Traducció de la Revista TIME - EL PERSONATGE DE L’ANY 2011: El manifestant

Reportatge de Kurt Andersen el dimecres, 14 de desembre de 2011 a la Revista TIME en traducció de l'autor d'aquest bloc.


En un temps on els principals esdeveniments eren estrictament narrats pels professionals a través del paper imprès o transmesos per l'aire des d’uns pocs cap a les masses, els manifestants van esdevenir els principals responsables de la història. Foren aquell temps on les multituds ciutadans van sortir als carrers sense armes per a declarar-se en contra de..., arran de la  definició mateixa de les notícies - vives, importants, sovint conseqüents -. En la dècada de 1960, als Estats Units van marxar pels drets civils i contra la guerra del Vietnam; als anys 70, es van aixecar contra els règims de l'Iran i Portugal; als anys 80, es van pronunciar en contra de les armes nuclears als EUA i a Europa, contra l'ocupació israeliana de Cisjordània i Gaza, contra la tirania comunista a la plaça de Tiananmen i Ea l’uropa de l'Est. La protesta va ser la continuació natural de la política per altres mitjans.

I llavors va arribar la fi de la història, tal i com va dir l'influent Francis Fukuyama en el seu assaig del 1989 on declarava que la humanitat havia arribat al "punt final ... de l'evolució ideològica" en un món on havia triomfat el "liberalisme occidental". Les dues dècades van ser testimoni del major augment del nivell de vida que el món hagi conegut mai. El crèdit era fàcil, la complaença i l'apatia eren abundants, i les protestes al carrer semblaven inútils actes secundaris i emocionals - obsolets, pintorescos, l'equivalent de la cavalleria en les guerres de mitjans del segle XX. Les escadusseres i grans manifestacions al món ric semblaven ineficaces i irrellevants. (Només cal recordar la batalla de Seattle al 1999).

Certament, hi va haver algunes excepcions, com les protestes que, juntament amb les sancions, van ajudar a posar fi a l'apartheid sud-africà al 1994. Però per als joves, les crítiques radicals i les protestes contra el sistema van quedar recloses en la fantasia de la cultura pop: "Fight the Power" era una cançó d’un disc de platí, Rage Against the Machine va ser una banda de platí, i l'estimada lluita rebel contra els opressors globals que tot ho abasta era només un munt de personatges de The Matrix. (Veure fotos de manifestants d’arreu del món.)

"Les massives i eficaces protesta al carrer" eren un oxímoron global fins que - de sobte, sorprenentment – es van convertir, ara fa exactament un any, en la tropa que definia el nostre temps. I el manifestant va esdevenir novament un fabricant de la història.

Preludi de la Revolució
Es va iniciar a Tunísia, on el creixent poder i l’alt nivell de vida del dictador, va creuar la línia del desvergonyiment, i la desmesurada resposta del govern contra un ciutadà del carrer - un venedor ambulant de 26 anys anomenat Mohamed Bouazizi - es va convertir en l’espurna. Bouazizi va viure a la ciutat de Sidi Bouzid, 125 quilòmetres al sud de Tunísia. Un divendres al matí d’ara fa gairebé un any, va posar la seva paradeta de venda de productes al carrer. La policia havia anat emprenyant Bouazizi contínuament durant anys, segons la seva família, multant-lo i fent-lo passar per l'adreçador burocràtic. El 17 de desembre de 2010, un policia va tornar a tocar-li els pebrots, li va confiscar la paradeta i, pel què sembla, li va fumar una plantofada. Bouazizi es va dirigir directament a la seu del govern provincial per a queixar-se, però no va obtenir cap resposta. A la porta mateixa de l’edifici, es va sucar en dissolvent de pintura i va encendre un llumí. (Veure fotos de Sidi Bouzid).

"El meu fill es va calar foc per dignitat", em va dir Mannoubia Bouazizi, la seva mare, quan la vaig anar a visitar.

"A Tunísia", va afegir la seva filla Basma de 16 anys, "la dignitat és més important que el pa."

A Egipte, les incitacions van ser les absurdament fraudulentes eleccions estatals de 2010 i, com a Tunísia, un habitual, però imperdonable acte de brutalitat per part d'agents de seguretat, va encendre el foc final. Als EUA, l’acumulació de tres crisis consecutives – la de l’estancament de l'economia, la de la imprudència financera sistèmica, i la del deute públic gegantí - juntament amb contínues revelacions de fraus bancaris, noves lleis estatals il•legalitzant demandes sindicals al sector públic i la negativa del Congrés a considerar una baixada d’impostos, fins i tot lleugerament superiors a els ingressos – va donar peu a Ocupar Wall Street i als seus milions de seguidors. A Rússia, l’esclat va ser provocat per la constatació que uns altres sis (o dotze)  anys de Vladimir Putin al capdavant del país no podien conduir a una major prosperitat ni a cap mena de normalitat democràtica.

A Sidi Bouzid i a Tunísia, a Alexandria i El Caire; en totes les ciutats i pobles àrabs a través dels 6.000 quilòmetres que van del Golf Pèrsic fins a l'oceà Atlàntic; a Madrid, Atenes, Londres i Tel Aviv; a Mèxic,l'Índia i Xile, on els ciutadans s’han mobilitzat contra el crim i la corrupció; a Nova York i Moscou, i a dotzenes d'altres ciutats dels EUA i Rússia, l'odi i la ira contra els governs i els seus socis s’ha fet incontenible i es retroalimenta contínuament.

Les raons són tan diferents com diferents són els llocs de la protesta. A Amèrica del Nord i a la major part d'Europa, no hi ha dictadors, i els dissidents no són torturats. Qualsevol dia que els tunisians, els egipcis o els sirians ocupen carrers i places, saben que alguns d'ells podrien ser colpejats o rebre algun tret, no només d’esprai de pebre o acabar emmanillats. Els manifestants a l'Orient Mitjà i l’Àfrica del Nord estan literalment morint per aconseguir uns sistemes polítics que s'assemblin als que semblen intolerablement antidemocràtics pels manifestants de Madrid, Atenes, Londres o Nova York. "Crec que en altres parts del món", ens diu Frank Castro, un obrer de 53 anys que condueix una mescladora de ciment per guanyar-se la vida i que va ajudar a ocupar Oakland, Califòrnia, "tenen més collons que nosaltres".

A Egipte i Tunísia, vaig parlar amb revolucionaris que són MBAs, metges i directors de cinema, però també filles d'un selector provincial d'oliva o la superfanàtica dels ordinadors i filla d’un membre de la Germandat Musulmana. El moviment d’Ocupació als EUA el van engegar un parell d'editors d’una revista - un canadenc de 69 anys d'edat i un afroamericà de 29 - i una antropòloga de 50 anys d'edat, però els pilots d'avió, les àvies, els empleats dels comerços i els rentavaixelles s’han apuntat a la multitud.

És sorprenent tot el que comparteix l’avantguarda d’aquestes protestes. Arreu dominen els joves educats i de classe mitjana. Gairebé totes les protestes d'aquest any van començar amb qüestions particulars, , sense cap mena de ganes de transcendir cap als partits polítics o els pesos pesants de l'oposició. Arreu del món, els manifestants del 2011 comparteixen la creença que els seus sistemes polítics i les seves economies han crescut disfuncionalment i mitjançant la corrupció -  denuncien la farsa democràtica que manipula la política i l’economia per afavorir als rics i als poderosos i demanen un canvi significatiu -. Tenen un gran fervor democràtic amb d minúscula. Dues dècades després del fracàs final i l'abandonament del comunisme, creuen que estem vivint el fracàs del seu tossut company, el sobredimensionat hipercapitalisme, i planten l’arbre d’una tercera viva, d’un nou contracte social.

Durant els anys de la bombolla, potser hi havia prou diners circulant com per mantenir la felicitat de la gent amb el sistema, però la crisi financera sense fi i l'estancament econòmic els han fan sentir com ximples. I, finalment, aquest any, en lloc de fotre’s els auriculars amb la música a tot drap, fugir vers un estat d’apatia induïda per Internet i cedir a la desesperança, han utilitzat Internet per trobar-se i sortir als carrers a la recerca d'igualtat i, en el món àrab, també de llibertat . (Veure trajecte d'un fotògraf a través dels aixecaments en set països.)

Arreu del món reben les crítiques dels intel•lectuals de la vella escola que els acusen de manca de consistència ideològica, una crítica que els manifestants veuen com una característica més de la seva protesta que no pas com un error. Miral Brinjy, un blocaire i productor d’informatius de televisió de 27 anys d'edat que es va criar a l'Aràbia Saudita i va arribar a la plaça Tahrir el primer dia de protestes, avui ja fa 11 mesos, no presumeix de tenir una idea precisa de quin ha de ser el nou govern egipci ni de la societat que s’imagina perquè, com em va dir a El Caire ara fa un mes, "jo sé el que no vull."

A cada lloc, el descontentament que s'havia estat gestant durant anys va esclatar de cop. Hi havia presagis. Als EUA, la campanya d'Obama va suposar una càrrega d’adrenalina pels joves que s’hi van implicar. Una càrrega que va topar amb l’ensorrament de Wall Street i amb la fervent resposta d’enutjada i sorprenentment reeixida protesta del Tea Party, que ha sobreviscut a l’esperança de vida útil que li donaven els mitjans. El 2009, després que el règim de Teheran negués els resultats electorals que afavorien als opositors al règim, milions d'iranians, especialment joves, van protestar durant setmanes. Els mitjans de comunicació socials van ser les principals eines tàctiques en tots tres casos. Però en aquell moment no semblava pas el preludi d’un nou canvi de velocitat en la història. (Vegeu TIME 2008 Persona de l'Any: Barack Obama)

La supressió de la Revolució Verda per part del règim iranià va tranquil•litzar als dictadors i monarques de l'Orient Mitjà àrab i de l’Àfrica del Nord que pensaven que hauria desanimat als possibles combatents per la llibertat democràtica en aquests països. La propagació mundial de la llibertat s’havia estancat una dotzena d'anys abans, d'acord amb la vigilància que en fa la organització internacional Freedom House (la Casa de la Llibertat. I l'Orient i Àfrica del Nord es van mantenir com el cinturó mundial de la tirania: a final del 2010, Freedom House va declarar que tres quartes parts dels països àrabs eren "no lliures" - entre ells Tunísia i Egipte. Als països àrabs, la prosperitat de la dècada passada - l'economia d'Egipte va créixer un 5% o més, fins i tot durant la recessió - no va arribar a tothom, i les creixents expectatives que no es realitzen són una de les explicacions més clàssiques de la sociologia per a generar protestes. Per una important massa crítica de persones des del Caire a Madrid passant per Oakland, les perspectives d'èxit personal - de la bona vida que la Fi de la Història els havia promès - de sobte es veien impossibles d’assolir. Farts de tot, la frustració i la còlera han esclatat quan el sistema ha donat mostres de feblesa.

En resum, el 2011 ha estat diferent de qualsevol altre any des de 1989 - però més extraordinari, més global, més democràtic, ja que al 89 el règim de desintegracions va ser causat per la desintegració d’un únic quarter general, un gran canvi que va fer que Moscou deixés sense energia a tot el seu sistema -. Així que el 2011 ha estat diferent a qualsevol altre any des del 1968 -, però més conseqüent, ja que molts més manifestants hi estan deixant la pell. Les seves protestes no formen part d'un moviment contracultural, com el del 68, i ràpidament s’han transformat en rebel•lions reals que han enderrocar règims i han canviat ja el curs de la història. En altres paraules, aquesta protesta és diferent de qualsevol altre que haguem viscut i, probablement, de qualsevol altre des del 1848, quan una protesta pels carrers de París es va transformar en una revolució de tres dies que va acabar convertint una monarquia en una democràcia republicana i després - en qüestió de setmanes, gràcies en part a les noves tecnologies (el telègraf, els ferrocarrils, les rotatives d'impressió) – va inspirar una cascada de protestes i insurreccions a Munic, Berlín, Viena, Milà, Venècia i dotzenes d'altres llocs d'Europa, així com una gran manifestació pacífica de solidaritat democràtica a Nova York, on les masses van marxar carrer Broadway avall i van ocupar un parc públic a unes poques quadres al nord de Wall Street.

Durant la batalla de Dien Bé Phu al 1954, quan els colonialistes francesos eren a punt de perdre davant del revolucionaris comunistes i van abandonar Indoxina, el president Dwight Eisenhower va fer una conferència de premsa on va dir: "Hi ha una fila de fitxes de dòmino ",  referint-se al Vietnam com la fitxa caiguda entre la Xina i Corea del Nord, i la resta d'Àsia. "quan colpeges la primera, ja tens la certesa de que el què passarà amb l'última es produirà molt ràpidament." Malgrat aquestes paraules, però, al 1975, després de la victòria dels comunistes a Vietnam i Cambodja, cap altre país no els va seguir, i la teoria del domino que contagia els moviments d’alliberament nacionals va ser desacreditat per sempre.

Per sempre, fins ara. Ja que és justament, com les fitxes del dòmino, com han anat caient els règims al 2011 - i aquestes són algunes de les persones que han ajudat a fer caure les fitxes.

Potser seguiré traduint la cosa - que és prou llarga -, però amb aquestes dues pàgines, un ja es pot fer una idea del tarannà argumental de la Revista TIME que pots continuar llegint, en anglès, des d'aquest enllaç.