Escrit el 29 de
novembre de 2011 perArnobio
Rocha en el seu bloc personal i piulat per Marcelo Branco, un dels obrers del programari lliure.
Diumenge, el quadern "Aliás" republicava un article publicat
a "The Washington Post" per Harold Meyerson,
un vell periodista militant, que, ja pel seu títol, és un desafiament
suprem en la mateixa direcció que ho estem
fent en la llarga sèrie d’apunts de Crisi 2. 0.
"Capitalisme
vs. democràcia"
és un provocatiu article que es pot llegir en portuguès al diari paulista Estadâo i, en anglès, a l mateix The Washington Post.
Capitalisme vs. Democràcia
Governs electes desbancats a a
Grècia, Itàlia, Espanya ...
És com si els
mercats d'Europa s’haguessin cansat d'aquesta
tonteria de la sobirania democràtica
Harold Meyerson – The Washington Post (via O
Estado de S.Paulo) / TRADUÇÃO DE CELSO PACIORNIK i, en català, en
traducció pròpia del desertor, és clar.
“El capitalisme en conflicte amb la
democràcia? Un debilita a l'altre?
"Per a les oïdes nord-americanes, aquestes qüestions semblen
estranyes. El capitalisme i la democràcia estan enganxats com dos germans siamesos, no? Aquest
ha estat el nostre mantra durant la Guerra Freda,
quan era ben evident
que el comunisme i
la democràcia eren incompatibles. Però després de la Guerra Freda, les
coses s’han tornat més confuses. Val la pena
recordar que pràcticament tots
els executius de
les empreses nord-americanes i
cadascun dels presidents que han liderat els Estats
Units (els dos Bush
i Clinton, en
particular) ens han assegurat que
la restauració del capitalisme a la
Xina democratitzaria la Xina. "
Aquest és exactament el quid
de la propaganda de les grans empreses, l'expansió del capitalisme conduirà a la democràcia arreu del món, de l'antiga Europa
de l'Est fins als països musulmans envaïts, com l'Iraq o l'Afganistan, passant per la
insistència en criminalitzar
Veneçuela, l'Iran o Corea del Nord, titllant-los com a eixos del mal.
"Els governs elegits de
Grècia i Itàlia han estat deposats. I tecnòcrates financers han près la direcció d’ambdós països.
Amb el tipus
d'interès dels bons espanyols augmentant
fortament en les
últimes setmanes, el govern socialista d'Espanya ha estat reemplaçat per un
partit de centre-dreta
que no ofereix solucions a la creixent crisi d’aquest
país. Ara, fins i tot el govern de Nicolas Sarkozy està amenaçat
per l'augment dels tipus d'interès dels seus bons. És com si els mercats de tot
Europa s'haguessin cansat d'aquesta bogeria coneguda com a sobirania
democràtica ".
Fins i tot,
la formalitat de celebrar eleccions per a validar
els governs en crisi, ha esta abandonada, no admetent que "es perdi" més temps escoltant a la
gent, al cap i a la fi, les persones, els ciutadans no
tenen res a dir sobre quelcom que no entenen, per això calia imposar aquests governs als
països que van ser el bressol de la democràcia occidental: Grècia i
Itàlia.
Ciutadans de segona
"Perquè
ningú pensi que el què dic és una
exageració, només cal llegir l'entrevista
que el Finantial Times feia la setmana passada a Alex Stubb, ministre per
a Europa del govern de dreta
de Finlàndia. Els sis països de l'eurozona amb
una qualificació creditícia AAA, va dir Stubb, han de tenir més influència en els
assumptes econòmics d'Europa que els altres
11 membres de l'euro. Els drets polítics
de l'Europa Central i del Sud se subordinen així als interessos d’Alemanya i els Països Escandinaus – o potser és als de les agències de qualificació de crèdit, que amenacen amb degradar França
(reduir, per tant,
de sis a cinc el nombre
de països Euro prenedors
de decisions)? -.
El què Stubb està proposant, i
els mercats estan
fent, és, en
essència, estendre, al regne
dels països abans
sobirans, el principi d '"un dòlar un vot"
que la nostra Cort Suprema va incloure en
la Citizens United dels temps de la independència de la nostra Nació.
El requisit que un ha de tenir propietats per
votar - abolida en aquest país al segle XIX peels demòcrates jacksonians
– ha estat ressuscitada per les poderoses institucions financeres
i els seus aliats polítics. Per als països
de la Unió Monetària Europea, la "propietat" que necessiten per garantir
el seu dret a vot és una alta
classificació creditícia ".
La idea d'emetre Eurobons "selectius"
s’està portant a la pràctica amb l’objectiu
que només els països qualificats amb la Triple AAA puguin emetre’n a Borsa, amb
l’esclat que això hi produirà. La democràcia formal
s’ha deixat de banda i s’ha passat a
abraçar una veritable capitalització dels dirigents
públics que són escollits pels dictats dels "mercats", ara ja sense necessitat de disfresses electorals.
"Als anys 80, alguns governs,
encapçalats pels de Ronald Reagan i Margaret
Thatcher, es va inclinar cap un nou camí que portava a un increment dels tipus d’interès i de la desocupació, tot ajudant així a trencar els sindicats. Als anys 90,
es va signar un conveni fatal: per compensar
els ingressos estancats, es
va disparar el deute privat i els
propietaris de cases i els consumidors
van recórrer als crèdits proporcionats
per les institucions
financeres desregulades. El deute públic es va contraure (amb
pressupostos equilibrats als Estats Units a finals dels 90). Després
del col · lapse del 2008, aquesta dinàmica es va invertir:
els governs d’arreu
van assumir el deute que els seus ciutadans ja no podien suportar, mitjançant despeses deficitaris que intentaven contraatacar
la Gran Recessió dels mercats."
I, ara, els mercats s'estan defensant
d’aquest contraatac. Napoleó no
va poder conquerir tota Europa,
però Standard &Poor’s
potser ho aconseguirà. Els conflictes
entre el capitalisme i la democràcia estan
sorgint arreu del continent. Els europeus
– i, fins i tot, els
nord-americans – potser ens haurem de plantejar
ben aviat una pregunta que no podrem
obviar: de quin costat ens hem de
posar?
Avui mateix Moody’s ha amenaçat la
Unió Europea a prendre una decisió
ràpida al respecte o, sinó ho fa, rebaixarà la qualificació de
tots els seus mercats. És la "Veu", una mena d’
"Arcàngel Gabriel" del "Déu Mercat" enviada per
a què els mortals acceptem de pagar
el deute dels nostres pecats.
Això encara és democràcia? és la pregunta que ens hem
de formular
Reflexió final del desertor ocasional:
Jo escullo democràcia i per tant abandonar la Unió, crear-ne una nova a la mediterrània que abraci als pares de la democràcia - Grècia, Itàlia i els països de la vella Cartago passada per la saviesa que prohibeix la usura en els països musulmans-, mentre aprenem a gestionar el capitalisme com ho fan els islandesos que, fins i tot, a banquers estan empresonant.
Jo escullo democràcia i per tant abandonar la Unió, crear-ne una nova a la mediterrània que abraci als pares de la democràcia - Grècia, Itàlia i els països de la vella Cartago passada per la saviesa que prohibeix la usura en els països musulmans-, mentre aprenem a gestionar el capitalisme com ho fan els islandesos que, fins i tot, a banquers estan empresonant.
