Traducció de l'article publicat a economiasinfronteras el passat dimarts 7 de febrer.
Conéixer aquestes tècniques i descubrir-les en els mitjans de comunicació, esl discurs dels "líders" i el món de la publicitat i la comunicació en general, pot ser una bona medecina per a no caure en els paranys d'aquesta guerra ínfame pels assoliments d'una Marca, ja es digui empresa, persona, Estat ó Nació).
T'apuntes a deixar ben nu el discurs dominant?
Comencem:
L'estratègia de la distracció. L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants. L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l'àrea de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. "Mantenir l'Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a la granja com els altres animals (cita del text 'Armes silencioses per a guerres tranquil·les)".
Crear problemes i després oferir solucions. Aquest mètode també és anomenat "problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui qui proposi les mesures que es volen fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.
L'estratègia de la gradualitat. Per fer que s'accepti una mesura inacceptable, només cal aplicar-la gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d'aquesta manera com les condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, desocupació en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, ... canvis que haguéssin provocat una revolució si s'haguessin aplicat tots a la vegada.
L'estratègia de diferir. Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com a "dolorosa i necessària", obtenint l'acceptació pública, en fer les declaracions, per a una aplicació futura de mesures inacceptables. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "tot anirà millor en el futur" i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-lo amb resignació quan arriba la seva aplicació.
Dirigir-se al públic com si fossin nens petits. La majoria de la publicitat adreçada al gran públic utilitza discursos, arguments, personatges i entonacions particularment infantils, com si l'espectador fos un nen petit o un deficient mental. Com més s'intenta enganyar l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? "Si un es dirigeix a una persona com si tingués 12 anys o menys, llavors, per suggestionabilitat, tendirà, amb certa probabilitat, a respondre o reaccionar com si tingués aquesta edat (veure "Armes silencioses per a guerres tranquil·les")".
Utilitzar l'aspecte emocional molt més que la reflexió. Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l'anàlisi racional, i finalment en el sentit crític dels individus. D'altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments ...
Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat. Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossible d'assolir per a les classes inferiors (mireu en 'Armes silencioses per a guerres tranquil·les) ".
Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure en el públic la creença que allò que està de moda és el fet de ser estúpid, vulgar i inculte ...
Reforçar l'autoculpabilitat. Fer creure a l'individu que és només ell el culpable de la seva pròpia desgràcia, degut a la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra les injusticies o, posem per cas, el sistema econòmic, l'individu s'autiodevalua i es culpa a ell mateix, el que genera un estat depressiu i, en conseqüència, inhibeix la seva acció. Generant un cercle viciós que pot ser, mentalment, molt perillós
Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen. En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements del públic i aquells que posseeixen i utilitzen les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "sistema" ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant físicament com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l'individu comú del que ell mateix es coneix. El que significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control i un poder més gran sobre els individus que el que ells mateixos poden exercir-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada