És nit cerrada a la ciutat dels prodigis quan surto al balconet i em deixo seduir per la immobilitat del Temple i la lleugeresa de la Nòria.
El meu cau urbà es bada al Tibidabo, arcà Puig de l'Àliga esdevingut símbol de misteri i representació pura dels tres estadis de l'home. L'instint, el sentiment i la raó.
Purificant el ventijol que suavitza la xafagor barcelonina, la raó s'amaga en sentiment afondat que no triga en mudar en instint de comunitat.
Ara, que sóc obrint la darrera nit al cap i casal fins a finals d'agost, em miro el seu cim ensenya i em sé inadaptat barcelonauta que, com molts capitalins, odia la gran encisera que em té captivat.
Barcelona és això que han glossat tants poetes: fetillera, encisera, femenina deesa que brota del seu immens passat.
Potser Verdaguer, potser Maragall, potser tots plegats han assolit desxifrar-ne la genètica, però jo sóc tan cec com la vaca i el tel de l'ull m'emboira la raó.
Ara que sóc a les vetlles d'un llarg viatge, me la miro i me n'enamoro. Me n'enamoro perquè em sedueix, em sedueix i em xiuxiueja dolces paraules per un il·lustre viatger.
Demà, camí del sud, la raó haurà deixat Barcelona. El sentiment anirà mudat d'andalús, però l'instint seguirà batallant amb la cadència parroquiana dels Josepets, el Taulat o l'esquetlla de la torratxa.
Barcelonauta d'arrels osonenques i ancestres occitans. Barcelonauta que fuig de vacances, però que porta la ciutat empeltada a la sang
Adèu, Barcelona. Ens veurem aviat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada