Quintacolumnistes del poder estatal:
Como yo te hable:
Terrorisme tioner:
Molta merda & a happy new year
In Portuguese, Catalan, French, Italian and Spanish-speaking countries, before each performance, director and actors gather on the stage, join hands and scream "Muita Merda!"/ “Molta merda” / "¡Mucha mierda!" / “Merde” / “Merda” ("A lot of shit!"). And here, in Catalonia, that take a real sense on Christmas Eve:
CARTA OBERTA DELS CREADORS D’INTERNET AL CONGRÈS DELS EE.UU.
Traducció de l’original
que es pot llegir a https://www.eff.org/deeplinks/2011/12/internet-inventors-warn-against-sopa-and-pipa
Nosaltres,
els sotasignats, hem jugat diversos papers en la construcció d'una xarxa
anomenada Internet. Nosaltres vam escriure i depurar el programari; nosaltres vam
definir els estàndards i protocols amb els que parla aquesta xarxa. Molts de
nosaltres vam inventar-nos-en parts. Nosaltres estem només estem una mica
orgullosos dels beneficis socials i econòmics que el nostre projecte,
l'Internet, ha comportat.
L'any passat, molts de nosaltres vam escriure-us a vosaltres i als vostres col·legues per advertir-vos sobre la proposta de legislació de drets d’autor i lleis de censura coneguda com a "COICA". Avui, ens dirigim de nou a vostès per reiterar la nostra preocupació sobre les lleis SOPA i PIPA derivades de la llei citada més amunt i que estan sent considerades per la Cambra de Representants i pel Senat. En molts aspectes, aquestes propostes són pitjors de la que vam denunciar l’any passat.
Si s'aprova qualsevol d'aquests projectes de llei es crearà un ambient de por i d’incertesa tremenda que afectarà la innovació tecnològica, i perjudicarà greument la credibilitat dels Estats Units en el seu paper d’administrador de la infraestructura clau de la Internet. Tot i les recents modificacions a SOPA, tots dos projectes de llei corren el risc de fragmentar el sistema mundial de noms de domini d’Internet (DNS) i de tenir d’altres conseqüències tècniques que no tenen sentit. A canvi del que aquesta legislació pot suposar, donaríem lloc a una censura que seria eludida pels infractors deliberadament, mentre que obstaculitzaria el dret dels innocents a comunicar i expressar-se a la xarxa.
Tots els esquemes de censura impacten amb escreix més enllà de l’àmbit que es vol restringir, però aquests projectes de llei són particularment greus en aquest sentit, ja que faran desaparèixer dominis sencers de la web, no només pàgines o arxius que infringeixin la llei. Pitjor encara, una increïble varietat de serveis útils i respectuosos amb la llei, poden ser inclosos en les llistes negres que s’hi proposen. De fet, sembla que això ja ha començat a succeir amb l’inici del programa DHS / ICE.
La censura sobre la infraestructura d'Internet produirà inevitables errors en la xarxa i problemes de seguretat. Això, que ja passa a la Xina, a l'Iran i en d’altres països que censuren la xarxa, passarà també als Estats Units amb aquestes normatives. I també passarà independentment de si la censura es porta a terme a través de DNS, de servidors proxy, de servidors de seguretat, o de qualsevol altre mètode. Els errors de xarxa i d’inseguretat actuals s’ampliaran i afectaran, fins i tot, als llocs web que no estiguin inclosos en les llistes negres del govern nord-americà.
Les esmentades lleis – la SOPA de manera explícita i la PIPA, implicitament - també amenacen als enginyers que construeixen els sistemes d'Internet o que ofereixen serveis que no són fàcilment i automàticament compatibles amb les accions de censura per part del govern dels EUA. Quan vam dissenyar la Internet per primera vegada, les nostres prioritats van ser la robustesa, la fiabilitat i la minimització dels punts centrals de fracàs o de control. Ens alarma el fet que el Congrés estigui a punt d'ordenar que el compliment de la censura sigui un requisit de disseny per a les innovacions de la nova Internet. Això només pot danyar la seguretat de la xarxa, i donar als governs autoritaris més poder sobre el que els seus ciutadans poden llegir i publicar.
El govern dels EUA afirma constantment el seu recolzament a un Internet lliure i oberta, tant a nivell nacional com a l'estranger. I no podem tenir una Internet lliure i oberta sinó ubiquem els seus sistemes de trànsit i de noms per damunt dels objectius i de les disputes polítiques de qualsevol govern o indústria. Fins ara, el paper principal que han jugat els EUA en aquesta infraestructura ha estat força controvertit perquè els Estats Units són vistos com un àrbitre fiable i un bastió de la lliure expressió i de la neutralitat. Si els EUA començ en a utilitzar la seva posició central a la xarxa per a censurar els avenços en la seva agenda política i econòmica, les conseqüències seran de llarg i destructiu abast.
Senadors, congressistes, creiem que la Internet és massa important i massa valuosa per ser posada en perill d'extinció d'aquesta manera, i us implorem que deixeu de banda aquests projectes de llei.
Signat,
Vint Cerf,
co-dissenyador del protocol TCP / IP, un dels "pares de la Internet",
que signa com a ciutadà
Paul Vixie, autor
del BIND, el programari de servidors DNS més utilitzat i president de la
Internet Systems Consortium
Tony Li, coautor
del BGP (el protocol usat per organitzar el tràfic a Internet), president del
Grup de Recerca IRTF, amic de Cisco, i arquitecte de molts dels sistemes que estan
essent utilitzats per construir la Internet
Steven Bellovin, inventor
de la memòria cau que protegeix els serveis DNS, coautor del primer llibre
sobre seguretat a Internet, guardonat amb el Premi Nacional de Seguretat de Sistemes
Informàtics l’any 2007 i membre del Comitè Assessor de Ciència i Tecnologia del
DHS
Jim Gettys, editor de les normes de
protocol HTTP/1.1, que fem servir per fer-ho tot a la Xarxa
Dave Kristol,
coautor del sistema de cookies, RFC 2109, 2965 va contribuir en la generació de
l’HTTP/1.1, RFC 2616
Steve Deering, Ph.D.,
inventor de la funció de IP multicast d'Internet, dissenyador cap de IPv6
(versió 6 del Protocol d'Internet)
* David Ulevitch, David Ulevitch, director executiu de OpenDNS, que ofereix serveis alternatius de DNS per millorar la seguretat.
* Elizabeth Feinler, director del Network Information Center (NIC) en el SRI International, administra l'espai de noms d'Internet des de 1970 fins 1989 i va desenvolupar la convenció de noms per als dominis de nivell superior d'Internet (TLD) de. Mil,. Gov,. Com, . org, etc empara d'un contracte del Departament de Defensa
* Robert W. Taylor, va fundar i va finançar l'inici de la ARPAnet, va fundar i va dirigir el laboratori de Xerox PARC Ciències de la Computació, que va dissenyar i va construir la primera xarxa d'ordinadors personals (Alt), la xarxa Ethernet, el protocol d'Internet primer i d'Internet, i l'edició electrònica
* Fred Baker, l'expresident del IETF, ha escrit prop de 50 RFC i va contribuir a prop de 150 més, pel que fa a tecnologia àmpliament utilitzada a Internet
* Dan Kaminsky, investigador cap, DKH
* Esther Dyson, EDventure, president de fundació, ICANN; expresident del FEP; inversor actiu en moltes start-ups que el comerç de suport, notícies i la publicitat a Internet, el director de la Fundació La llum del sol
* Walt Daniels, col · laborador d'IBM de MIME, el mecanisme utilitzat per afegir fitxers adjunts a missatges de correu electrònic
* Nathaniel Borenstein, Científic Cap, Mimecast, un dels dos autors del protocol MIME, i ha treballat en molts altres sistemes de programari i protocols, majoritàriament relacionades amb l'e-mail i pagaments
* Simon Higgs, va dissenyar la funció del servidor DNS de sigil que protegeix a.root-servers.net, va treballar en totes les versions del projecte de Postel per a la creació de nous TLD i es va dirigir a les qüestions de marques amb un projecte d'Internet gratuït, corrent la llista de distribució compartida TLD l'any 1995, que defineix el nom de domini de registre / registrador de la relació, era un operador de servidor arrel per al Consorci de servidors arrel oberta, fundada el 1994 coupons.com
* John Bartos, va ser el líder tècnic en el primer IP comercial / programari TCP per a PC d'IBM en 1985-1987 en el Grup de Wollongong. Com a part d'aquest treball, va desenvolupar el primer túnel RFC, RFC-1088
* Nathan Eisenberg, Atles Administrador de Xarxes del Sistema Principal, gerent de peus quadrats de 25 mil centres de dades que presten serveis a Starbucks, Oracle, i l'estat local
* Dave Crocker, l'autor dels estàndards d'Internet, incloent correu electrònic, DKIM anti-abús, intercanvi electrònic de dades i desenvolupadors de fax, de CSNET i MCI serveis de correu electrònic nacionals, ex director d'Àrea de IETF per a la gestió de xarxa, DNS i normes, guanyador del premi d'Internet IEEE per les seves contribucions al correu electrònic, i emprenedor en sèrie
* Craig Partridge, arquitecte de la forma de correu electrònic s'envia a través d'Internet, dissenyat encaminador més ràpida del món a mitjans de la dècada de 1990
* Doug Moeller, director de tecnologia de Autonet Mobile
* John Todd, Cap de Disseny / Mantenidor - Freenum projecte (basat en DNS, telefonia gratis / xat sistema de punter), http://freenum.org/
* Alia Atlas, programari de disseny en un router de nucli (Avici) i té al voltant de diversos RFC resistència, MPLS i ICMP
* Kelly Kane, web compartit operador de la xarxa d'allotjament
* Robert Rogers, distingit enginyer, Juniper Networks
* Anthony Lauck, va ajudar a dissenyar i estandarditzar els protocols d'enrutament i protocols de xarxa d'àrea local de i que es presenten a Internet Architecture Board
* Ramaswamy Aditya, construït diverses xarxes i web / mail de contingut i proveïdors d'allotjament d'aplicacions incloent AS10368 (DNAI) que ara és part de la AS6079 (RCN), va fer l'enginyeria de xarxa i mirant per a aquest proveïdor, va fer l'enginyeria de la xarxa per AS25 (UC Berkeley); Actualment es enginyeria de la xarxa per AS177-179 i altres (UMich)
* Blake Pfankuch, punt de connexió de Greeley, Enginyer de Xarxes
* Jon Loeliger, ha posat en marxa OSPF, un dels principals protocols d'encaminament utilitzada per determinar el lliurament de paquets IP, en altres companyies, ha ajudat a dissenyar i construir les computadores actuals utilitzen per implementar routers de nucli o de sistemes d'emmagatzematge del lliurament, en una altra companyia, instal · lats els serveis de xarxa (línies T-1 i el servei ISP) en hotels i aeroports de tot el país
* Jim Deleskie, internetMCI Sr Enginyer de Xarxes, arquitecte Teleglobe Xarxa Principal
* David Barrett, fundador i CEO, Expensify
* Mikki Barry, vicepresident d'Enginyeria de Sistemes d'interconnexió Corp, creadors del primer programari d'aplicacions comercials per a la plataforma Macintosh i el primer proveïdor comercial de serveis d'Internet al Japó
* Pere Rubenstein, va ajudar a dissenyar i construir la xarxa troncal d'AOL, ATDN.
* David Farber, professor distingit de CMU, director de desenvolupament de CSNET, NSFNET, NREN, banc de proves GIGABIT, i el primer sistema operatiu d'informàtica distribuïda, FEP membre de la junta
* Bradford Chatterjee, Network Engineer, va ajudar a dissenyar i operar la xarxa troncal d'un ISP a tot el país que serveix prop de 450.000 usuaris
* Gary E. Miller Enginyer de xarxa que s'especialitza en comerç electrònic
* Jon Callas, va treballar en una sèrie de normes de seguretat a Internet, incloent OpenPGP, ZRTP, DKIM, signat Syslog, SPKI, i altres, també va participar en altres normes per les aplicacions i la xarxa d'enrutament
* John Kemp, Arquitecte Principal de Programari de Nokia; va ajudar a construir la distribució d'autorització protocol OAuth i els seus predecessors, ex membre del Grup d'Arquitectura Tècnica del W3C
* Christian Huitema, va treballar en la construcció d'Internet a França i Europa en els anys 80, i va ser autor de molts estàndards d'Internet relacionats amb IPv6, RTP i SIP, un ex membre de la Junta d'Arquitectura d'Internet
* Steve Goldstein, director del Programa de Coordinació de Xarxes Internacionals de la Fundació Nacional de Ciència 1989-2003, iniciat diversos projectes que s'estenen les capacitats d'Internet i avançades d'Internet a nivell mundial
* David Newman, 20 anys d'experiència en proves de rendiment d'Internet
infraestructura, autor de tres RFC en tècniques de mesurament (dues en el rendiment del tallafocs, un sobre el contingut del trànsit de prova)
* Justin Krejci, va ajudar a construir i executar les dues més grans i reeixits de xarxes wifi municipal ubicat a Minneapolis, MN i Riverside, CA, construcció i explotació d'una nova xarxa de FTTH a Minneapolis
* Christopher Liljenstolpe, va ser el principal arquitecte de AS3561 (en el moment al voltant del 30% de la xarxa troncal d'Internet pel trànsit), i AS1221 (la infraestructura principal d'Internet d'Austràlia)
* Joe Hamelin, cofundador de Seattle Internet Exchange (http://www.seattleix.net) el 1997, i l'ex enginyer mirant per Amazon el 2001
* John Adams, enginyer d'operacions en Twitter, signatura com a ciutadà privat
* David M. Miller, director de tecnologia / Exec vicepresident de DNS Made Easy (Anycast IP gestionada l'empresa proveïdor de DNS)
* Seth Breidbart, va ajudar a construir el IMP Pluribus / TIP per a la ARPANET
* Timothy McGinnis, copresident de la Xarxa Africana d'Informació de Grup de Centre de Desenvolupament de Polítiques de Treball i actiu en diversos grups de treball IETF
* Richard Kulawiec, de 30 anys dissenyant / sistemes operatius acadèmica / comercial / ISP i les xarxes
* Larry Stewart, va construir el Etherphone en Xerox, el sistema telefònic primer treball sobre una xarxa d'àrea local, dissenyada al començament sistemes de comerç electrònic d'Internet al Mercat Obert
* John Pettitt, pioner del comerç a Internet, en línia des de 1983, CEO de Free Range contingut Inc, fundador / director de tecnologia de CyberSource i Beyond.com, va crear un programari de protecció contra fraus en línia que processa més de 2 milions de transaccions a l'any
* Brandon Ross, arquitecte de la xarxa principal i director executiu de la Xarxa de la Utilitat de la Força LLC
* Chris Boyd, dirigeix una empresa de hosting verd i dóna suport a la EFF-Austin com un membre de la junta
* El Dr Richard Clayton, dissenyador del Turnpike, àmpliament utilitzat en Windows suite basada en l'accés a Internet, destacat investigador de seguretat informàtica a la Universitat de Cambridge
* Robert Bonomi, dissenyat, construït i implementat, la presència a Internet d'una sèrie de grans corporacions
* Owen DeLong, membre del Consell Assessor de ARIN, que ha passat més d'una dècada el desenvolupament de millors polítiques de direcció IP d'Internet a Amèrica del Nord i arreu del món
* Balduí Schombe, disseny del bloc i l'entrenador de contingut
* Lyndon Nerenberg, creador de l'extensió binària IMAP (RFC 3516)
* John Gilmore, co-dissenyat BOOTP (RFC 951), que es va convertir en DHCP, la manera d'aconseguir una adreça IP quan es connecta a un port Ethernet o pujar a un punt d'accés WiFi, i membre actual junta directiva de FEP
* John Bond, enginyer de sistemes al RIPE NCC mantenir AS25152 (k.root-servers.net.) I AS197000 (f.in-addr-servers.arpa, f.ip6-servers.arpa ..), Signatura com a ciutadà privat
* Stephen Farrell, coautor de prop de 15 RFC
* Samuel Moats, enginyer de sistemes sènior del Departament de Defensa, ajuda a construir i defensar les xarxes que proporcionen dades als usuaris del Departament de Defensa
* John Vittala, va crear el primer client de correu electrònic completa i els estàndards de correu electrònic encara en ús avui en dia
* Ryan Rawdon, construït i manté la infraestructura de xarxa d'una companyia de ràpid creixement en la indústria del nostre país la publicitat animada, estava en l'equip d'operacions tècniques d'un dels majors proveïdors d'Internet residencial del nostre país
* Brian Haberman, ha participat en el disseny d'IPv6, IGMP / MLD, i NTP dins de la IETF durant gairebé 15 anys
* Eric Tykwinski, enginyer de xarxes de treball per a un petit proveïdor d'Internet amb seu a la regió de Filadèlfia, que actualment manté la xarxa, així com la infraestructura de DNS i el servidor
* Noel Chiappa, ha estat treballant en la matèria nivell més baix (al nivell del protocol IP) des de l'any 1977, el nom del "naixement d'Internet" placa de Stanford), contribuint activament a desenvolupar "canonades" nova en aquest nivell
* Robert M. Hinde, va treballar a les passarel · a Internet a principis, autor de moltes de les especificacions bàsiques d'IPv6, actiu en el IETF des de la primera reunió del IETF, autor de 37 RFC, i l'actual Junta Directiva Societat d'Internet dels membres Fiduciari
* Alexander McKenzie, ex membre del Grup de Treball de la Xarxa i ha participat en el disseny dels protocols d'acollida primero ARPAnet, va ser el gerent del Centre d'Operació de Xarxa ARPAnet que mantenen la xarxa funcionant a principis de 1970, va ser membre fundador de la Xarxa Internacional Grup de Treball que es van desenvolupar les idees utilitzades en TCP i IP
* Keith Moore, estava a l'Internet Engineering Steering Group de 1996-2000, com un dels dos directors d'àrea per a les aplicacions, escriure o co-va escriure RFC especificació tècnica associada amb el correu electrònic, WWW, i la transició a IPv6
* Guy almes, va portar a la connexió de les universitats de Texas a la NSFNET durant la dècada de 1980, es va exercir com Enginyer Cap d'Internet2 a finals de 1990
* David Mercer, ex integrant de The Internet riu, sempre el servei a més d'Arizona que qualsevol local o nacional ISP
* Paul Timmins, dissenyat i administra la xarxa de multi-estat d'un telèfon de mida mitjana i companyia d'Internet en el Medi Oest
* Stephen L. Casner, va dirigir el grup de treball que va dissenyar el protocol de transport en temps real que porta els senyals de veu en els sistemes de VoIP
* Tim Rutherford, DNS i administrador de la xarxa en C4
* Mike Alexander, va ajudar a posar en pràctica (en el sistema de terminals de Michigan a la Universitat de Michigan) un dels sistemes de correu electrònic primer a estar connectat a Internet (i els seus predecessors, com BITNET, Mailnet, i UUCP), ajudat amb el treball de base MTS per connectar a Internet, implementat diversos pilots relacionats amb la PI en els primers sistemes Macintosh: es permet una connexió TCP / IP a través de línies XDSI i una altra feta un cop d'ull connexió TCP com un port sèrie
* John Klensin, Ph.D., el paper primerenca i contínua en el disseny d'aplicacions d'Internet i la coordinació i les polítiques administratives
* L. Jean Camp, exmembre Sènior de l'equip tècnic dels Laboratoris Nacionals Sandia, centrant-se en la seguretat informàtica, vuit anys a l'Escola Kennedy de Harvard, professor titular a l'Escola d'Indiana Unviersity d'Informàtica de la seguretat enfront de la recerca a la societat.
* Louis Pouzin, va dissenyar i implementar la primera xarxa d'ordinadors utilitzant datagrames (Cícladas), de la qual TCP / IP es deriva
* Carl Page, ajudat eGroups trobat, la xarxa social més gran
del seu dia, 14 milions d'usuaris en el punt de venda a Yahoo per al voltant de $ 430.000.000, i en aquest moment es va convertir en Yahoo Groups
* Phil Lapsley, coautor de la Internet Network News Transfer Protocol (NNTP), RFC 977, i el desenvolupador de l'aplicació de referència NNTP
* Jack Haverty (MSEE, BSEE MIT 1970), investigador principal de diversos projectes de DARPA, incloent el desenvolupament d'Internet primer i funcionament, arquitecte de la xarxa corporativa de BBN, membre fundador de l'IAB / BICE, arquitecte d'Internet i membre corporatiu fundador de W3C per Oracle Corporation
* Glenn Ricart, va dirigir l'original (FIX) punt d'interconnexió d'Internet
* David Ulevitch, David Ulevitch, director executiu de OpenDNS, que ofereix serveis alternatius de DNS per millorar la seguretat.
* Elizabeth Feinler, director del Network Information Center (NIC) en el SRI International, administra l'espai de noms d'Internet des de 1970 fins 1989 i va desenvolupar la convenció de noms per als dominis de nivell superior d'Internet (TLD) de. Mil,. Gov,. Com, . org, etc empara d'un contracte del Departament de Defensa
* Robert W. Taylor, va fundar i va finançar l'inici de la ARPAnet, va fundar i va dirigir el laboratori de Xerox PARC Ciències de la Computació, que va dissenyar i va construir la primera xarxa d'ordinadors personals (Alt), la xarxa Ethernet, el protocol d'Internet primer i d'Internet, i l'edició electrònica
* Fred Baker, l'expresident del IETF, ha escrit prop de 50 RFC i va contribuir a prop de 150 més, pel que fa a tecnologia àmpliament utilitzada a Internet
* Dan Kaminsky, investigador cap, DKH
* Esther Dyson, EDventure, president de fundació, ICANN; expresident del FEP; inversor actiu en moltes start-ups que el comerç de suport, notícies i la publicitat a Internet, el director de la Fundació La llum del sol
* Walt Daniels, col · laborador d'IBM de MIME, el mecanisme utilitzat per afegir fitxers adjunts a missatges de correu electrònic
* Nathaniel Borenstein, Científic Cap, Mimecast, un dels dos autors del protocol MIME, i ha treballat en molts altres sistemes de programari i protocols, majoritàriament relacionades amb l'e-mail i pagaments
* Simon Higgs, va dissenyar la funció del servidor DNS de sigil que protegeix a.root-servers.net, va treballar en totes les versions del projecte de Postel per a la creació de nous TLD i es va dirigir a les qüestions de marques amb un projecte d'Internet gratuït, corrent la llista de distribució compartida TLD l'any 1995, que defineix el nom de domini de registre / registrador de la relació, era un operador de servidor arrel per al Consorci de servidors arrel oberta, fundada el 1994 coupons.com
* John Bartos, va ser el líder tècnic en el primer IP comercial / programari TCP per a PC d'IBM en 1985-1987 en el Grup de Wollongong. Com a part d'aquest treball, va desenvolupar el primer túnel RFC, RFC-1088
* Nathan Eisenberg, Atles Administrador de Xarxes del Sistema Principal, gerent de peus quadrats de 25 mil centres de dades que presten serveis a Starbucks, Oracle, i l'estat local
* Dave Crocker, l'autor dels estàndards d'Internet, incloent correu electrònic, DKIM anti-abús, intercanvi electrònic de dades i desenvolupadors de fax, de CSNET i MCI serveis de correu electrònic nacionals, ex director d'Àrea de IETF per a la gestió de xarxa, DNS i normes, guanyador del premi d'Internet IEEE per les seves contribucions al correu electrònic, i emprenedor en sèrie
* Craig Partridge, arquitecte de la forma de correu electrònic s'envia a través d'Internet, dissenyat encaminador més ràpida del món a mitjans de la dècada de 1990
* Doug Moeller, director de tecnologia de Autonet Mobile
* John Todd, Cap de Disseny / Mantenidor - Freenum projecte (basat en DNS, telefonia gratis / xat sistema de punter), http://freenum.org/
* Alia Atlas, programari de disseny en un router de nucli (Avici) i té al voltant de diversos RFC resistència, MPLS i ICMP
* Kelly Kane, web compartit operador de la xarxa d'allotjament
* Robert Rogers, distingit enginyer, Juniper Networks
* Anthony Lauck, va ajudar a dissenyar i estandarditzar els protocols d'enrutament i protocols de xarxa d'àrea local de i que es presenten a Internet Architecture Board
* Ramaswamy Aditya, construït diverses xarxes i web / mail de contingut i proveïdors d'allotjament d'aplicacions incloent AS10368 (DNAI) que ara és part de la AS6079 (RCN), va fer l'enginyeria de xarxa i mirant per a aquest proveïdor, va fer l'enginyeria de la xarxa per AS25 (UC Berkeley); Actualment es enginyeria de la xarxa per AS177-179 i altres (UMich)
* Blake Pfankuch, punt de connexió de Greeley, Enginyer de Xarxes
* Jon Loeliger, ha posat en marxa OSPF, un dels principals protocols d'encaminament utilitzada per determinar el lliurament de paquets IP, en altres companyies, ha ajudat a dissenyar i construir les computadores actuals utilitzen per implementar routers de nucli o de sistemes d'emmagatzematge del lliurament, en una altra companyia, instal · lats els serveis de xarxa (línies T-1 i el servei ISP) en hotels i aeroports de tot el país
* Jim Deleskie, internetMCI Sr Enginyer de Xarxes, arquitecte Teleglobe Xarxa Principal
* David Barrett, fundador i CEO, Expensify
* Mikki Barry, vicepresident d'Enginyeria de Sistemes d'interconnexió Corp, creadors del primer programari d'aplicacions comercials per a la plataforma Macintosh i el primer proveïdor comercial de serveis d'Internet al Japó
* Pere Rubenstein, va ajudar a dissenyar i construir la xarxa troncal d'AOL, ATDN.
* David Farber, professor distingit de CMU, director de desenvolupament de CSNET, NSFNET, NREN, banc de proves GIGABIT, i el primer sistema operatiu d'informàtica distribuïda, FEP membre de la junta
* Bradford Chatterjee, Network Engineer, va ajudar a dissenyar i operar la xarxa troncal d'un ISP a tot el país que serveix prop de 450.000 usuaris
* Gary E. Miller Enginyer de xarxa que s'especialitza en comerç electrònic
* Jon Callas, va treballar en una sèrie de normes de seguretat a Internet, incloent OpenPGP, ZRTP, DKIM, signat Syslog, SPKI, i altres, també va participar en altres normes per les aplicacions i la xarxa d'enrutament
* John Kemp, Arquitecte Principal de Programari de Nokia; va ajudar a construir la distribució d'autorització protocol OAuth i els seus predecessors, ex membre del Grup d'Arquitectura Tècnica del W3C
* Christian Huitema, va treballar en la construcció d'Internet a França i Europa en els anys 80, i va ser autor de molts estàndards d'Internet relacionats amb IPv6, RTP i SIP, un ex membre de la Junta d'Arquitectura d'Internet
* Steve Goldstein, director del Programa de Coordinació de Xarxes Internacionals de la Fundació Nacional de Ciència 1989-2003, iniciat diversos projectes que s'estenen les capacitats d'Internet i avançades d'Internet a nivell mundial
* David Newman, 20 anys d'experiència en proves de rendiment d'Internet
infraestructura, autor de tres RFC en tècniques de mesurament (dues en el rendiment del tallafocs, un sobre el contingut del trànsit de prova)
* Justin Krejci, va ajudar a construir i executar les dues més grans i reeixits de xarxes wifi municipal ubicat a Minneapolis, MN i Riverside, CA, construcció i explotació d'una nova xarxa de FTTH a Minneapolis
* Christopher Liljenstolpe, va ser el principal arquitecte de AS3561 (en el moment al voltant del 30% de la xarxa troncal d'Internet pel trànsit), i AS1221 (la infraestructura principal d'Internet d'Austràlia)
* Joe Hamelin, cofundador de Seattle Internet Exchange (http://www.seattleix.net) el 1997, i l'ex enginyer mirant per Amazon el 2001
* John Adams, enginyer d'operacions en Twitter, signatura com a ciutadà privat
* David M. Miller, director de tecnologia / Exec vicepresident de DNS Made Easy (Anycast IP gestionada l'empresa proveïdor de DNS)
* Seth Breidbart, va ajudar a construir el IMP Pluribus / TIP per a la ARPANET
* Timothy McGinnis, copresident de la Xarxa Africana d'Informació de Grup de Centre de Desenvolupament de Polítiques de Treball i actiu en diversos grups de treball IETF
* Richard Kulawiec, de 30 anys dissenyant / sistemes operatius acadèmica / comercial / ISP i les xarxes
* Larry Stewart, va construir el Etherphone en Xerox, el sistema telefònic primer treball sobre una xarxa d'àrea local, dissenyada al començament sistemes de comerç electrònic d'Internet al Mercat Obert
* John Pettitt, pioner del comerç a Internet, en línia des de 1983, CEO de Free Range contingut Inc, fundador / director de tecnologia de CyberSource i Beyond.com, va crear un programari de protecció contra fraus en línia que processa més de 2 milions de transaccions a l'any
* Brandon Ross, arquitecte de la xarxa principal i director executiu de la Xarxa de la Utilitat de la Força LLC
* Chris Boyd, dirigeix una empresa de hosting verd i dóna suport a la EFF-Austin com un membre de la junta
* El Dr Richard Clayton, dissenyador del Turnpike, àmpliament utilitzat en Windows suite basada en l'accés a Internet, destacat investigador de seguretat informàtica a la Universitat de Cambridge
* Robert Bonomi, dissenyat, construït i implementat, la presència a Internet d'una sèrie de grans corporacions
* Owen DeLong, membre del Consell Assessor de ARIN, que ha passat més d'una dècada el desenvolupament de millors polítiques de direcció IP d'Internet a Amèrica del Nord i arreu del món
* Balduí Schombe, disseny del bloc i l'entrenador de contingut
* Lyndon Nerenberg, creador de l'extensió binària IMAP (RFC 3516)
* John Gilmore, co-dissenyat BOOTP (RFC 951), que es va convertir en DHCP, la manera d'aconseguir una adreça IP quan es connecta a un port Ethernet o pujar a un punt d'accés WiFi, i membre actual junta directiva de FEP
* John Bond, enginyer de sistemes al RIPE NCC mantenir AS25152 (k.root-servers.net.) I AS197000 (f.in-addr-servers.arpa, f.ip6-servers.arpa ..), Signatura com a ciutadà privat
* Stephen Farrell, coautor de prop de 15 RFC
* Samuel Moats, enginyer de sistemes sènior del Departament de Defensa, ajuda a construir i defensar les xarxes que proporcionen dades als usuaris del Departament de Defensa
* John Vittala, va crear el primer client de correu electrònic completa i els estàndards de correu electrònic encara en ús avui en dia
* Ryan Rawdon, construït i manté la infraestructura de xarxa d'una companyia de ràpid creixement en la indústria del nostre país la publicitat animada, estava en l'equip d'operacions tècniques d'un dels majors proveïdors d'Internet residencial del nostre país
* Brian Haberman, ha participat en el disseny d'IPv6, IGMP / MLD, i NTP dins de la IETF durant gairebé 15 anys
* Eric Tykwinski, enginyer de xarxes de treball per a un petit proveïdor d'Internet amb seu a la regió de Filadèlfia, que actualment manté la xarxa, així com la infraestructura de DNS i el servidor
* Noel Chiappa, ha estat treballant en la matèria nivell més baix (al nivell del protocol IP) des de l'any 1977, el nom del "naixement d'Internet" placa de Stanford), contribuint activament a desenvolupar "canonades" nova en aquest nivell
* Robert M. Hinde, va treballar a les passarel · a Internet a principis, autor de moltes de les especificacions bàsiques d'IPv6, actiu en el IETF des de la primera reunió del IETF, autor de 37 RFC, i l'actual Junta Directiva Societat d'Internet dels membres Fiduciari
* Alexander McKenzie, ex membre del Grup de Treball de la Xarxa i ha participat en el disseny dels protocols d'acollida primero ARPAnet, va ser el gerent del Centre d'Operació de Xarxa ARPAnet que mantenen la xarxa funcionant a principis de 1970, va ser membre fundador de la Xarxa Internacional Grup de Treball que es van desenvolupar les idees utilitzades en TCP i IP
* Keith Moore, estava a l'Internet Engineering Steering Group de 1996-2000, com un dels dos directors d'àrea per a les aplicacions, escriure o co-va escriure RFC especificació tècnica associada amb el correu electrònic, WWW, i la transició a IPv6
* Guy almes, va portar a la connexió de les universitats de Texas a la NSFNET durant la dècada de 1980, es va exercir com Enginyer Cap d'Internet2 a finals de 1990
* David Mercer, ex integrant de The Internet riu, sempre el servei a més d'Arizona que qualsevol local o nacional ISP
* Paul Timmins, dissenyat i administra la xarxa de multi-estat d'un telèfon de mida mitjana i companyia d'Internet en el Medi Oest
* Stephen L. Casner, va dirigir el grup de treball que va dissenyar el protocol de transport en temps real que porta els senyals de veu en els sistemes de VoIP
* Tim Rutherford, DNS i administrador de la xarxa en C4
* Mike Alexander, va ajudar a posar en pràctica (en el sistema de terminals de Michigan a la Universitat de Michigan) un dels sistemes de correu electrònic primer a estar connectat a Internet (i els seus predecessors, com BITNET, Mailnet, i UUCP), ajudat amb el treball de base MTS per connectar a Internet, implementat diversos pilots relacionats amb la PI en els primers sistemes Macintosh: es permet una connexió TCP / IP a través de línies XDSI i una altra feta un cop d'ull connexió TCP com un port sèrie
* John Klensin, Ph.D., el paper primerenca i contínua en el disseny d'aplicacions d'Internet i la coordinació i les polítiques administratives
* L. Jean Camp, exmembre Sènior de l'equip tècnic dels Laboratoris Nacionals Sandia, centrant-se en la seguretat informàtica, vuit anys a l'Escola Kennedy de Harvard, professor titular a l'Escola d'Indiana Unviersity d'Informàtica de la seguretat enfront de la recerca a la societat.
* Louis Pouzin, va dissenyar i implementar la primera xarxa d'ordinadors utilitzant datagrames (Cícladas), de la qual TCP / IP es deriva
* Carl Page, ajudat eGroups trobat, la xarxa social més gran
del seu dia, 14 milions d'usuaris en el punt de venda a Yahoo per al voltant de $ 430.000.000, i en aquest moment es va convertir en Yahoo Groups
* Phil Lapsley, coautor de la Internet Network News Transfer Protocol (NNTP), RFC 977, i el desenvolupador de l'aplicació de referència NNTP
* Jack Haverty (MSEE, BSEE MIT 1970), investigador principal de diversos projectes de DARPA, incloent el desenvolupament d'Internet primer i funcionament, arquitecte de la xarxa corporativa de BBN, membre fundador de l'IAB / BICE, arquitecte d'Internet i membre corporatiu fundador de W3C per Oracle Corporation
* Glenn Ricart, va dirigir l'original (FIX) punt d'interconnexió d'Internet
Parauletes
censura,
drets,
LeySinde,
llibertats,
neutralitat,
PIPA,
SOPA
Traducció de la Revista TIME - EL PERSONATGE DE L’ANY 2011: El manifestant
Reportatge de Kurt Andersen el dimecres, 14 de desembre de 2011 a la Revista TIME en traducció de l'autor d'aquest bloc.
En un temps on els principals esdeveniments eren estrictament narrats pels professionals a través del paper imprès o transmesos per l'aire des d’uns pocs cap a les masses, els manifestants van esdevenir els principals responsables de la història. Foren aquell temps on les multituds ciutadans van sortir als carrers sense armes per a declarar-se en contra de..., arran de la definició mateixa de les notícies - vives, importants, sovint conseqüents -. En la dècada de 1960, als Estats Units van marxar pels drets civils i contra la guerra del Vietnam; als anys 70, es van aixecar contra els règims de l'Iran i Portugal; als anys 80, es van pronunciar en contra de les armes nuclears als EUA i a Europa, contra l'ocupació israeliana de Cisjordània i Gaza, contra la tirania comunista a la plaça de Tiananmen i Ea l’uropa de l'Est. La protesta va ser la continuació natural de la política per altres mitjans.
I llavors va arribar la fi de la història, tal i com va dir l'influent Francis Fukuyama en el seu assaig del 1989 on declarava que la humanitat havia arribat al "punt final ... de l'evolució ideològica" en un món on havia triomfat el "liberalisme occidental". Les dues dècades van ser testimoni del major augment del nivell de vida que el món hagi conegut mai. El crèdit era fàcil, la complaença i l'apatia eren abundants, i les protestes al carrer semblaven inútils actes secundaris i emocionals - obsolets, pintorescos, l'equivalent de la cavalleria en les guerres de mitjans del segle XX. Les escadusseres i grans manifestacions al món ric semblaven ineficaces i irrellevants. (Només cal recordar la batalla de Seattle al 1999).
Certament, hi va haver algunes excepcions, com les protestes que, juntament amb les sancions, van ajudar a posar fi a l'apartheid sud-africà al 1994. Però per als joves, les crítiques radicals i les protestes contra el sistema van quedar recloses en la fantasia de la cultura pop: "Fight the Power" era una cançó d’un disc de platí, Rage Against the Machine va ser una banda de platí, i l'estimada lluita rebel contra els opressors globals que tot ho abasta era només un munt de personatges de The Matrix. (Veure fotos de manifestants d’arreu del món.)
"Les massives i eficaces protesta al carrer" eren un oxímoron global fins que - de sobte, sorprenentment – es van convertir, ara fa exactament un any, en la tropa que definia el nostre temps. I el manifestant va esdevenir novament un fabricant de la història.
Preludi de la Revolució
Es va iniciar a Tunísia, on el creixent poder i l’alt nivell de vida del dictador, va creuar la línia del desvergonyiment, i la desmesurada resposta del govern contra un ciutadà del carrer - un venedor ambulant de 26 anys anomenat Mohamed Bouazizi - es va convertir en l’espurna. Bouazizi va viure a la ciutat de Sidi Bouzid, 125 quilòmetres al sud de Tunísia. Un divendres al matí d’ara fa gairebé un any, va posar la seva paradeta de venda de productes al carrer. La policia havia anat emprenyant Bouazizi contínuament durant anys, segons la seva família, multant-lo i fent-lo passar per l'adreçador burocràtic. El 17 de desembre de 2010, un policia va tornar a tocar-li els pebrots, li va confiscar la paradeta i, pel què sembla, li va fumar una plantofada. Bouazizi es va dirigir directament a la seu del govern provincial per a queixar-se, però no va obtenir cap resposta. A la porta mateixa de l’edifici, es va sucar en dissolvent de pintura i va encendre un llumí. (Veure fotos de Sidi Bouzid).
"El meu fill es va calar foc per dignitat", em va dir Mannoubia Bouazizi, la seva mare, quan la vaig anar a visitar.
"A Tunísia", va afegir la seva filla Basma de 16 anys, "la dignitat és més important que el pa."
A Egipte, les incitacions van ser les absurdament fraudulentes eleccions estatals de 2010 i, com a Tunísia, un habitual, però imperdonable acte de brutalitat per part d'agents de seguretat, va encendre el foc final. Als EUA, l’acumulació de tres crisis consecutives – la de l’estancament de l'economia, la de la imprudència financera sistèmica, i la del deute públic gegantí - juntament amb contínues revelacions de fraus bancaris, noves lleis estatals il•legalitzant demandes sindicals al sector públic i la negativa del Congrés a considerar una baixada d’impostos, fins i tot lleugerament superiors a els ingressos – va donar peu a Ocupar Wall Street i als seus milions de seguidors. A Rússia, l’esclat va ser provocat per la constatació que uns altres sis (o dotze) anys de Vladimir Putin al capdavant del país no podien conduir a una major prosperitat ni a cap mena de normalitat democràtica.
A Sidi Bouzid i a Tunísia, a Alexandria i El Caire; en totes les ciutats i pobles àrabs a través dels 6.000 quilòmetres que van del Golf Pèrsic fins a l'oceà Atlàntic; a Madrid, Atenes, Londres i Tel Aviv; a Mèxic,l'Índia i Xile, on els ciutadans s’han mobilitzat contra el crim i la corrupció; a Nova York i Moscou, i a dotzenes d'altres ciutats dels EUA i Rússia, l'odi i la ira contra els governs i els seus socis s’ha fet incontenible i es retroalimenta contínuament.
Les raons són tan diferents com diferents són els llocs de la protesta. A Amèrica del Nord i a la major part d'Europa, no hi ha dictadors, i els dissidents no són torturats. Qualsevol dia que els tunisians, els egipcis o els sirians ocupen carrers i places, saben que alguns d'ells podrien ser colpejats o rebre algun tret, no només d’esprai de pebre o acabar emmanillats. Els manifestants a l'Orient Mitjà i l’Àfrica del Nord estan literalment morint per aconseguir uns sistemes polítics que s'assemblin als que semblen intolerablement antidemocràtics pels manifestants de Madrid, Atenes, Londres o Nova York. "Crec que en altres parts del món", ens diu Frank Castro, un obrer de 53 anys que condueix una mescladora de ciment per guanyar-se la vida i que va ajudar a ocupar Oakland, Califòrnia, "tenen més collons que nosaltres".
A Egipte i Tunísia, vaig parlar amb revolucionaris que són MBAs, metges i directors de cinema, però també filles d'un selector provincial d'oliva o la superfanàtica dels ordinadors i filla d’un membre de la Germandat Musulmana. El moviment d’Ocupació als EUA el van engegar un parell d'editors d’una revista - un canadenc de 69 anys d'edat i un afroamericà de 29 - i una antropòloga de 50 anys d'edat, però els pilots d'avió, les àvies, els empleats dels comerços i els rentavaixelles s’han apuntat a la multitud.
És sorprenent tot el que comparteix l’avantguarda d’aquestes protestes. Arreu dominen els joves educats i de classe mitjana. Gairebé totes les protestes d'aquest any van començar amb qüestions particulars, , sense cap mena de ganes de transcendir cap als partits polítics o els pesos pesants de l'oposició. Arreu del món, els manifestants del 2011 comparteixen la creença que els seus sistemes polítics i les seves economies han crescut disfuncionalment i mitjançant la corrupció - denuncien la farsa democràtica que manipula la política i l’economia per afavorir als rics i als poderosos i demanen un canvi significatiu -. Tenen un gran fervor democràtic amb d minúscula. Dues dècades després del fracàs final i l'abandonament del comunisme, creuen que estem vivint el fracàs del seu tossut company, el sobredimensionat hipercapitalisme, i planten l’arbre d’una tercera viva, d’un nou contracte social.
Durant els anys de la bombolla, potser hi havia prou diners circulant com per mantenir la felicitat de la gent amb el sistema, però la crisi financera sense fi i l'estancament econòmic els han fan sentir com ximples. I, finalment, aquest any, en lloc de fotre’s els auriculars amb la música a tot drap, fugir vers un estat d’apatia induïda per Internet i cedir a la desesperança, han utilitzat Internet per trobar-se i sortir als carrers a la recerca d'igualtat i, en el món àrab, també de llibertat . (Veure trajecte d'un fotògraf a través dels aixecaments en set països.)
Arreu del món reben les crítiques dels intel•lectuals de la vella escola que els acusen de manca de consistència ideològica, una crítica que els manifestants veuen com una característica més de la seva protesta que no pas com un error. Miral Brinjy, un blocaire i productor d’informatius de televisió de 27 anys d'edat que es va criar a l'Aràbia Saudita i va arribar a la plaça Tahrir el primer dia de protestes, avui ja fa 11 mesos, no presumeix de tenir una idea precisa de quin ha de ser el nou govern egipci ni de la societat que s’imagina perquè, com em va dir a El Caire ara fa un mes, "jo sé el que no vull."
A cada lloc, el descontentament que s'havia estat gestant durant anys va esclatar de cop. Hi havia presagis. Als EUA, la campanya d'Obama va suposar una càrrega d’adrenalina pels joves que s’hi van implicar. Una càrrega que va topar amb l’ensorrament de Wall Street i amb la fervent resposta d’enutjada i sorprenentment reeixida protesta del Tea Party, que ha sobreviscut a l’esperança de vida útil que li donaven els mitjans. El 2009, després que el règim de Teheran negués els resultats electorals que afavorien als opositors al règim, milions d'iranians, especialment joves, van protestar durant setmanes. Els mitjans de comunicació socials van ser les principals eines tàctiques en tots tres casos. Però en aquell moment no semblava pas el preludi d’un nou canvi de velocitat en la història. (Vegeu TIME 2008 Persona de l'Any: Barack Obama)
La supressió de la Revolució Verda per part del règim iranià va tranquil•litzar als dictadors i monarques de l'Orient Mitjà àrab i de l’Àfrica del Nord que pensaven que hauria desanimat als possibles combatents per la llibertat democràtica en aquests països. La propagació mundial de la llibertat s’havia estancat una dotzena d'anys abans, d'acord amb la vigilància que en fa la organització internacional Freedom House (la Casa de la Llibertat. I l'Orient i Àfrica del Nord es van mantenir com el cinturó mundial de la tirania: a final del 2010, Freedom House va declarar que tres quartes parts dels països àrabs eren "no lliures" - entre ells Tunísia i Egipte. Als països àrabs, la prosperitat de la dècada passada - l'economia d'Egipte va créixer un 5% o més, fins i tot durant la recessió - no va arribar a tothom, i les creixents expectatives que no es realitzen són una de les explicacions més clàssiques de la sociologia per a generar protestes. Per una important massa crítica de persones des del Caire a Madrid passant per Oakland, les perspectives d'èxit personal - de la bona vida que la Fi de la Història els havia promès - de sobte es veien impossibles d’assolir. Farts de tot, la frustració i la còlera han esclatat quan el sistema ha donat mostres de feblesa.
En resum, el 2011 ha estat diferent de qualsevol altre any des de 1989 - però més extraordinari, més global, més democràtic, ja que al 89 el règim de desintegracions va ser causat per la desintegració d’un únic quarter general, un gran canvi que va fer que Moscou deixés sense energia a tot el seu sistema -. Així que el 2011 ha estat diferent a qualsevol altre any des del 1968 -, però més conseqüent, ja que molts més manifestants hi estan deixant la pell. Les seves protestes no formen part d'un moviment contracultural, com el del 68, i ràpidament s’han transformat en rebel•lions reals que han enderrocar règims i han canviat ja el curs de la història. En altres paraules, aquesta protesta és diferent de qualsevol altre que haguem viscut i, probablement, de qualsevol altre des del 1848, quan una protesta pels carrers de París es va transformar en una revolució de tres dies que va acabar convertint una monarquia en una democràcia republicana i després - en qüestió de setmanes, gràcies en part a les noves tecnologies (el telègraf, els ferrocarrils, les rotatives d'impressió) – va inspirar una cascada de protestes i insurreccions a Munic, Berlín, Viena, Milà, Venècia i dotzenes d'altres llocs d'Europa, així com una gran manifestació pacífica de solidaritat democràtica a Nova York, on les masses van marxar carrer Broadway avall i van ocupar un parc públic a unes poques quadres al nord de Wall Street.
Durant la batalla de Dien Bé Phu al 1954, quan els colonialistes francesos eren a punt de perdre davant del revolucionaris comunistes i van abandonar Indoxina, el president Dwight Eisenhower va fer una conferència de premsa on va dir: "Hi ha una fila de fitxes de dòmino ", referint-se al Vietnam com la fitxa caiguda entre la Xina i Corea del Nord, i la resta d'Àsia. "quan colpeges la primera, ja tens la certesa de que el què passarà amb l'última es produirà molt ràpidament." Malgrat aquestes paraules, però, al 1975, després de la victòria dels comunistes a Vietnam i Cambodja, cap altre país no els va seguir, i la teoria del domino que contagia els moviments d’alliberament nacionals va ser desacreditat per sempre.
Per sempre, fins ara. Ja que és justament, com les fitxes del dòmino, com han anat caient els règims al 2011 - i aquestes són algunes de les persones que han ajudat a fer caure les fitxes.
Potser seguiré traduint la cosa - que és prou llarga -, però amb aquestes dues pàgines, un ja es pot fer una idea del tarannà argumental de la Revista TIME que pots continuar llegint, en anglès, des d'aquest enllaç.
En un temps on els principals esdeveniments eren estrictament narrats pels professionals a través del paper imprès o transmesos per l'aire des d’uns pocs cap a les masses, els manifestants van esdevenir els principals responsables de la història. Foren aquell temps on les multituds ciutadans van sortir als carrers sense armes per a declarar-se en contra de..., arran de la definició mateixa de les notícies - vives, importants, sovint conseqüents -. En la dècada de 1960, als Estats Units van marxar pels drets civils i contra la guerra del Vietnam; als anys 70, es van aixecar contra els règims de l'Iran i Portugal; als anys 80, es van pronunciar en contra de les armes nuclears als EUA i a Europa, contra l'ocupació israeliana de Cisjordània i Gaza, contra la tirania comunista a la plaça de Tiananmen i Ea l’uropa de l'Est. La protesta va ser la continuació natural de la política per altres mitjans.
I llavors va arribar la fi de la història, tal i com va dir l'influent Francis Fukuyama en el seu assaig del 1989 on declarava que la humanitat havia arribat al "punt final ... de l'evolució ideològica" en un món on havia triomfat el "liberalisme occidental". Les dues dècades van ser testimoni del major augment del nivell de vida que el món hagi conegut mai. El crèdit era fàcil, la complaença i l'apatia eren abundants, i les protestes al carrer semblaven inútils actes secundaris i emocionals - obsolets, pintorescos, l'equivalent de la cavalleria en les guerres de mitjans del segle XX. Les escadusseres i grans manifestacions al món ric semblaven ineficaces i irrellevants. (Només cal recordar la batalla de Seattle al 1999).
Certament, hi va haver algunes excepcions, com les protestes que, juntament amb les sancions, van ajudar a posar fi a l'apartheid sud-africà al 1994. Però per als joves, les crítiques radicals i les protestes contra el sistema van quedar recloses en la fantasia de la cultura pop: "Fight the Power" era una cançó d’un disc de platí, Rage Against the Machine va ser una banda de platí, i l'estimada lluita rebel contra els opressors globals que tot ho abasta era només un munt de personatges de The Matrix. (Veure fotos de manifestants d’arreu del món.)
"Les massives i eficaces protesta al carrer" eren un oxímoron global fins que - de sobte, sorprenentment – es van convertir, ara fa exactament un any, en la tropa que definia el nostre temps. I el manifestant va esdevenir novament un fabricant de la història.
Preludi de la Revolució
Es va iniciar a Tunísia, on el creixent poder i l’alt nivell de vida del dictador, va creuar la línia del desvergonyiment, i la desmesurada resposta del govern contra un ciutadà del carrer - un venedor ambulant de 26 anys anomenat Mohamed Bouazizi - es va convertir en l’espurna. Bouazizi va viure a la ciutat de Sidi Bouzid, 125 quilòmetres al sud de Tunísia. Un divendres al matí d’ara fa gairebé un any, va posar la seva paradeta de venda de productes al carrer. La policia havia anat emprenyant Bouazizi contínuament durant anys, segons la seva família, multant-lo i fent-lo passar per l'adreçador burocràtic. El 17 de desembre de 2010, un policia va tornar a tocar-li els pebrots, li va confiscar la paradeta i, pel què sembla, li va fumar una plantofada. Bouazizi es va dirigir directament a la seu del govern provincial per a queixar-se, però no va obtenir cap resposta. A la porta mateixa de l’edifici, es va sucar en dissolvent de pintura i va encendre un llumí. (Veure fotos de Sidi Bouzid).
"El meu fill es va calar foc per dignitat", em va dir Mannoubia Bouazizi, la seva mare, quan la vaig anar a visitar.
"A Tunísia", va afegir la seva filla Basma de 16 anys, "la dignitat és més important que el pa."
A Egipte, les incitacions van ser les absurdament fraudulentes eleccions estatals de 2010 i, com a Tunísia, un habitual, però imperdonable acte de brutalitat per part d'agents de seguretat, va encendre el foc final. Als EUA, l’acumulació de tres crisis consecutives – la de l’estancament de l'economia, la de la imprudència financera sistèmica, i la del deute públic gegantí - juntament amb contínues revelacions de fraus bancaris, noves lleis estatals il•legalitzant demandes sindicals al sector públic i la negativa del Congrés a considerar una baixada d’impostos, fins i tot lleugerament superiors a els ingressos – va donar peu a Ocupar Wall Street i als seus milions de seguidors. A Rússia, l’esclat va ser provocat per la constatació que uns altres sis (o dotze) anys de Vladimir Putin al capdavant del país no podien conduir a una major prosperitat ni a cap mena de normalitat democràtica.
A Sidi Bouzid i a Tunísia, a Alexandria i El Caire; en totes les ciutats i pobles àrabs a través dels 6.000 quilòmetres que van del Golf Pèrsic fins a l'oceà Atlàntic; a Madrid, Atenes, Londres i Tel Aviv; a Mèxic,l'Índia i Xile, on els ciutadans s’han mobilitzat contra el crim i la corrupció; a Nova York i Moscou, i a dotzenes d'altres ciutats dels EUA i Rússia, l'odi i la ira contra els governs i els seus socis s’ha fet incontenible i es retroalimenta contínuament.
Les raons són tan diferents com diferents són els llocs de la protesta. A Amèrica del Nord i a la major part d'Europa, no hi ha dictadors, i els dissidents no són torturats. Qualsevol dia que els tunisians, els egipcis o els sirians ocupen carrers i places, saben que alguns d'ells podrien ser colpejats o rebre algun tret, no només d’esprai de pebre o acabar emmanillats. Els manifestants a l'Orient Mitjà i l’Àfrica del Nord estan literalment morint per aconseguir uns sistemes polítics que s'assemblin als que semblen intolerablement antidemocràtics pels manifestants de Madrid, Atenes, Londres o Nova York. "Crec que en altres parts del món", ens diu Frank Castro, un obrer de 53 anys que condueix una mescladora de ciment per guanyar-se la vida i que va ajudar a ocupar Oakland, Califòrnia, "tenen més collons que nosaltres".
A Egipte i Tunísia, vaig parlar amb revolucionaris que són MBAs, metges i directors de cinema, però també filles d'un selector provincial d'oliva o la superfanàtica dels ordinadors i filla d’un membre de la Germandat Musulmana. El moviment d’Ocupació als EUA el van engegar un parell d'editors d’una revista - un canadenc de 69 anys d'edat i un afroamericà de 29 - i una antropòloga de 50 anys d'edat, però els pilots d'avió, les àvies, els empleats dels comerços i els rentavaixelles s’han apuntat a la multitud.
És sorprenent tot el que comparteix l’avantguarda d’aquestes protestes. Arreu dominen els joves educats i de classe mitjana. Gairebé totes les protestes d'aquest any van començar amb qüestions particulars, , sense cap mena de ganes de transcendir cap als partits polítics o els pesos pesants de l'oposició. Arreu del món, els manifestants del 2011 comparteixen la creença que els seus sistemes polítics i les seves economies han crescut disfuncionalment i mitjançant la corrupció - denuncien la farsa democràtica que manipula la política i l’economia per afavorir als rics i als poderosos i demanen un canvi significatiu -. Tenen un gran fervor democràtic amb d minúscula. Dues dècades després del fracàs final i l'abandonament del comunisme, creuen que estem vivint el fracàs del seu tossut company, el sobredimensionat hipercapitalisme, i planten l’arbre d’una tercera viva, d’un nou contracte social.
Durant els anys de la bombolla, potser hi havia prou diners circulant com per mantenir la felicitat de la gent amb el sistema, però la crisi financera sense fi i l'estancament econòmic els han fan sentir com ximples. I, finalment, aquest any, en lloc de fotre’s els auriculars amb la música a tot drap, fugir vers un estat d’apatia induïda per Internet i cedir a la desesperança, han utilitzat Internet per trobar-se i sortir als carrers a la recerca d'igualtat i, en el món àrab, també de llibertat . (Veure trajecte d'un fotògraf a través dels aixecaments en set països.)
Arreu del món reben les crítiques dels intel•lectuals de la vella escola que els acusen de manca de consistència ideològica, una crítica que els manifestants veuen com una característica més de la seva protesta que no pas com un error. Miral Brinjy, un blocaire i productor d’informatius de televisió de 27 anys d'edat que es va criar a l'Aràbia Saudita i va arribar a la plaça Tahrir el primer dia de protestes, avui ja fa 11 mesos, no presumeix de tenir una idea precisa de quin ha de ser el nou govern egipci ni de la societat que s’imagina perquè, com em va dir a El Caire ara fa un mes, "jo sé el que no vull."
A cada lloc, el descontentament que s'havia estat gestant durant anys va esclatar de cop. Hi havia presagis. Als EUA, la campanya d'Obama va suposar una càrrega d’adrenalina pels joves que s’hi van implicar. Una càrrega que va topar amb l’ensorrament de Wall Street i amb la fervent resposta d’enutjada i sorprenentment reeixida protesta del Tea Party, que ha sobreviscut a l’esperança de vida útil que li donaven els mitjans. El 2009, després que el règim de Teheran negués els resultats electorals que afavorien als opositors al règim, milions d'iranians, especialment joves, van protestar durant setmanes. Els mitjans de comunicació socials van ser les principals eines tàctiques en tots tres casos. Però en aquell moment no semblava pas el preludi d’un nou canvi de velocitat en la història. (Vegeu TIME 2008 Persona de l'Any: Barack Obama)
La supressió de la Revolució Verda per part del règim iranià va tranquil•litzar als dictadors i monarques de l'Orient Mitjà àrab i de l’Àfrica del Nord que pensaven que hauria desanimat als possibles combatents per la llibertat democràtica en aquests països. La propagació mundial de la llibertat s’havia estancat una dotzena d'anys abans, d'acord amb la vigilància que en fa la organització internacional Freedom House (la Casa de la Llibertat. I l'Orient i Àfrica del Nord es van mantenir com el cinturó mundial de la tirania: a final del 2010, Freedom House va declarar que tres quartes parts dels països àrabs eren "no lliures" - entre ells Tunísia i Egipte. Als països àrabs, la prosperitat de la dècada passada - l'economia d'Egipte va créixer un 5% o més, fins i tot durant la recessió - no va arribar a tothom, i les creixents expectatives que no es realitzen són una de les explicacions més clàssiques de la sociologia per a generar protestes. Per una important massa crítica de persones des del Caire a Madrid passant per Oakland, les perspectives d'èxit personal - de la bona vida que la Fi de la Història els havia promès - de sobte es veien impossibles d’assolir. Farts de tot, la frustració i la còlera han esclatat quan el sistema ha donat mostres de feblesa.
En resum, el 2011 ha estat diferent de qualsevol altre any des de 1989 - però més extraordinari, més global, més democràtic, ja que al 89 el règim de desintegracions va ser causat per la desintegració d’un únic quarter general, un gran canvi que va fer que Moscou deixés sense energia a tot el seu sistema -. Així que el 2011 ha estat diferent a qualsevol altre any des del 1968 -, però més conseqüent, ja que molts més manifestants hi estan deixant la pell. Les seves protestes no formen part d'un moviment contracultural, com el del 68, i ràpidament s’han transformat en rebel•lions reals que han enderrocar règims i han canviat ja el curs de la història. En altres paraules, aquesta protesta és diferent de qualsevol altre que haguem viscut i, probablement, de qualsevol altre des del 1848, quan una protesta pels carrers de París es va transformar en una revolució de tres dies que va acabar convertint una monarquia en una democràcia republicana i després - en qüestió de setmanes, gràcies en part a les noves tecnologies (el telègraf, els ferrocarrils, les rotatives d'impressió) – va inspirar una cascada de protestes i insurreccions a Munic, Berlín, Viena, Milà, Venècia i dotzenes d'altres llocs d'Europa, així com una gran manifestació pacífica de solidaritat democràtica a Nova York, on les masses van marxar carrer Broadway avall i van ocupar un parc públic a unes poques quadres al nord de Wall Street.
Durant la batalla de Dien Bé Phu al 1954, quan els colonialistes francesos eren a punt de perdre davant del revolucionaris comunistes i van abandonar Indoxina, el president Dwight Eisenhower va fer una conferència de premsa on va dir: "Hi ha una fila de fitxes de dòmino ", referint-se al Vietnam com la fitxa caiguda entre la Xina i Corea del Nord, i la resta d'Àsia. "quan colpeges la primera, ja tens la certesa de que el què passarà amb l'última es produirà molt ràpidament." Malgrat aquestes paraules, però, al 1975, després de la victòria dels comunistes a Vietnam i Cambodja, cap altre país no els va seguir, i la teoria del domino que contagia els moviments d’alliberament nacionals va ser desacreditat per sempre.
Per sempre, fins ara. Ja que és justament, com les fitxes del dòmino, com han anat caient els règims al 2011 - i aquestes són algunes de les persones que han ajudat a fer caure les fitxes.
Potser seguiré traduint la cosa - que és prou llarga -, però amb aquestes dues pàgines, un ja es pot fer una idea del tarannà argumental de la Revista TIME que pots continuar llegint, en anglès, des d'aquest enllaç.
Parauletes
15m,
15o,
17s,
globalrevolution,
llibertat,
manifestant,
OccupyWallStreet,
Personatge de l'any,
protester,
Revista TIME,
TIME
Serrat&Sabina - Cançó de Nadal
I diu així...
No es verdad que me de náuseas la navidad
me conmueve la madre y el
el niño, la mula y el buey
lo que pasa es que estalla
una bomba en la noche de paz
lo que pasa es que apesta
a zambomba el mensaje del Rey.
El portal de Belén
es un zulo virtual
pero en vez de turrón
este invierno me como un marrón
unos hígados chumbos envueltos en Papel Albal
y Gaspar en lugar de una bici me pone carbón.
es un zulo virtual
pero en vez de turrón
este invierno me como un marrón
unos hígados chumbos envueltos en Papel Albal
y Gaspar en lugar de una bici me pone carbón.
Ojalá no abrasara el calor del hogar
cómo hacer cuando toca reír
si me da por llorar
corazón, no me quieras matar
corazón, sé de sobra quién paga y quién cobra
quien hace vudú
quien satura el cubo de basura de tu cotillón
San José se enfadó con el padre del Niño Jesús.
cómo hacer cuando toca reír
si me da por llorar
corazón, no me quieras matar
corazón, sé de sobra quién paga y quién cobra
quien hace vudú
quien satura el cubo de basura de tu cotillón
San José se enfadó con el padre del Niño Jesús.
Para ti escribí este sol fa do re mi
te lo vas a encontrar en el árbol de Papa Noel
cómo voy a decirte que no cuando sabes que sí
que el cus cus sabe a grano de pus tatuado en la piel.
te lo vas a encontrar en el árbol de Papa Noel
cómo voy a decirte que no cuando sabes que sí
que el cus cus sabe a grano de pus tatuado en la piel.
Satanás es un capo llevando el compás
infiltrado en el supermercado de la navidad
infiltrado en el supermercado de la navidad
No es verdad…
No es verdad…
No es verdad…
Sota la llum de les lletres: El Castell de Kafka i la reforma institucional de la Unió Europea
«Li avorreix la història?». «No», va dir K., «m'entreté». Al que l'alcalde va dir: «no li explico perquè s'entretingui». «Només m'entreten» va dir K., «perquè puc veure la ridícula confusió que,
arribat el cas, pot decidir la vida d'un home» (Kafka, 1922, El Castell)
Ahir, ja de matinada, llegia inquiet els últims capítols de El Castell en què s'allarga la tensa existència de K. en un poble perdut prop d'un gran castell. Avui em desperto amb la sensació de seguir dins de la novel·la. El mateix esgotament i la mateixa frustració es dibuixa en aquests personatges que, tenint clares les seves decisions, no tenen cap argument que les fonamenti quan es presenten a la pantalla del meu ordinador. I és que aquesta sensació de malentès constant que he experimentat seguint les peripècies de l'agrimensor torna al llegir les notícies que arriben de l'última reunió dels caps d'Estat i de Govern europeus que envaeixen les edicions digitals dels diaris a Internet.
Resulta que tots els mitjans destaquen que finalment, després de 10 hores de reunions, el Regne Unit rebutja la reforma institucional de la Unió Europea. Que Hongria, la República Txeca i Suècia, d'altra banda, hauran de consultar l'adhesió a aquesta reforma als seus respectius parlaments. Apareixen notícies sobre la nova arquitectura institucional que s'està planejant per a la gestió de la UE, dels 200.000 milions d'euros que volaran al Fons Monetari Internacional o dels límits de dèficit que seran imposats per a tots els països dins d'aquest nou marc institucional. Ara bé: Què significa tot això? Què és el que es pretén aconseguir? En funció de quina lectura de la crisi es prenen aquestes mesures? Quina és la visió de l'economia que tenen aquests líders i els seus consellers de torn? Quins són els riscos que impliquen aquestes decisions? Qui sortirà guanyant i qui perdent?
Torno llavors a El castell de Kafka i fins i tot em diverteixo buscant semblances entre els personatges de la novel·la i els polítics de la ficció que és avui la Unió Europea. Aquest posat de tenir clar el que s'està fent en tot moment sense poder percebre no només les conseqüències del que es fa, sinó també la visió general que engloba l'acció, m'és familiar. Un micromón en què tot ha de ser comentat fins a l'extenuació, però on ningú acaba de construir un relat coherent on s'assumeixen, per responsabilitat, les conseqüències que es deriven de la seva execució. No en va, la novel·la El castell (com diu el narrador de Vila-Matas a El mal de Montano segons Justo Navarro) pot ser definida com el turment d'un comentari sense fi. Una novel·la (i això ho diu Vila-Matas, o millor dit el narrador de El mal de Montano de Vila-Matas) infinita i incapaç de tenir final, entre altres coses perquè en ella l'agrimensor no viatja d'un lloc a un altre, sinó d'una interpretació a una altra, d'un comentari a un altre. Per acabar: a què em sona tot això?
Un altre aspecte inquietant de la novel·la que pot donar més pistes per a interpretar l'embolic que avui representen els nostres polítics de torn, és el tractament que Kafka fa del temps. Hi ha un narrador que estableix una seqüència lineal dels fets, però al seu torn, els propis personatges de la novel·la van deconstruint aquesta seqüència lineal i es mouen del passat al present en les seves converses i monòlegs. El temps en el món de Kafka, es pot dir que pertany a les persones que protagonitzen la història, mentre que en mans del narrador només és una seqüència de fets que se succeeixen. ¿Podriem parlar també de dos temps quan veiem els polítics prendre mesures contra la crisi i als ciutadans, a les persones, vivint el seu dia a dia? Són diferents concepcions d'una mateixa realitat? O directament dues realitats diferents?
Deixo la pantalla de l'ordinador i torno al paper. Llegeixo un text titulat "Franz Kafka, revaloritzat" escrit per Hannah Arendt el 1944. Arendt hi assenyala:
"La vida finalitza de manera inevitable i natural amb la mort, per tant, sempre és possible predir com acabarà. El camí natural és sempre el camí de la decadència, i una societat que es lliura cegament a la necessitat de les lleis que ella mateixa ha promulgat, està condemnada a la decadència. Els profetes profetitzen, necessàriament, desgràcies, perquè la catàstrofe sempre és previsible. El miraculós és la salvació, i no el desastre, ja que només la primera depèn de la voluntat de l'ésser humà i la seva evolució natural."
Traducció pròpia de l'encertat texte publicat per Jon Inglemo Zaldibar al impedrible Pensamiento Pedagógico Radical, un espai per a la reflexió crítica al voltant de la pedagogia, l'educació i les seves institucions.
Ahir, ja de matinada, llegia inquiet els últims capítols de El Castell en què s'allarga la tensa existència de K. en un poble perdut prop d'un gran castell. Avui em desperto amb la sensació de seguir dins de la novel·la. El mateix esgotament i la mateixa frustració es dibuixa en aquests personatges que, tenint clares les seves decisions, no tenen cap argument que les fonamenti quan es presenten a la pantalla del meu ordinador. I és que aquesta sensació de malentès constant que he experimentat seguint les peripècies de l'agrimensor torna al llegir les notícies que arriben de l'última reunió dels caps d'Estat i de Govern europeus que envaeixen les edicions digitals dels diaris a Internet.
Resulta que tots els mitjans destaquen que finalment, després de 10 hores de reunions, el Regne Unit rebutja la reforma institucional de la Unió Europea. Que Hongria, la República Txeca i Suècia, d'altra banda, hauran de consultar l'adhesió a aquesta reforma als seus respectius parlaments. Apareixen notícies sobre la nova arquitectura institucional que s'està planejant per a la gestió de la UE, dels 200.000 milions d'euros que volaran al Fons Monetari Internacional o dels límits de dèficit que seran imposats per a tots els països dins d'aquest nou marc institucional. Ara bé: Què significa tot això? Què és el que es pretén aconseguir? En funció de quina lectura de la crisi es prenen aquestes mesures? Quina és la visió de l'economia que tenen aquests líders i els seus consellers de torn? Quins són els riscos que impliquen aquestes decisions? Qui sortirà guanyant i qui perdent?
Torno llavors a El castell de Kafka i fins i tot em diverteixo buscant semblances entre els personatges de la novel·la i els polítics de la ficció que és avui la Unió Europea. Aquest posat de tenir clar el que s'està fent en tot moment sense poder percebre no només les conseqüències del que es fa, sinó també la visió general que engloba l'acció, m'és familiar. Un micromón en què tot ha de ser comentat fins a l'extenuació, però on ningú acaba de construir un relat coherent on s'assumeixen, per responsabilitat, les conseqüències que es deriven de la seva execució. No en va, la novel·la El castell (com diu el narrador de Vila-Matas a El mal de Montano segons Justo Navarro) pot ser definida com el turment d'un comentari sense fi. Una novel·la (i això ho diu Vila-Matas, o millor dit el narrador de El mal de Montano de Vila-Matas) infinita i incapaç de tenir final, entre altres coses perquè en ella l'agrimensor no viatja d'un lloc a un altre, sinó d'una interpretació a una altra, d'un comentari a un altre. Per acabar: a què em sona tot això?
Un altre aspecte inquietant de la novel·la que pot donar més pistes per a interpretar l'embolic que avui representen els nostres polítics de torn, és el tractament que Kafka fa del temps. Hi ha un narrador que estableix una seqüència lineal dels fets, però al seu torn, els propis personatges de la novel·la van deconstruint aquesta seqüència lineal i es mouen del passat al present en les seves converses i monòlegs. El temps en el món de Kafka, es pot dir que pertany a les persones que protagonitzen la història, mentre que en mans del narrador només és una seqüència de fets que se succeeixen. ¿Podriem parlar també de dos temps quan veiem els polítics prendre mesures contra la crisi i als ciutadans, a les persones, vivint el seu dia a dia? Són diferents concepcions d'una mateixa realitat? O directament dues realitats diferents?
Deixo la pantalla de l'ordinador i torno al paper. Llegeixo un text titulat "Franz Kafka, revaloritzat" escrit per Hannah Arendt el 1944. Arendt hi assenyala:
"La vida finalitza de manera inevitable i natural amb la mort, per tant, sempre és possible predir com acabarà. El camí natural és sempre el camí de la decadència, i una societat que es lliura cegament a la necessitat de les lleis que ella mateixa ha promulgat, està condemnada a la decadència. Els profetes profetitzen, necessàriament, desgràcies, perquè la catàstrofe sempre és previsible. El miraculós és la salvació, i no el desastre, ja que només la primera depèn de la voluntat de l'ésser humà i la seva evolució natural."
Traducció pròpia de l'encertat texte publicat per Jon Inglemo Zaldibar al impedrible Pensamiento Pedagógico Radical, un espai per a la reflexió crítica al voltant de la pedagogia, l'educació i les seves institucions.
Parauletes
Hanna Arendt,
Kafka,
llei,
llibertat,
Merkozi,
Unió Europea,
Vila_Matas
Necrològica recent - Necrológica reciente
Rogad a Dios por caridad por el alma de
Don Aumento de Sueldo,
desaparecido en España en edad avanzada,
viudo de doña Subida de Precios,
que conducía su vehiculo con excesiva velocidad,
debido al nuevo carburante del plan de Desarrollo.
R.I.P.
Su afligida 2ª esposa doña Modesta Paga Extraordinaria,
hijos don Anticipo, doña Vergüenza (ausente),
doña Deuda Perpetua y don Ayuno Forzoso,
hijos políticos doña Esperanza Frustrada,
doña Letra Vencida y doña Necesidad Urgente,
primos, acreedores y demás familia
os ruegan un piadoso recuerdo en sus oraciones
Agradeceremos vuestra asistencia a la conducción del cadáver
desde la casa mortuoria del Ministerio de Trabajo
al cementerio de la Esperanza Perdida.
Varios excelentísimos ministros han concedido
buenas palabras en la forma acostumbrada.
90 días de indulgencia recitando la siguiente oración:
ORACIÓN
"Gobierno nuestro que estás en la Moncloa, seas del partido que seas,
glorificado sea tu nombre
y el de tus 640 asesores, con los que no paras de arruinarnos.
Hágase tu voluntad y la de tus Ministros, que tan a gusto nos exprimen,
perdona nuestras deudas que vemos aumentar por momentos,
así como nosotros intentaremos perdonar a los que nos están robando,
y déjanos caer en la tentación de buscar algún empleo que tanto necesitamos.
Amén.
JACULATORIA
Bienaventurados los que viven del sueldo base,
porque pronto verán a Dios.
Don Aumento de Sueldo,
desaparecido en España en edad avanzada,
viudo de doña Subida de Precios,
que conducía su vehiculo con excesiva velocidad,
debido al nuevo carburante del plan de Desarrollo.
R.I.P.
Su afligida 2ª esposa doña Modesta Paga Extraordinaria,
hijos don Anticipo, doña Vergüenza (ausente),
doña Deuda Perpetua y don Ayuno Forzoso,
hijos políticos doña Esperanza Frustrada,
doña Letra Vencida y doña Necesidad Urgente,
primos, acreedores y demás familia
os ruegan un piadoso recuerdo en sus oraciones
Agradeceremos vuestra asistencia a la conducción del cadáver
desde la casa mortuoria del Ministerio de Trabajo
al cementerio de la Esperanza Perdida.
Varios excelentísimos ministros han concedido
buenas palabras en la forma acostumbrada.
90 días de indulgencia recitando la siguiente oración:
ORACIÓN
"Gobierno nuestro que estás en la Moncloa, seas del partido que seas,
glorificado sea tu nombre
y el de tus 640 asesores, con los que no paras de arruinarnos.
Hágase tu voluntad y la de tus Ministros, que tan a gusto nos exprimen,
perdona nuestras deudas que vemos aumentar por momentos,
así como nosotros intentaremos perdonar a los que nos están robando,
y déjanos caer en la tentación de buscar algún empleo que tanto necesitamos.
Amén.
JACULATORIA
Bienaventurados los que viven del sueldo base,
porque pronto verán a Dios.
Crisis 2.0: Capitalisme contra Democràcia
Escrit el 29 de
novembre de 2011 perArnobio
Rocha en el seu bloc personal i piulat per Marcelo Branco, un dels obrers del programari lliure.
Diumenge, el quadern "Aliás" republicava un article publicat
a "The Washington Post" per Harold Meyerson,
un vell periodista militant, que, ja pel seu títol, és un desafiament
suprem en la mateixa direcció que ho estem
fent en la llarga sèrie d’apunts de Crisi 2. 0.
"Capitalisme
vs. democràcia"
és un provocatiu article que es pot llegir en portuguès al diari paulista Estadâo i, en anglès, a l mateix The Washington Post.
Capitalisme vs. Democràcia
Governs electes desbancats a a
Grècia, Itàlia, Espanya ...
És com si els
mercats d'Europa s’haguessin cansat d'aquesta
tonteria de la sobirania democràtica
Harold Meyerson – The Washington Post (via O
Estado de S.Paulo) / TRADUÇÃO DE CELSO PACIORNIK i, en català, en
traducció pròpia del desertor, és clar.
“El capitalisme en conflicte amb la
democràcia? Un debilita a l'altre?
"Per a les oïdes nord-americanes, aquestes qüestions semblen
estranyes. El capitalisme i la democràcia estan enganxats com dos germans siamesos, no? Aquest
ha estat el nostre mantra durant la Guerra Freda,
quan era ben evident
que el comunisme i
la democràcia eren incompatibles. Però després de la Guerra Freda, les
coses s’han tornat més confuses. Val la pena
recordar que pràcticament tots
els executius de
les empreses nord-americanes i
cadascun dels presidents que han liderat els Estats
Units (els dos Bush
i Clinton, en
particular) ens han assegurat que
la restauració del capitalisme a la
Xina democratitzaria la Xina. "
Aquest és exactament el quid
de la propaganda de les grans empreses, l'expansió del capitalisme conduirà a la democràcia arreu del món, de l'antiga Europa
de l'Est fins als països musulmans envaïts, com l'Iraq o l'Afganistan, passant per la
insistència en criminalitzar
Veneçuela, l'Iran o Corea del Nord, titllant-los com a eixos del mal.
"Els governs elegits de
Grècia i Itàlia han estat deposats. I tecnòcrates financers han près la direcció d’ambdós països.
Amb el tipus
d'interès dels bons espanyols augmentant
fortament en les
últimes setmanes, el govern socialista d'Espanya ha estat reemplaçat per un
partit de centre-dreta
que no ofereix solucions a la creixent crisi d’aquest
país. Ara, fins i tot el govern de Nicolas Sarkozy està amenaçat
per l'augment dels tipus d'interès dels seus bons. És com si els mercats de tot
Europa s'haguessin cansat d'aquesta bogeria coneguda com a sobirania
democràtica ".
Fins i tot,
la formalitat de celebrar eleccions per a validar
els governs en crisi, ha esta abandonada, no admetent que "es perdi" més temps escoltant a la
gent, al cap i a la fi, les persones, els ciutadans no
tenen res a dir sobre quelcom que no entenen, per això calia imposar aquests governs als
països que van ser el bressol de la democràcia occidental: Grècia i
Itàlia.
Ciutadans de segona
"Perquè
ningú pensi que el què dic és una
exageració, només cal llegir l'entrevista
que el Finantial Times feia la setmana passada a Alex Stubb, ministre per
a Europa del govern de dreta
de Finlàndia. Els sis països de l'eurozona amb
una qualificació creditícia AAA, va dir Stubb, han de tenir més influència en els
assumptes econòmics d'Europa que els altres
11 membres de l'euro. Els drets polítics
de l'Europa Central i del Sud se subordinen així als interessos d’Alemanya i els Països Escandinaus – o potser és als de les agències de qualificació de crèdit, que amenacen amb degradar França
(reduir, per tant,
de sis a cinc el nombre
de països Euro prenedors
de decisions)? -.
El què Stubb està proposant, i
els mercats estan
fent, és, en
essència, estendre, al regne
dels països abans
sobirans, el principi d '"un dòlar un vot"
que la nostra Cort Suprema va incloure en
la Citizens United dels temps de la independència de la nostra Nació.
El requisit que un ha de tenir propietats per
votar - abolida en aquest país al segle XIX peels demòcrates jacksonians
– ha estat ressuscitada per les poderoses institucions financeres
i els seus aliats polítics. Per als països
de la Unió Monetària Europea, la "propietat" que necessiten per garantir
el seu dret a vot és una alta
classificació creditícia ".
La idea d'emetre Eurobons "selectius"
s’està portant a la pràctica amb l’objectiu
que només els països qualificats amb la Triple AAA puguin emetre’n a Borsa, amb
l’esclat que això hi produirà. La democràcia formal
s’ha deixat de banda i s’ha passat a
abraçar una veritable capitalització dels dirigents
públics que són escollits pels dictats dels "mercats", ara ja sense necessitat de disfresses electorals.
"Als anys 80, alguns governs,
encapçalats pels de Ronald Reagan i Margaret
Thatcher, es va inclinar cap un nou camí que portava a un increment dels tipus d’interès i de la desocupació, tot ajudant així a trencar els sindicats. Als anys 90,
es va signar un conveni fatal: per compensar
els ingressos estancats, es
va disparar el deute privat i els
propietaris de cases i els consumidors
van recórrer als crèdits proporcionats
per les institucions
financeres desregulades. El deute públic es va contraure (amb
pressupostos equilibrats als Estats Units a finals dels 90). Després
del col · lapse del 2008, aquesta dinàmica es va invertir:
els governs d’arreu
van assumir el deute que els seus ciutadans ja no podien suportar, mitjançant despeses deficitaris que intentaven contraatacar
la Gran Recessió dels mercats."
I, ara, els mercats s'estan defensant
d’aquest contraatac. Napoleó no
va poder conquerir tota Europa,
però Standard &Poor’s
potser ho aconseguirà. Els conflictes
entre el capitalisme i la democràcia estan
sorgint arreu del continent. Els europeus
– i, fins i tot, els
nord-americans – potser ens haurem de plantejar
ben aviat una pregunta que no podrem
obviar: de quin costat ens hem de
posar?
Avui mateix Moody’s ha amenaçat la
Unió Europea a prendre una decisió
ràpida al respecte o, sinó ho fa, rebaixarà la qualificació de
tots els seus mercats. És la "Veu", una mena d’
"Arcàngel Gabriel" del "Déu Mercat" enviada per
a què els mortals acceptem de pagar
el deute dels nostres pecats.
Això encara és democràcia? és la pregunta que ens hem
de formular
Reflexió final del desertor ocasional:
Jo escullo democràcia i per tant abandonar la Unió, crear-ne una nova a la mediterrània que abraci als pares de la democràcia - Grècia, Itàlia i els països de la vella Cartago passada per la saviesa que prohibeix la usura en els països musulmans-, mentre aprenem a gestionar el capitalisme com ho fan els islandesos que, fins i tot, a banquers estan empresonant.
Jo escullo democràcia i per tant abandonar la Unió, crear-ne una nova a la mediterrània que abraci als pares de la democràcia - Grècia, Itàlia i els països de la vella Cartago passada per la saviesa que prohibeix la usura en els països musulmans-, mentre aprenem a gestionar el capitalisme com ho fan els islandesos que, fins i tot, a banquers estan empresonant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)