escrit per Ntegye Asiimwe al DailyMonitor
Publicat el dimecres, 30 de Novembre de 2011 a les 00:00
El nivell de corrupció a Uganda ha assolit nivells sense precedents. I tenint en compte que, des de la independència, el país ha estat dirigit pels homes, tot indica que el lideratge masculí ha fallat al país.
És per això que suggereixo que una dona sigui elegida com a president, un cop el president Museveni deixi el poder.
L'experiència sembla suggerir que les dones són menys corruptes que els homes. Ja és hora que comencem a identificar el potencial de les dones. Al meu entendre, la presidenta del Parlament Rebecca Kadaga i la de l'Aliança Federal per Uganda Beti Kamya són, fins ara, les potencials candidates més correctes per a ocupar aquest càrrec.
I és que, donada la tendència corrupta d'Uganda, on els homes són els més implicats en tots els casos, el país aniria molt millor amb una dona com a presidenta.
Després del descobriment de petroli a la regió d'Albertina - a les vores del Parc Natural Murchison Falls -, i donada l'aparent falta de transparència en el sector del petroli - la raó per la qual s'acusa de suborn a tres ministres, tots tres de genere masculí -, proposo que una dona sigui la propera presidenta del país, és tot el que necessitem.
Prego als meus membres del Parlament Michael Mawanda Maranga i Betty Nambooze a que presentin una moció per obligar al Parlament a fer una llei que prohibeix l'accés a la presidència als homes i que només permeti a les dones a presentar-se a la presidència el 2016. Encara que sembli una tasca difícil, val la pena intentar-ho, pel bé del nostre país, la nostra independència i la gestió dels nostres recursos naturals.
Ntegye Asiimwe,
Seeta-Mukono
La interacció en xarxes socials i el final de "la cultura de la Transició" canvien les formes de fer política
L'esquema que ve no només desborda als partits sinó també a les organitzacions i moviments socials
L'individu lliure, creatiu i sense compromís de militància pesa més que el col·lectiu
Que hi ha vida política més enllà dels partits no és nou. Dir el contrari seria negar l'existència dels lobbies empresarials, de la incidència política de les ONG, de l'associacionisme o de petits projectes que malviuen en la perifèria del sistema. I, malgrat aquestes evidències, sembla que una nova realitat entra en escena, un escenari on el #15M no sembla ser-ne causa, sinó conseqüència, prototipus o catalitzador. El nou esquema de la vida política s'està dibuixant i pot ser que el resultat no tingui absolutament res a veure amb el que vam heredar dels nostres avantpassats des de fa ja uns quants segles.
Sol, 15 de maig de 2011. (Juan Luis Sánchez)
No fa tampoc gaire temps, les protestes contra la Llei Sinde van demostrar la capacitat de determinats liders d'opinió, operant des dels seus espais d'expressió personals i sense representar a ningú més que a ells mateixos, , d'arrossegar a d'altres membres de la seva comunitat i, en efecte dominó, arribar a incendiar la xarxa contra un projecte polític concret. Aquesta minoria, no estructurada però influent, va aconseguir impactar en la vida política mediàtica i, a data d'avui, no hi ha ni un sol partit que es presenti a les eleccions i o dediqui unes línies del seu programa electoral al debat sobre la propietat intel·lectual.
Un altre exemple: l'atac institucional i empresarial contra Wikileaks, que provoca la reacció de milers d'usuaris amb coneixements molt específics de tecnologia, generant contingut i activisme a favor del projecte de Julian Assange. I podriem seguir amb el què ha passat enguany al Nord de l'Àfrica i l'Orient Mitjà.
Mapa conceptual del 15M (unalineasobreelmar.net).
Esquema d'un modelo descentralitzat.
Esquema d'un modelo descentralitzat.
En tots aquests casos, la influència i la riquesa política de la xarxa ha anat molt per endavant de l'acció dels partits polítics. Són “els primers experiments de la organització vírica global del swgle XXI“ ens diuen des del col·lectiu @isaachacksimov, que impulsa l'activisme tecnològic des de fa 10 aanys. A Democracia Real Ya no fa gaire ens deien que estan naixent “els moviments ciutadans de pressió”, una “categoria social nova, igual que, en els seu moment, es van crear els partits polítics o els sindicats”. La paraula ‘els’ va destacada perquè igual com ara són aquests, també podrien sorgir-ne d'altres, ideològicament oposats o amb finalitats molt diferents. El que encara s'ha de desenvolupar és la fòrmula de l'activitat sociopolítica del futur. Si Internet no és només una eina sinó que canvia la forma en la que ens consumim, ens comuniquem, lliguem, lleguim o fem amics, per què la política no havia de seguir el mateix camí?
“Els membres canvien, es connecten o desconnectan temporalment” de les causes i “no tenen per què estar d'acord amb tot”, explica @isaachacksimov sobre aquesta forma d'organitzar-se, que d'alguna manera s'assembla al treball de les comunitats de desenvolupadors informàtics de programari lliure. “Es funciona de manera asíncrona: cadascú es connecta quant pot, a l'hora que pot, i aporta allò que pot” al projecte comú.
A l'assamblea i al ordinador. (J.L.S.)
“La millor manera d'expresar-se com a individus és a Internet i les xarxes socials”, insisteix la Carolina. “Et presentes com a persona que s'agrega a coses que estan passant. Et permet ser propossitiu i no estar sempre a la contra, que el meu pensament no està prepapart només per a insultar ni anar sempre a la contra”, explica. I a Internet hi ha les eines que ho fan possible: Twitter, Facebook, milers de llistes de correu i plataformes parides per la pròpia comunitat, segons les seves necessirats, com la cartografia que ha recopilat l'arquitecte Pablo de Soto.
Llista de correu on es debaten les propostes
del grup d'Economía de Sol
del grup d'Economía de Sol
Per això, la Carolina diu que "el concepte de militància" actual és "molt excloent, amb codis molt marcats, on es veu perfectament qui té el pes. És normal que la gent pensi que no pinta res i se'n vagi ". Aquesta crítica, que generalment es fa sobre les estructures orgàniques dels partits polítics, Carolina la fa extensiva als moviments socials i al format de les assemblea: "L'assemblearisme significa una falsa horitzontalitat, és burocràcia", diu. "Jo crec que les coses han de ser més intuïtives i fluides".
La política en xarxa no només ve a desbordar les estructures de les organitzacions més establertes sinó també les dels ambients més crítics. "Si mires ara mateix a la xarxa, hi ha centenars, milers de persones parlant amb els seus amics, familiars, companys de treball ... Són aquestes persones les que decidiran el que passi aquest mes, per exemple", ens diu @isaachacksimov. "Així funcionem: apareixem al carrer, després tornem a la xarxa, es recombina tot i... tornem a aparèixer".
Mapa de les interaccions d'usuaris de Facebook,
al 2010 (Facebook)
al 2010 (Facebook)
Comencen els dubtes. I què passa amb la bretxa digital, amb aquells que no tenen connexió o habilitats a Internet? "Cal cuidar tots els fronts", diu @isaachacksimov, encara que reconeix que la tecnologia i la xarxa són el futur. "És molt més democràtic un lloc, la xarxa, on participen milers de persones que una assemblea on potser només n'hi van 300", postil·la la Carolina, que ens posa l'exemple del 15O "Va ser una convocatòria impulsada per un grup petit de persones i que va ser acollida massivament sense haver de passar per totes les assemblees que se suposa que haurien d'haver-la legitimat", explica.
Doncs, pose-m'hi més dubtes. Llavors, ¿qui legitima les accions? És una pregunta que sorgeix sovint en parlar d'aquests moviments en xarxa i amb una ltre projecte paradigmàtic: la ocupació de l'Hotel Madrid (o de l' @edifici15o) la matinada del 15 al 16 d'octubre per part de grups d'unes 40 persones, quan les multitudinàries manifestacions de Madrid i Barcelona ja s'havien dissolt. Aquestes iniciatives, que van suscitar, i la cosa encara cueja, molt debat “intern” -si més no en el cas de Madrid., va ser saludada i posteriorment difosa per determinats nodes del moviment, como @acampadasol o @madrilonia, i, de manera informal, s'ha acabat integrant dins del ‘paisatge 15M’ sense que siguin aprovades per cap assamblea general. I, malgrat això, el fet no implica necessàriament el recolzament de la resta de la comunitat, que es mou sense compromisos ni lleieltats.
També hi ha el debat dels egos, una ltre punt de fircció. Si es fomenten lideratges individuals, quin tipus de societat s'està promovent? ”El discurs de l'assoliment, de l'èxit, etc. és radicalment oposat a la filosofía que jo presuposo que té el procomú“, es diu en un diàleg anònim del col·lectiu ZEMOS98. “Fins i tot et diria que posaria en qüestió les marques personals”.
Laboratoris de democràcia directa
El doctor en Dret Josep Lluis Martí, especialitzat en noves tecnologies i democràcia, té molt clar que “és més eficient la intel·ligència en xarxa d'un centenar d'individus de carrer, ben informats, amb sentit comú i bona fe que la de deu experts”. En el bloc documental La revolució horitzontal, Martí aposta per “evolucionar cap a la democràcia deliberativa” per superar l'actual sistema parlamentari on “les lleis no es debateixen, es negocien”. Martí planteja que la tecnologia permet que el ciutadà intervingui en el procés després d' “un procés de deliberació”.Algunes iniciatives ja proposen formes de democràcia directa adaptades al sistema actual. La majoria d'elles són experimentals. Al 2008 es va fundar el Partido de Internet, que després de tres anys de treball ha aconseguit els avals suficients per a presentar-se per una circunscripció a les Eleccions Generals del 20 de Novembre, la de Cádiz. El Partido de Internet no té ni ideologia ni programa electoral, tan sols disposa de normes de funcionament: si surten elegits, els diputats d'aquest partit es comprometen a votar al Congrés, allò que decideixin els seus simpatizants a través d'Internet. Per evitar l'esgotament, s'estableixen formes de delegació de voto a persones de confiança, de forma puntual o per a temes en concret.
[N.T. Afegim que, amb la mateixa filosofia, es prsenten a les quatre provincies catalanes, les llistes de Pirates de Catalunya i, en algunes provincies de la resta de l'Estat, el Partido Pirata, dues forces que comparteixen xarxa muncial a través del Partit Pirata Internacional]
Dibuix promocional del Partit d'Internet
Una altra aposta, molt més recent i recolçada per Democracia Real Ya, és “Democracia 4.0“, tal i com l'anemoenen els seus creadors. Es tractaria d'un sistema que garanteixi una quota de participació directa dels ciutadans en les votacions del Parlament. Els que participin a la votació ja es representen a ells mateixos, fòrmula amb la qual com més persones participin en una votació, a menys ciutadans representa cada diputat i menys valor té el seu vot. Es tracta, doncs, d'un model híbrid i variable.
El final de la cultura política de la Transició
Como ha pogut, tot aquest magma d'innovació política, quedar gairebé invisible als principals mitjans i organitzacions polítiques? En part, ha estat així, perquè molts d'ells han preferit refugiar-se en conceptes culturals fugint de la paraula política i això els ha fet menys identificables per ‘l'oficialitat’. Però sobre tot perquè aquesta ‘oficialitat’ se'ls ha estat mirant continuadament com si fos una massa apolítica o marginal. És la recurrent errada de preguntar als que plantejen canvis en la cultura, en l'economia o en l'educación que per què no entren en política, com si allò que estan fent, no ho fos. De demanar-los que votin, com si molts d'ells no ho fessin. El canvi és que el vot està deixant de ser l'element definitori de la vida política de les persones. “¿¡Apolítics!? ¡Superpolítics!”, aclaria una pancarta a Sol.
Vinyeta de Miguel Brieva
A Espanya, es fa imprescindible creayr el fenòmen global de la xarxa amb la mort de la ’Cultura de la Transició’, concepte parit per Guillem Martínez per definir els llenguatges i els criteris socials que s'apliquen a Espanya des del pas del franquisme a la democràcia i que ara comencenn a esvair-se. En el terreny de la política, Fernández-Savater ens descriu la cultura de la Transició com a “consensual, desproblematitzadora i despolititzadora”.
"Això de consensual sona bé, però en realitat no és un consens després del diàleg sinó un pacte previ sobre les coses de les que es pot parlar i de les que no", aclareix Fernández-Savater. "Quan es deixen enrere els anys 70, la cultura política de la Transició diu: apa, això és el que hi ha. I es posen uns temes sobre la taula dels que sí que es pot parlar: nacionalisme perifèric, laïcisme, els toros o els límits de velocitat ". Però les qüestions essencials de la democràcia, segons aquesta teoria, no es toquen. Per això es tendeix a evitar el conflicte polític (desproblematitzant) i despolititzant la cultura.
El primer gràfic # y aquest cartell són creacions de vocesconfutura.tumblr.com
El característic afany del 15M per no declarar-se d'esquerres o de dretes seria, segons aquest plantejament, una manera de “fugir de la trampa de la cultura de la Transició, que abusa d'aquest esquema per a dividir-nos falsament”, diu Fernández Savater. La gent no es deixa encasellar perquè així no els deixen plantejar debats interessants. I a més els assignen unes suposades aliances i uns suposats enemics que potser no són els que volen tenir ". Segons ell, comença a tenir sentit parlar de l' "individu connectat a una esfera pública o, millor, a l'esfera del comú".