Una retrobada tradició

Una tradició retrobada és la que he viscut aquesta nit a la pàtria xica dels meus avantpassats. Potser aquesta declaració de sang em lleva cosmopolitisme i em fa un xic ultramuntà. Però un servidor té un puntet de carlí de mas rural, de masoveria de terra endins, de família de bestiar i camps, d'obrers per un amo que feia suar al meu avi, al meu besavi i així narinan fins a temps molt reculats.

Si món padrí, tot fent el pregó, tirava de memòria per fer una dissecció d'un poble nascut d'una estació, un servidor recuperava la tradició de les havaneres davant l'església d'un sant patró.

Crec que fa més de cinc anys que, les aigües de la vida, no em permetien ésser per Balenyà. De ser-hi durant la Festa Major. Aquest fet, com el bon vi, anava teixint el record de nits màgiques envoltat de veïnes i veïns dels anys de calça curta i genolls pelats. I, entre aquestes nits, les de les havaneres i el rom cremat eren de les que més encenien belles memòries en el meu cor encisat.

Ahir a la nit, els devenirs de la vida, em van retornar a plaça. Hi érem mon pare, ma mare, la meva filla, el meu fill i una bona collada de gent del poble i dels veïnats.

Davant la rectoria, el bar i les fogueres del rom cremat, davant nostre l'escenari i les dolces havaneres treballades per Les Anxovetes de l'Escala i els seitons instrumentals.

El més bell del retorn no van ser les cares retrobades, ni la parentel·la saludada, que també, sinó veure com la mainada infantada a redos de casa, gaudia i ballava, ara amb l'àvia, ara amb el pare, les cançons que desteixien les xiquetes de Girona i Salt.

Un vespre sublim, una nit de màgia dolça, uns instants que, hores d'ara, ja fan part de la memòria.


Desertant a un món passat

Aquests dies de geopolític Mundial a la gèlida Rússia i de retorn d'un heroi humil a la càlida Càdis, un hom ha patit una desertora regressió a la seva tendra infantesa suburbial.

Viatgem a l'any del Naranjitu i aterrem al bell mig d'una Rambla atabalada pel terrabastall percussiu de la torçida brasilera.

Allà, al bell mig, un mocoset, totalment abduït, dansa posseït per la salvatge batucada dels preturistes d'antany. ¿Cal dir qui és aquell marrec necessitat d'exorcisme que la memòria transporta al sofà d'una humil vivenda de Los Triàngulos de Selva de Mar?

És 15 de juny i salto del sofà amb el gol de el Pelé Zapata contra Hongria. Anys a venir aprendré que, aquell instant, salvava vides i, poc mesos més tard, sabré que aquell grenyut que tornava loca a la defensa hongaresa i que ha pactat amb la sempre preuada, si més no des d'Argentina 78, Adidas Tango, preferia el Càdiz al PSG esdevenint mite i llegenda. I com em recorda aquell sagal a l'imparable Coronado, el xaval que es regatejava tota l'escola i que, anys després, em pispava cromos i més acompanyat d'un gossarro que se'm feia gegant!

Però no són ni la torçida ni en Mágico ni en Coronado els protagonistes d'aquesta deriva mental vers un passat enyorat. Els protagonistes de tot plegat es van enfrontar al històric Narcís Sala un 8 de juliol d'aquell mateix any: de l'any del Naranjitu.

D'aquell 8 de juliol en recordo un trajecte amb un Citrôen conduït per mà germana. A vegades, hi recordo un cosí de La Palma, a vegades, no.

Per arribar-hi vàrem travessar la pista terrosa que separava les dues bandes d'aquell campament de xavoles que es coneixia com La Perona. I del tram d'aquest trajecte, en tinc gravat a ferro roent el rostre d'un avi desdentegat i amb una bona barba blanca. Un rostre farcit de vida. Un rostre llaurat en mil-i-una batalles humanes i modestes que encimbellava una figura escardalenca i tot just tapada per una jaqueta ratada i uns pantalons sargits a mà.

Al Narcís Sala ens vam ubicar darrera una de les porteries i vam viure la final d'un torneig que tenia gravat com a mundialito en la meva memòria, però que, avui mateix, he vist que es deia mundialet i que el va organitzar la recent recuperada Generalitat de Catalunya.


Un torneig que enfrontava un batibull d'equips, seleccions nacionals i comarcals i diversos combinats de menors de 16 anys.

Desconec que hi fèiem allà i d'on van sortir les entrades que ens van obrir les portes d'aquella final que enfrontava la tot poderosa Magyarország, de jugadors atlètics i de dimensions sobrehumanes contra un desconegut combinat que, un hom, creia salvadorenc, però que, oh! gràcies Internet, ara sé que venia de Bolívia.
"Era un pequeño gran milagro: una escuela de fútbol con fines benéficos de un país pobre y olvidado, sumido en una interminable crisis política y económica, no sólo conseguía sacar de la calle a cientos de chavales sino que, además, era capaz de derrotar a las grandes canteras mundiales."
Aquell torneig el va guanyar l'Acadèmia Tahuichi Aguilera i, com moltes altres experiències d'aquells temps autoformatius, el denostat futbol em va educar en la generació de mites personals i íntims i en el respecte a cultures i vides llunyanes.

Aquella tarda al Narcís Sala, com aquella altra de la Rambla o aquella tercera a casa em van fer, vull pensar, millor persona, em van mostrar el gaudi de l'esport com a salvavides de persones tocades per la fam i les guerres.

On mai no creix l'herba

Vaig agafar-lo de la Fuster amb la curiositat de llegir la lletra d'un pare amb qui, coses del destí, compartim escola.

El vaig passar per la maquineta de préstecs fa un parell de dies justets i, carai, me l'he empassat en dos convulsos dies d'estiu.

En Tià ambienta el seu On mai no creix l'herba en carrers viscuts, en entorns empeltats en l'ànima del lector que escriu aquestes ratlles: La Verneda, Diagonal Mar, la Vila Olímpica, ... Barris vells i nous d'un món que ha anat mudant al voltant de qui escriu això.

 I, val a dir que, aquest fons barril és un impediment a l'hora d'endinsar-se en una narració on, coses viscudes, tot ho trobes ple de tòpics i judicis formats sobre un racó de món que t'ha fet i que te'l sents tan propi com el polze que pica pantalla de mòbil en aquest instant.

Per sort, el relat no és ambientat als anys de la teva joventut i això t'ajuda a prendre la justa distància necessària per gaudir d'una lectura fresca i contundent com aquesta.

M'agrada llegir, però no sóc expert en cap gènere, i menys en aquest gènere de gèneres que és la novel·la negra amb tiny social i trasses polítiques i, potser, ideològiques de fons.

Tot i això, m'ha semblat que en Tià és un músic narratiu, un d'aquells autors que sap modelar els temps del relat per atrapar-te i no deixar que t'escapis sense haver-te empassat tot el relat.

I a això ajuda molt aquest canvi de segona a tercera persona que, de primer et s'opta, però després t'ajuda a generar empatia amb els personatges i llur manera de ser dins un relat que se't presenta vital. 

No sé, tu. No sóc ni escriptor ni crític literari, però si vols desertar un xic del teu dia a dia, potser el On mai no creix l'herba d'en Sebastià Bennasar, t'ho permetrà.