El foc és fomut

El foc és fomut.
Encara més quan et toca els paisatges.
Encara més si et toca algú de vora casa.

A l'Osona, si hom rasca un xic
es troba lligams familiars arreu.

No el conec directament.
Sé que és bomber.
Sé que és un bon bomber.
I sé que som lligats per parents del poble.

Ara,
que marxo al Pirineu,
només vull saber que,
en tornar,
se n'haurà sortit.

Se n'haurà sortit
i podrà contar una impagable experiència.

Una experiència d'amor
a l'Orta, d'amor
al bosc, d'amor
a la gent.

No en sé una altra fi, perquè no se la mereix.

Però abans de marxar, em diuen que li haig de dir adéu
i només puc pensar en la seva família que, una mica, és la meva
i marxar al Pirineu amb llàgrimes als llavis.

Descansa en pau

T'estimo, tot hi trepitjada...

Diuen que tal nit com la d'avui, però de fa 40 anys, un senyor amb cognom de ciclista et va trepitjar la closca.


Si això fos cert, jo ja t'he conegut trepitjada, però m'és igual, perquè jo estic...



El vent em porta sons d’abans

El vent em porta sons d’abans,
quan corríem en canalla i
viviem com gegants.

El vent em porta sons d’abans,
mentre m’estintolo al sofà i
em mi ro les mans.

El vent em porta sons d’abans,
i tanco els ulls amb força i
maleeixo els anys.

El vent em porta sons d’abans,
que tornen prop de casa i
esberlen els embans.

El cel amenaça tempesta

El cel amenaça tempesta, i surto de festa per anar-la a cercar.
Els trons bramen amb força i, encara lluny, encara, el llamp
comença a espetegar. Les falsies el cap em volten, són bruixes
que volen alegres, portant núvols negres, que les segueixen com
xais.

M’enamoren els impacients rius, que amb el sol s’enlairen,
per mullar-nos la closca i fer-nos humitejar. El Ter n’és
tot un mestre, i s’infla i rebufa i cau com baldufa, reclamant
la seva llar. I és que el Ter, que té memòria, quan s’enlaira
i s’envola, tossut fa tabola, fins i tot allà on els sediments
l'han fet recular. Tempesta que baixes de Núria, dolça
agermanes, humides, tes pàtries querides, tes terres reals:
Ripollés i la Plana, i potser tota Osona, qui sap si a
La Garrotxa, també mullaràs.

Arribat al cap de tempesta, giro cua com la pesta, i,
per cames vull marxar. Però les bruixes, que em segueixen,
em troben molt atrevit, i en falsiot en fan tornar: Ja m’enlairo,
i també volo, alçat en els aires benignes que tot lo món fan
girar!

Filles de cactus

Som les filles d'un cactus
i ens agrada veure
el sol.


Ans, ben d'hora, voldríem
aixecar, altiu,
el vol!

Plegant cireres

Penjat dalt les branques de robust cirerer
el temps s'escola,
tot plegant cireres,
roges i dolces,
saboroses com mel.

La mel dels teus llavis
besats entre somnis.

Somnis inconfesables, i
un pic entranyables,
q'un vent potent
en hores, em remou
entre branques ben fermes de robust cirerer.

El cos m’avisa perquè m’aturi i ho faig

Aquest diumenge de maig resto convalescent a casa, defugint obligacions -espero que en sàpiguen entendre les raons-, però quan et toca el llamp i et desconnecta del món, encara que sigui per uns instants, cal aturar-se i prendre-s’ho en calma.

De fet, la cama encara pesa massa, el cervell encara punxa i la pressió és massa baixa com per prendre’s la vida a l'engròs. M’aturo, doncs, i m’entotsolo a la llar, per deixar-me portar pel ventijol de matinada d’aquest diumenge de maig.

En llevar-me, menjo un esmorzar salat i prenc les tisores de podar. I és que l’heura de la cleda fa de les seves i s’enfila curulla de vida més enllà del tros assignat. Parsimoniosament i sense presses, en cerco els brots més llargs. D’un cop sec els faig caure en terra. La feina, relaxada, em fa sentir implacable guerrer que venç les ínfules d’una bèstia ferotge, constant i pacient. I això, quan un viu en debilitat, és tan reconfortant!

Acabada la feina, recullo els brots amb granera i cistell i m’apropo a l’hort. Aprofito la fresca d’aquestes hores per enfonsar les mans a terra. Encara fa saó, no és seca i val més deixar-la treballar.

Cansat per esforç tant petit, m’assec de nou al pedrís, i em deixo portar pel cant dels ocells que anuncia un nou dia. Dalt del cable, una mallerenga i un pardal m’observen i es fan els murris. Pas a pas, s’apropen als cirerers. Què s’hi pot fer, si la gana els fa córrer? És hora d’esmorzar i la meva presència els fa nosa, però la fam pot més que la por i, quan me n’adoni, hauran picotejat algunes de les cireres que ja han començat a madurar.

Un xic enllà, com acròbates dels cels, orenetes i falcies fendeixen els aires pescant mosquits al vol. Un tudó aleteja, sortint del bosc, el rossinyol refila i veus esparses trenquen el silenci d’aquestes hores primeres.

Un xic ençà, s’atansa una vespa. Va carregada amb una fulla més grossa que no pas ella. S’ho mira, s’apropa, hi troba el forat. Resguard, de vell nou, trobat en el mur de la llar.

El pes que porta domina el seu vol. Li costa apropar-se al lloc desitjat. Ara massa amunt, ara massa avall, ara massa amunt, ara a la dreta, a l’esquerra, ara s’allunya i torna a començar. Per fi, les potes toquen vores! I es gira de cul al niu. Tot estirant la fulla, s’hi va endinsant.

Després d'uns instants, torna a sortir. Una nova fulla, una nova aproximació, una nova dansa i un nou gol. La trafeguda vespa va fent en les primeres. Així, quan el sol s’alci i amari de calor, la menuda bestiola es tancarà al forat per a viure millor.

Borda un ca, canta un gall, el dia comença també pels humans.



Un record massa real

Torno a casa, després d'una intensa setmana a ciutat. I l'ànima se m'atura a les portes de la llar: Els rosers, curulls de roses vermelles, blanques i roges, esclaten esponerosos com la joia a ser lliure d'un reu condemnat, l'heura treu fils enfora com els esquelètics dits d'un famèlic que demana almoina a qui n'hi vulgui donar.

Les patateres són immenses i ses fulles, esponeroses, anuncien una bona collita. La parra ha crescut tant que sembla que hagi de fruitar demà mateix, tot i que encara no té gra. Un xic enllà, a les cantonades, peres i cireres es van inflant de saborosa saba terrenal. La terra, la mare terra que els dóna de menjar!

En un racó assolellat, els maduixers es dobleguen pel feixuc pes de maduixes, madures i gegants, que caldrà aplegar. Tomaqueres, bledes, pebroteres i la resta de joves plançons segueixen fent pacient camí, tot xarrupant encara de la regada del dimarts passat.

La manca de cura, però, ha omplert la terra de mil-i-un herbatges que caldrà destriar. Els ocells, lliures de vigilància, han aprofitat per a omplir-se un xic el pap, però això ja se'ls ha acabat.

Mig tocat, encara, per la maltempsada, arranco herbes, mimo les plantes, els demano disculpes per tants dies lluny de la llar i plego madurades maduixes per menjar.

Assegut al pedrís, em miro l'hort treballat i dono voltes a una estovada setmana lluny de la llar. Els brots verds, ja crescuts en aquestes alçades, em retornen un dolç record, el record d'una estimada finida, la rialla de la qual m'acompanyava, mentre jo era a ciutat. I és que la múrria de la Teresa no em va deixar de petja a Palau, no va deixar de mirar-me des d'aquell món que és més enllà de la tardor:


L'etern tirabol

Havent sopat, m’agrada seure una estona prop de l’hort. Sentir la persiana de la veïna al capvespre, el cridaner moixonet que creua els aires camí del niu, el raucar constant de les granotes, que fan de percusionistes de la divinal orquestra que s’em regala. I aquell refilet joliu de l'alegre rossinyol solista que cerca parella o, qui sap si ja, canta l’alegria dels nounats amb homenia de mascle altiu.

Curull de música radiofònica, per menjar-se la soledat de qui el mana, arriba un cotxe al veïnat. M’aixeco, llavors, del pedrís, i m’atanso a l’hort. M’hi apropo entendrit, i amb la il·lusió d’un acurat pare.

La patatera malalta sembla respondre al tractament esmerçat, i les seves fulles semblen reviscolar-se de la malura que l’hi rossegava les entranyes. La resta del planter, creix esponerós i altiu. Més ferm, en les zones més insolades, i més lent en les ombrívoles tocatardanes.

Com Cronos es mira els humans, admiro els meus plançons, els acarono, els cuido i els faig créixer, tot menant-los pel recte camí. Després, com el fagocitador déu antic, me'm menjaré els fruits saborosos i assaonats per la suor d’una esquena torta i d'unes mans curulles de restes d’aigua, de canyes, de palades, de... Prenc un grapat de terra, encara és humida, avui no haurem de regar. De fet, les fulles altives ja m’ho anunciàven, tot mostrant-me l’alegria de la set inexistent de les plantes ben peixades.

El xiulet llunyà del darrer tren, fendeix l’aire. Com si seguís un ritual, les campanes de Taradell batallen les nou de la vesprada. Les darreres llums del dia es retroben novament amb un concert d’ocells que refilen des del niu. Es fan lloc per dormir, mentres s’expliquen, potser, les facècies de la vella jornada ja acabada.

Espectador privilegiat, torno al pedrís i prenc les eines, les eines per escolpir un vespre de primavera a cops de lletra i paraula.

Entotsolat en aquest món, canto la màgia de la vesprada, els misteris d’una generosa natura que em regala fruits i vetllades, fruits amarats de suor, i vetllades farcides de records pels absents, i pels que son vius encara.

La joia d’aquest moment sovint em fa preguntar

Pare, que sóc viu encara?


Lo rabassolaire dels prats d'un moltó

Jo no só pas rabassolaire
no'n só pas de murgolaire;
més me diuen boletaire,

més no’n trobo gaire,
més no’n trobo, no.



Plany, tot versionant Mossèn Cinto, per les tres "morilles"
trobades a llaó del dia del treballador.

>>> 1 de maig de 2009 - Pirineu de Girona <<<<

Em permets un recès?

El cap em bull
i el pit, oprimit,
anuncia pregones maleses

Què’s’l que vull
si el dit, enardit,
tecleja veritats obeses

escrit en un tovalló / tot dinant / a sortida de la fàbrica / 25 de març de 2009

L’impuls suara esmentat em demana un recès.

Un recès que, paraula d’Alcover-Moll, és “una separació, un allunyament”, és a dir, prendre distància del món habitual i les seves circumstàncies. També, ens diu el mateix diccionari, és un “lloc on no arriba el vent o altra inclemència del temps i que, per tant, defensa d’aquestes inclemències”... ¿inclemenciès del temps atmosfèric o dels temps que ens toca viure?. Last but not least que diuen els anglesos, també és un “lloc de retraïment, de separació de la gent”.

Vaig a fer un recès, doncs. Un recès per anar a escola. Escola en sentit original, escola com a “temps lliure per a ocupar-se en alguna cosa”, tal i com la veïen e la Grècia clàssica. Aquel paradís perdut que va dotar de sàvia musculatura a les tres cultures germanes que envolten la Mediterrània.

El meu recès serà Poblet. La meva escola: Poblet, Vallbona de les Monges, Santes Creus i el seu entorn. Serà un allunyament de la vida habitual, de l’ordinador, del vent, de les inclemències del temps. D’un temps que, enguany, se m’està fent més feixuc que en d’altres anyades.

Permet-me, doncs, fer un recès i, en tornar del vagareig, prometo cantar-vos-en les memòries.

Tot un clàssic de l'amor


Me das calor como el secador

me haces vibrar como la lavadora

me pones a mil como el contador

me apoyo en tí como en la exprimidora.



si no estás aquí es que estás allí

si no estás dentro, es que estás fuera

si no estás cerca es que estás lejos

si no estás arriba es que estás abajo.


La seguridad como el pestillo

me pierdo en ti como el calcetín

me aprieto a tí com el tornillo

me aferro a ti como la calba al peluquin


si no estás aquí es que estás allí....


Me quemo en tí como la sartén

me meto en tí como las sobras

me haces subir como el IPC

me enredo en tí como los cables del walkman


si no estas aquí, es que estás allí

L'amant de la iaia

Una nena petitona a la falda d'una iaia venerable:

- Iaia, què és un amant?

La iaia que xiscla i s'aixeca, la nena per terra, la iaia escales amunt, la nena que es posa a plorar, la iaia a les golfes, la nena xisclant, la iaia que obre un armari.... i cau un esquelet.


Microrelat de terror d’autor desconegut (Vía : Diari de l'Absurd)

A banda i banda de la frontera

The famous there i el dolç aquí!

The lyrics from there:

ACROSS THE BORDERLINE

There's a place where I've been told
Every street is paved with gold
And it's just across the borderline

And when it's time to take your turn
Here's one lesson that you must learn
You could lose more than you'll ever hope to find

When you reach the broken promised land
And every dream slips through your hands
Then you'll know that it's too late to change your mind

'Cause you've paid the price to come so far
Just to wind up where you are
And you're still just across the borderline

Up and down the Rio Grande
A thousand footprints in the sand
Reveal a secret no one can define

The river flows on like a breath
In between our life and death
Tell me who's the next to cross the borderline

In the sad darkness
today we have to cross
this river which calls us further away

But hope remains when pride is gone
And it keeps you moving on
Calling you across the borderline

When you reach the broken promised land
Every dream slips through your hands
And you'll know it's too late to change your mind

'Cause you pay the price to come so far
Just to wind up where you are
And you're still just across the borderline
Now you're still just across the borderline
And you're still just across the borderline


I les lletres d'aquí:

A L’ALTRA COSTAT DE LA FRONTERA

Hi ha un país, ho diu tothom
els carreres asfaltats d’or
és ben prop només un pas frontera enllà

Mentre no arriba el teu torn
has d’aprendre una lliçó
pots perdre-hi més, més del que mai hi trobaràs

I quan seràs al país qu’has somiat tant
i les promeses s’esvairan
i serà massa tard per canviar

Has pagat el preu per arribar
fins aquí on has acabat
esperant el teu torn per travessar

Riu amunt i riu avall
mil petjades dibuixant
un secret que ningú vol esventar

El riu és el darrer port
entre la vida i la mort
diguem qui serà el següent de travessar

I quan seràs al país que has somiat tant
i les promeses s’esvairan
i serà massa tard per canviar

Has pagat el preu per arribar
fins aquí on has acabat
esperant el teu torn per travessar
esperant el teu torn per travessar

Aromes estomacals



I si t'agraden així, en directe són sublims.
Guàite'ls!

Traducció en streaming i sumultània?

Està per polir, però carai! qu'aprop que som de la traducció mecanitzada, no?




NiceTranslator

S'acaba el fred...

... i les flors comencen a treure el cap apartant la terra:


Es miren, originally uploaded by Lluís de Taradell.

I thought that I was working on a dream


Working on a dream lyrics & history

Not this Obama dream -that is the American one I think-: My dream was a dream about helping people to reach thair goals. The goals that people need to ride their lifes for their own. But one guy can swim against the tide.

The tide, what people who are on the same boat of me want, was reach their own goals (work less and earn more) and not to do all that was on their hands to help the others.

Than, maybe I need to change my mind and be part of the crowd: That mean to look only for the profit of swindlers.

But, I'm thinking that that wasn't a desertion of reality. Isn't it?

Nits de lluna plena

Un mal homenatge:


a un genial original:
Le loup-garou de Boris Vian

Si a Perpinyà vols pujar...

...l'himne d'en Jordi hauràs de cantar:

Aprèn anglés amb...


... el primer capítol d'una sèrie mítica:
Magnum p.i.

A l'Ala Oest de la Casa Blanca...

Dóna-li una ullada al Pilot!!!!

El centenari del fonàmbul!!!

És l'Enric qui dóna la pista per obrir les portes a l'homenatge a un alpinista que divendres va fer cent anys.

Felicitats Riccardo