Aquestes són les coordenades de l'inici d'un viatge sideral, com deia la psicodèlia barcelonina dels anys 70, aquella que els llibres d'història redueixen en el ying Pau Riba i el yang Pau Malvido, aquella que empenyia, per la via disbauxada, el corsé imposat per un règim que no se sabia si agonitzava o no, aquella que, amb canvi d'aires, ritmes, fesomies i mitjans he ensumat una nit de setembre, amb un altre corsé imposat per la por i la seguretat que alimenten un règim que no se sap si agonitza i no.
- No tornis tard, eh! Si tornés tard i fent renyines et faré dormir al balcó i et ruixaré amb la manguera - li diu la sogra al seu gendre, al meu company de viatge.
Divendres, 17 de setembre, quarts de nou del vespre. Sants.
Una mitjana d'Estrella i una Voll a la taula d'un bar. D'un bar on no tenen bosses de patates.
Fem repàs de vida i rememorem moments d'aquella colla que vàrem ser i que ara, ell més a prop i jo més allunyat, seguim de lluny, d'aquella gent que, quan ens trobem, encara ens reconeixem i ens tractem com si no hagués passat el temps una d'aquelles colles que, sense veure'ns, sabem que algú pot respondre als moments d'angoixa vital que, tard o d'hora, toquen a tothom.
Ens aixequem, tot xerrant, per cobrir la breu distancia que ens separa de La Deskomunal, un d'aquests espais que, sense perdre la fesomia industrial, esdevé temple cultural, amb llibreria inclosa.
El motiu: retrobar un artefacte musical que, d'arrel nostrada, viatge al Carib per revisitar el bo i millor de sons com el calypso, el mento i les fusions que, aquests ritmes, fan amb el jazz o l'ska.
Lletres treballades, instrumentació acurada, mestratges compartits per un grup que, amb el segell de Don Xeriff Monlleó, fan les delícies de qui subscriu aquestes notes i dels qui l'acompanyen.
Pausadament i sense presses es va congregant la parròquia que, alguns amb coneixement de causa i d'altres per l'estela deixada pels enyorats Doctor Calypso, hem pres la determinació de viure en directe aquest concert.
Es noten, però menys de l'esperat, els efectes d'un conjunt tocat per la Covid, d'una colla que ha patit algunes baixes i ha gaudit d'algunes incorporacions. Incorporacions que, per un servidor, donen consistència a l'espectacle i diversifiquen el viatge pels inescrutables camins empresos pels Calyp6.
El concert, com mana la llei, és assegut. I poc més diré sobre l'horeta llarga que vàrem gaudir en companyia, entre més del sempre impecable Xavi i d'en Pepón, a.k.a. Mamar no puc. Així com de la colla de la Laia, baixada, com jo aquest cop, del barri de Gràcia.
Divendres, 17 de setembre de 2021, quarts de dotze de la nit. Plaça de Sants
El Sant Bertomeu fa cantonada i és farcides de guiris i estudiants, estudiants i una cambrera que porta el carinyu com s bandera en atendre als congregats. Una canya, una Voll, un entrepà de truita, un de llom amb formatge i unes braves són el parament triat per reprendre la conversa i parlar del Joan Marc i la Marta, de la Marta i l'enyorat Ramon, d'en Ramon i de l'enyorada Muntsa. Posem bàlsam a ferides i nem mossegant la vida per preparar el retorn al Poblenou.
Dissabte, 18 de setembre, quarts d'una de la matinada. Poblenou
Sortim del metro envoltats de joves que, bossa en mà, fam de rius camí del mar. Hem fet tard per viure la Festa Major i retrobar-nos amb alguns dels amics del barri que en va criar.
Voltem pels carrers d'un Poblenou Curull de riuades sorolloses que faran la festa a la platja, en no tenir espais més controlats on dirigir la seva fam de rauxa.
Un comiat i a seguir les passes. És d'hora. Entotsolat, caminarem fins al pis tot creuant la Barcelona pandèmica.
Dissabte, 18 de setembre, a les petites. Barcelona
Navego al ritme de la nit pels carrers de Barcelona. Al triangle golfo, tot és tancat de poc i els grups barandegen la nit, orfes de casa. A Marina, la xurreria em proveeix d'una Coca-Cola que l'acompanyarà fins l'Estació del Nord. Pel camí, grups de gent fent el botellon amb el bafle com a cant de sirena nocturn. A les vores de l'estació, gent amb maletes, algun amb entrepà i beguda per fer més lleugera l'espera. A Gran Via, algun solitari - perdoneu, sabe de donde sake el autobús a Pineda -. Més enllà, els botellots, muden de fesomia amb vestits escotats, trajes de roba fins i cossos afaiçonats en gimnàs. Passeig de Gràcia és el paradigma del botellot amb beguda de marca. Uns botellots que tornen a muda en entrar a la hispteritzada Gràcia, destí del navegant.
En resum, que volia parlar d'un concert i he acabat amb un crit clandestí per obrir la nit, abans no sigui massa tard i la guerra d'altaveus al carrer s'imposi a la cultura de la nit, amb grups ben treballats i mesures més segures, crec jo, que les que ara viuen totes aquestes persones que viuen la nit, cadascú a la seva manera, però amb l'ànima reivindicativa en vers als lladres de rauxes i disbauxes.
En arribar, al pis, un prec:
- O OBRIU LA NIT O LA NIT SE US MENJA!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada