El cos m’avisa perquè m’aturi i ho faig

Aquest diumenge de maig resto convalescent a casa, defugint obligacions -espero que en sàpiguen entendre les raons-, però quan et toca el llamp i et desconnecta del món, encara que sigui per uns instants, cal aturar-se i prendre-s’ho en calma.

De fet, la cama encara pesa massa, el cervell encara punxa i la pressió és massa baixa com per prendre’s la vida a l'engròs. M’aturo, doncs, i m’entotsolo a la llar, per deixar-me portar pel ventijol de matinada d’aquest diumenge de maig.

En llevar-me, menjo un esmorzar salat i prenc les tisores de podar. I és que l’heura de la cleda fa de les seves i s’enfila curulla de vida més enllà del tros assignat. Parsimoniosament i sense presses, en cerco els brots més llargs. D’un cop sec els faig caure en terra. La feina, relaxada, em fa sentir implacable guerrer que venç les ínfules d’una bèstia ferotge, constant i pacient. I això, quan un viu en debilitat, és tan reconfortant!

Acabada la feina, recullo els brots amb granera i cistell i m’apropo a l’hort. Aprofito la fresca d’aquestes hores per enfonsar les mans a terra. Encara fa saó, no és seca i val més deixar-la treballar.

Cansat per esforç tant petit, m’assec de nou al pedrís, i em deixo portar pel cant dels ocells que anuncia un nou dia. Dalt del cable, una mallerenga i un pardal m’observen i es fan els murris. Pas a pas, s’apropen als cirerers. Què s’hi pot fer, si la gana els fa córrer? És hora d’esmorzar i la meva presència els fa nosa, però la fam pot més que la por i, quan me n’adoni, hauran picotejat algunes de les cireres que ja han començat a madurar.

Un xic enllà, com acròbates dels cels, orenetes i falcies fendeixen els aires pescant mosquits al vol. Un tudó aleteja, sortint del bosc, el rossinyol refila i veus esparses trenquen el silenci d’aquestes hores primeres.

Un xic ençà, s’atansa una vespa. Va carregada amb una fulla més grossa que no pas ella. S’ho mira, s’apropa, hi troba el forat. Resguard, de vell nou, trobat en el mur de la llar.

El pes que porta domina el seu vol. Li costa apropar-se al lloc desitjat. Ara massa amunt, ara massa avall, ara massa amunt, ara a la dreta, a l’esquerra, ara s’allunya i torna a començar. Per fi, les potes toquen vores! I es gira de cul al niu. Tot estirant la fulla, s’hi va endinsant.

Després d'uns instants, torna a sortir. Una nova fulla, una nova aproximació, una nova dansa i un nou gol. La trafeguda vespa va fent en les primeres. Així, quan el sol s’alci i amari de calor, la menuda bestiola es tancarà al forat per a viure millor.

Borda un ca, canta un gall, el dia comença també pels humans.