Torno a casa, després d'una intensa setmana a ciutat. I l'ànima se m'atura a les portes de la llar: Els rosers, curulls de roses vermelles, blanques i roges, esclaten esponerosos com la joia a ser lliure d'un reu condemnat, l'heura treu fils enfora com els esquelètics dits d'un famèlic que demana almoina a qui n'hi vulgui donar.
En un racó assolellat, els maduixers es dobleguen pel feixuc pes de maduixes, madures i gegants, que caldrà aplegar. Tomaqueres, bledes, pebroteres i la resta de joves plançons segueixen fent pacient camí, tot xarrupant encara de la regada del dimarts passat.
La manca de cura, però, ha omplert la terra de mil-i-un herbatges que caldrà destriar. Els ocells, lliures de vigilància, han aprofitat per a omplir-se un xic el pap, però això ja se'ls ha acabat.
Mig tocat, encara, per la maltempsada, arranco herbes, mimo les plantes, els demano disculpes per tants dies lluny de la llar i plego madurades maduixes per menjar.
Assegut al pedrís, em miro l'hort treballat i dono voltes a una estovada setmana lluny de la llar. Els brots verds, ja crescuts en aquestes alçades, em retornen un dolç record, el record d'una estimada finida, la rialla de la qual m'acompanyava, mentre jo era a ciutat. I és que la múrria de la Teresa no em va deixar de petja a Palau, no va deixar de mirar-me des d'aquell món que és més enllà de la tardor:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada