Em desperto adormit i cansat i faig el ritual programat dels temps que corrren.
Tot seguit, prenc un metro farcit de rostres pesats i adormits com el meu. Bandarejo d'ací d'allà, car no hi ha lloc assegut ni a prop de cap barra.
En arribar a Catalunya, les preses i les empentes entre els dos exèrcits de programats manobres se succeeixen en un túnel mës propi de pel·lícula de sèrie B que d'espai amable i circulable.
La línia vermella segueix el mateix patró: massa amorfa i despersonalitzada d'éssers programats, de bodiesnatchers amb horaris fixos i feines més o menys estables.
Arribats a destì, tothom abandona les seves arcanes habilitats motrius. Fins i tot han perdut la capacitat de pujar escales.
Jo, utilitzant els peus, prenc el telèfon mòbil i, en escriure quatre ratlles, tot caminant pel carrer, em faig la il·lusió de no ser una màquina.
"Vamos a cambiar el programa, porqué no estamos hechos a base de chips" - Miquel Ferrino, concert dels Pirates al Casal de La Pau. 1985
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada