Sota la llum de les lletres: El Castell de Kafka i la reforma institucional de la Unió Europea

«Li avorreix la història?». «No», va dir K., «m'entreté». Al que l'alcalde va dir: «no li explico perquè s'entretingui». «Només m'entreten» va dir K., «perquè puc veure la ridícula confusió que, arribat el cas, pot decidir la vida d'un home» (Kafka, 1922, El Castell)

Ahir, ja de matinada, llegia inquiet els últims capítols de El Castell en què s'allarga la tensa existència de K. en un poble perdut prop d'un gran castell. Avui em desperto amb la sensació de seguir dins de la novel·la. El mateix esgotament i la mateixa frustració es dibuixa en aquests personatges que, tenint clares les seves decisions, no tenen cap argument que les fonamenti quan es presenten a la pantalla del meu ordinador. I és que aquesta sensació de malentès constant que he experimentat seguint les peripècies de l'agrimensor torna al llegir les notícies que arriben de l'última reunió dels caps d'Estat i de Govern europeus que envaeixen les edicions digitals dels diaris a Internet.

Resulta que tots els mitjans destaquen que finalment, després de 10 hores de reunions, el Regne Unit rebutja la reforma institucional de la Unió Europea. Que Hongria, la República Txeca i Suècia, d'altra banda, hauran de consultar l'adhesió a aquesta reforma als seus respectius parlaments. Apareixen notícies sobre la nova arquitectura institucional que s'està planejant per a la gestió de la UE, dels 200.000 milions d'euros que volaran al Fons Monetari Internacional o dels límits de dèficit que seran imposats per a tots els països dins d'aquest nou marc institucional. Ara bé: Què significa tot això? Què és el que es pretén aconseguir? En funció de quina lectura de la crisi es prenen aquestes mesures? Quina és la visió de l'economia que tenen aquests líders i els seus consellers de torn? Quins són els riscos que impliquen aquestes decisions? Qui sortirà guanyant i qui perdent?

Torno llavors a El castell de Kafka i fins i tot em diverteixo buscant semblances entre els personatges de la novel·la i els polítics de la ficció que és avui la Unió Europea. Aquest posat de tenir clar el que s'està fent en tot moment sense poder percebre no només les conseqüències del que es fa, sinó també la visió general que engloba l'acció, m'és familiar. Un micromón en què tot ha de ser comentat fins a l'extenuació, però on ningú acaba de construir un relat coherent on s'assumeixen, per responsabilitat, les conseqüències que es deriven de la seva execució. No en va, la novel·la El castell (com diu el narrador de Vila-Matas a El mal de Montano segons Justo Navarro) pot ser definida com el turment d'un comentari sense fi. Una novel·la (i això ho diu Vila-Matas, o millor dit el narrador de El mal de Montano de Vila-Matas) infinita i incapaç de tenir final, entre altres coses perquè en ella l'agrimensor no viatja d'un lloc a un altre, sinó d'una interpretació a una altra, d'un comentari a un altre. Per acabar: a què em sona tot això?

Un altre aspecte inquietant de la novel·la que pot donar més pistes per a interpretar l'embolic que avui representen els nostres polítics de torn, és el tractament que Kafka fa del temps. Hi ha un narrador que estableix una seqüència lineal dels fets, però al seu torn, els propis personatges de la novel·la van deconstruint aquesta seqüència lineal i es mouen del passat al present en les seves converses i monòlegs. El temps en el món de Kafka, es pot dir que pertany a les persones que protagonitzen la història, mentre que en mans del narrador només és una seqüència de fets que se succeeixen. ¿Podriem parlar també de dos temps quan veiem els polítics prendre mesures contra la crisi i als ciutadans, a les persones, vivint el seu dia a dia? Són diferents concepcions d'una mateixa realitat? O directament dues realitats diferents?

Deixo la pantalla de l'ordinador i torno al paper. Llegeixo un text titulat "Franz Kafka, revaloritzat" escrit per Hannah Arendt el 1944. Arendt hi assenyala:

"La vida finalitza de manera inevitable i natural amb la mort, per tant, sempre és possible predir com acabarà. El camí natural és sempre el camí de la decadència, i una societat que es lliura cegament a la necessitat de les lleis que ella mateixa ha promulgat, està condemnada a la decadència. Els profetes profetitzen, necessàriament, desgràcies, perquè la catàstrofe sempre és previsible. El miraculós és la salvació, i no el desastre, ja que només la primera depèn de la voluntat de l'ésser humà i la seva evolució natural."

Traducció pròpia de  l'encertat texte publicat per Jon Inglemo Zaldibar al impedrible Pensamiento Pedagógico Radical, un espai per a la reflexió crítica al voltant de la pedagogia, l'educació i les seves institucions.