupació, tot ajudant així a trencar els sindicats. Als anys 90, es va signar un conveni fatal: per compensar els ingressos estancats, es va disparar el deute privat i els propietaris de cases i els consumidors van recórrer als crèdits proporcionats per les institucions financeres desregulades. El deute públic es va contraure (amb pressupostos equilibrats als Estats Units a finals dels 90). Després del col · lapse del 2008, aquesta dinàmica es va invertir: els governs d’arreu van assumir el deute que els seus ciutadans ja no podien suportar, mitjançant despeses deficitaris que intentaven contraatacar la Gran Recessió dels mercats."

I, ara, els mercats s'estan defensant d’aquest contraatac. Napoleó no va poder conquerir tota Europa, però Standard &Poor’s potser ho aconseguirà. Els conflictes entre el capitalisme i la democràcia estan sorgint arreu del continent. Els europeus – i, fins i tot, els nord-americans – potser ens haurem de plantejar ben aviat una pregunta que no podrem obviar: de quin costat ens hem de posar?

Avui mateix Moody’s ha amenaçat la Unió Europea a prendre una decisió ràpida al respecte o, sinó ho fa, rebaixarà la qualificació de tots els seus mercats. És la "Veu", una mena d’ "Arcàngel Gabriel" del "Déu Mercat" enviada per a què els mortals acceptem de pagar el deute dels nostres pecats.

Això encara és democràcia? és la pregunta que ens hem de formular

Reflexió final del desertor ocasional:
Jo escullo democràcia i per tant abandonar la Unió, crear-ne una nova a la mediterrània que abraci als pares de la democràcia - Grècia, Itàlia i els països de la vella Cartago passada per la saviesa que prohibeix la usura en els països musulmans-, mentre aprenem a gestionar el capitalisme com ho fan els islandesos que, fins i tot, a banquers estan empresonant.