Orgullo Lucharniego

Ara que el (t)xarneguisme és de moda, gràcies a la Vasallo i més, és hora de reivindicar l'orgull lucharniego d'aquells que, amb menys destil·lat intel·lectual a la motxilla, hem viscut carrers i places xarnegues des de menuts i hem suat la panxa amb la llengua fora i un idioma propi de totxos, totxanes, barretxas, carajillus i altres paraules tan enriquidores com irreverents pels puristes lingüístics d'arreu.

L'orgull lutxarnegu és canviar de llengua cuando se tercia y nos apetece sense perdre els anells i con una normalidad que asombra i escandalitza a propios y extraños, es transcendir les identitats o, si més no, deixar-les per savis i saberuts que, de tan estudiar, han perdut l'aroma suat del carrer i l'andamio.

La barretxa dignifica i convertir-la en plat sublim de conferències, taules rodones i performances no sé si és la millor manera de celebrar la primavera republicana i popular del que, a casa nostra, seria la cultura espanglish nord-americana o les més properes chav londinenca o banlieu francesa. Un xarneguisme que torna a desbordar la pell de brau com a origen mitològic i que suma tantes diversitats d'origen com per generar una nova definició del concepte mateix que s'ha re-posat de moda.

L'orgull lutxarnegu que reivindico pels temps dels nostres avantpassats migrants - en el meu cas pare, mare, veïns i veïnes totes del sud-oest el del Besós -  demana rumba, punk de suburbi, flamenquito de barrio i molt de txarlybrownisme, és a dir, de bona producció-fussió cultural als marges del sistema, del mainstream cultural subvencionat. 

L'orgull lutxarnegu demana d'un destí suburbial en el romiatge vers una nova vida millor pel migrant i llurs desitjos de futur, demana de nits de vida i de trobada en aquesta platja d'identitats múltiples com són els barris d'arribada de persones tan diverses com enriquidores por totes les que les hem viscut o les vivim.

Calen menys destil·lats intel·lectuals i més barretxes de bar obrer i popular en tot plegat. I aquí és on nia l'orgull lutxarnego, l'essència etimològica de tot plegat. 

Un orgull que, com m'ha fluït abans, ara inclou molts més orígens culturals i vitals que aterren als nostres barris i amb qui ens toca conversar, reconèixer i teixir complicitats.

Lutxarneguismo o muerte! A bailar!!!

Xarnego / xarnega:

Etimologia: del cast. lucharniego, aplicat a gossos ensinistrats a furetejar (cercar-ho, regirar-ho, tot, ficar-se pertot, per saber, per descobrir, alguna cosa) de nit, dissimilació d’un anterior nocherniego o nocharniego ‘que surt de nit’, derivat de *nochorno, en llatí nocturnus ‘nocturn’; el plural del mot fou alterat en los charniegos; el mot passà a Catalunya i a França amb el sentit d’una ‘raça de gos’. En gascó charnègo, charnègon, charnègue prengué el sentit de ‘mestís, bord, no autòcton, inadaptat al país’, sentit que passà al català. 1a font: cap al 1490.

1. masculí i femení despectivament
   1. Fill d’una persona catalana i d’una de no catalana, especialment francesa.
   2. Persona de llengua castellana resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al seu nou país.

1. masculí antigament Gos coniller

Font: Enciclopèdia Catalana

EL CORAZÓN TIENE RAZONES

que la razón no entiende.

La nit és lleugera, dono voltes, em giro i regiro buscant una son que es fa escàpola. Insomne, repasso la jornada que preveig i dormo somiant amb una Tarraco màgica.

Ben d'hora, ben d'hora m'enfundo camiseta groga i bambes blaves. Surto de casa amb els auriculars a les orelles i temps més que sobrer.

Ja dins del bus que, entre setmana,, em deixaria a Sant Andreu Arenal assajo mentalment els càntics del partit, tot seguint les lletres en una app del mòbil i en vídeos de Youtube penjades per Brigadas Amarillas.

El destí però, em té reservada una sorpresa: Sortir en corteo individual des de les instal·lacions d'un històric del futbol català: l'equip quadribarrat, el Sant Andreu, el rival de les esquadres dels meus barris, Europa i Júpiter. I és que el bus, en cap de setmana, et deixa just al costat del Narcís Sala.

Hi ha temps i, calmós, pujo Rambla Onze de Setembre amunt. Arribo d'hora, faig beguda i canvio impressions amb un jaio gadità vingut a terres catalanes per treballar i enyorar la seva mare terra. Qui no ho faria, amb una ciutat com aquella!

A dos quarts de deu en punt, pugem a l'autocar que ens durà a Tarragona, via Cerdanyola. Barrets i bufandes, converses i organització, relax i sol.

Primera parada: Cerdanyola, seu de la penya. Se sumen famílies i puja el volum sonor de l'autocar amb les converses sobre Cádiz, el Cádiz i les anècdotes vitals. Per dir-ho en breu: sobre la Vida en general.

Moment reunió de Junta per detalls de viatge: les entrades les porten Chulapos Cadistas, la penya de Madrid, amb rodamons gaditans que han fet vida entre Castelldefels, Viladecans i Gavà.

Passat Vilafranca, comença la música:

Que bonito

que bonito

que bonito que's mi Cadi

que bonita mi ciudá

que rebosa de alegría

Ay cuando llega Carnavá!!!

Pasodobles i tangos, cuplés i càntics per escalfar el gèlid aire condicionat d'un autocar que solca autovies i autopistes fins a les envistes del Nou Estadi tarragoní.

Arribem directes a l'hotel i fem sort: s'acosta l'hora de dinar de la plantilla i tenim el preuat moment famoseo hool amb els gladiadors que baixaran al terreny de joc aquest mateix vespre.

Cantant contents, contents cantant, fem una passejada guiats per un parell de penyistes del Nàstic. Això sí, una passejada que, emulant els millors relats de l'Agatha Christie, va perdent cadistes atrets per les cerveseres sirenes que, a peu de carrer, atrauen hooligans assedegats.

A la plaça de la Font, dinar de germanor entre penyes amb el respecte i les bromes que tot bon futbol es mereix. Aquí, en llocs i dies com aquests, un hom viu l'aroma de les "classes populars", del manobrerisme entre iguals, de persones i fesomies que, amb les arrels a la motxilla, es reconeixen i teixeixen complicitats.

I és aquí, en aquesta històrica plaça, on m'allunyo vers altres indrets. Toca moment familiar, trobada de germanor entre un cadista i tres gimnàstics en un lloc sublim, de parets carregades d'història i una cuina que, essent minimalista, omple la panxa amb sabors ben tramats i vins novells, d'aquests que es fan ara en terres del Penedès.

Conversa agradable, mitja part de la jornada que culminarà en un Estadi amb les dimensions adequades per un equip que té una arrelada història en el futbol més nostrat i que no es mereix baixar de categoria com sembla que, malauradament, farà.

És l'hora d'anar al camp. Com una ventafocs manobra, deixo la taula per trobar companyia a la plaça de la Font. Les aficions s'acomiaden i els brigadas amarillas de la penya comencen a escalfar les veus per animar l'onze que en hora i mitja saltarà al Nou Estadi. El nostre objectiu: portar un troset de Carranza a Tarragona.

Petit corteo fins al Casino, autocar i manta i, en pocs minutets, la meravella de les afores d'un camp de futbol on els colors mariden, les penyes es troben, s'aprofita per fer la darrera cervesa, l'última pixada i el cerimonial d'accés al temple.

Des del córner del gol sud, la vida pren un nou ritme. Alçat al capdamunt de la graderia esdevinc mussol que s'ho mira tot amb ulls d'infant. La gent, la gespa, les pancartes, les samarretes, els àrbitres i jugadors.

Després d'un dia de sol cruixent, un punt de fred em fa baixar al costat del nostre Baguetina particular. Megàfon en mà, l'Abraham alça la veu i entona les primeres notes dels himnes que han d'animar a l'esquadra gaditana.

El partit és disputat, però la graderia és freda. Si no fos pels membres més arrauxats de Per Sempre Cádiz, això seria un velatori.

Del partit, què més en dic? Poca cosa, ja és als mitjans i no paga la pena contradir-los. Si de cas, l'odi que sento pels recursos del màrqueting aplicat a l'esport. La cançoneta que ofega les goles dels locals quan es marca un gol és un recurs pervers que mostra desconfiança vers les emocions i els cors de l'afició local. Una afició que, com passa amb la visitant, en aquest partit, prefereix no participar en el joc amb la gràcia i l'alegria dels càntics que han convertit el futbol en l'esport rei dels nostres pares i avis. A segona, el futbol és més futbol que a primera, però va perdent llençols i obliga, al veritable aficionat, ha anat desescalant categories per tal de viure jornades com la que m'ha portat en aquest terreny de joc.

Acaba el partit i, com a bons hostes, cantem un darrer Naaaaatic, Naaaaatic per animar a la capcota afició local.

Ja a l'autocar, i amb la victòria a la butxaca, el cansament ens amara, les converses baixen la veu i algun que altre cau en braços de Morfeu i fa la becaina solcant la nit camí de Barcelona. Satisfets i esgotats, els que dormim, somniem en nous romiatges, en noves visites a camps i estadis d'arreu.

S'acaba el viatge. Rendit, se'm tanquen els ulls i volo per damunt del millor estadi del món: el Carranza.

Carta a Ses Majestats 2018-2019

Benvolgudes Majestats,

Com ja és tradició, aprofito el jorn de Sant Nicolau, patró de la infantesa i diada del bisbetó, per capgirar la realitat i esdevenir un infant que us demana, il·lusionat, uns quants presents.

No cal dir, ja ho sabeu prou, que he estat tan bo com aquest món que visc m'ha permès. I mira que n'és de difícil de ser bo en un món on la bondat viu sense sostre i en condicions que haurien de fer feredat a tot bitxo vivent i cal anar-hi, anar-hi i anar-hi per reconèixer que, amb dona, feina i casa, ets un privilegiat que no necessita vi barat.

Però així som, es veu: els que surem per la vida a ulls clucs, vivim decentment; els insensibles viuen com reis i, la humanitat, viu reclosa en unes condicions, materialment parlant, que fa mal al cor i enceguen els ulls.

Dit això, us demano música, ritme, vida, càntics entre pocs, vestits de groc, a les presons dels aficionats visitants dels camps de futbol on un és terrorista ja de sortida. I, ja posats a somiar, porteu-me una setmaneta d'asceta i eremita, quan els cavalls pugin cap al Vallespir, per viure de l'aire de les muntanyes i el record dels alats.

Si podeu, i seguim somiant, feu feliç a qui m'envolta i doneu a les meves accions la capacitat d'assuaujar el patiment dels i les altres, tot deixant-los un bon record i, si més no, l'esca per conèixer el desconegut, perdre'n la por i, d'aquesta manera, fe florir l'Amor i allunya l'odi pervers.

I dit això, ja us deixo amb el tradicional record als presents que trobareu a casa: aigua pels camells i un poc de menjar i beguda per aquests mags d'Orient convertits en Majestats per ànimes corcades i tradicions que maleden per mantenir el poder d'uns pocs.

Aquest és el menjar que trobareu a casa.

Sempre vostre,



Lluis Mauri Sellés, un de molts

Plan 10

Pantalons curts i bambes velles. Samarreta Communist Party i butxaques ajustades. Són tres quarts de sis de la tarda i surto de casa amb l'slow que el moment mereix.

Gràcia avall aterro al boulevard bling-bling i em deixo portar per les onades de turistes que s'aturen davant les icones del modernisme. Penso que el futur déu ser això: persones admirant el passat.

A Plaça Catalunya faig un tastet de l'Associa't, la proposta que les companyes de Comissionat han coordinat per donar veu autònoma a les entitats que fan un món més humà i just que el que es viu al boulevard bling-bling. Allà em deixo seduir per la veu d'una dona, l'estridència d'un presentador i la dança clàssica d'un col·lectiu veïnal que es mou a ritme de Metàllica.

Batucada a Portal de l'Àngel que em transporta als temps del Naranjitu. Via Laietana crema al so dels tabals i la mainada diablera llançà guspires de fum i festa. Saludem a amistats i coneixences i fem memòria dels temps de fum, suor i foc diabler que porto dins la motxilla personal.

Tot seguit, cerco una vella taverna engolida per la voràgine de modernors, i acabo assegut davant la imitació d'un bar obrer al carrer de l'Argenteria. 

Cervesa en mà vaig punxant unes saboroses braves, mentre turistes penetren al local per sopar, suposo, menjars tradicionals afaiçonats a la manera d'ara.

Encara resten un parell d'hores per l'inici de tot plegat. Fullejo mandrós un esportiu de culerada i futbol espectacle, mentre escurçó la canya i saborejo un dels darrers purets - tindrem voluntat? - de ma vida.

A les portes de correus, record fugisser d'un serial justicier. Arriba l'amic, confident i company de fadigues nocturnals. Pas a pas, fem volar pardalets cap un renovat Moll de la Fusta on, de menut, ballava rock'n'roll. Ara tot és nou i polit. Els food-tracks proveeixen menjar greixos passat pel sedàs de l'ecològic i el bio. Un frankfurt gourmet i una cervesa en got reciclable, i decoració feta per l'ocasió, ocupen l'espai comprès entre l'arribada i l'inici del concert.

Avui toca un nou comiat. Avui és temps de memòria obrera i working class songs de la Barcelona preolímpica. I és que s'acomiaden. Després de 29 anys i escaig de vida, els Calypso baixen de l'escenari i deixen als vells combatents orfes d'un directe contundent i proper on, la parella Xeriff Luismi, Luismi Xeriff, ha aconseguit sublimar el ball a la categoria de mite.

Concert complert, amb un Xeriff incansable i un Luismi que no tira la tovallola en hora i mitja d'escenari i contundència latina soul. En hora i mitja de ballaruca d'un Moll de la Fusta ple de gom a gom i amb corrua de mirones estintolades al Passeig del Borbó. ¿A qui se li van escapar les mirades d'en Luismi al Govern Militar cada cop que venien els No pasaran, els missatges antifeixistes i les cançons a llaor del lumpenprecariat?

Els Calypso treuen la seva ànima a passejar i connecten amb un públic que, si més no als voltants de la incansable taula de só, és farcit de puretilles quarantins que cantem totes les lletres i, quan toca, taral·legem l'imprescindible Plan 10 que belluga la massa en comunió.

Ritual complert, nit roja, nova festa comunista i antifeixista ben conduïda pels xavals de barri que, aplegats en un reducte gracienc, han sabut forjar-se un caràcter que perdura i que, a partir del 4 de gener de 2019, només podrem sentir en K7, vinil, CD i modernetes plataformes digitals.

Calypso forever! I que trista és la nit barcelonina quan un hom torna cap a casa a les petites!!

Perdre els papers: cas pràctic

El tren arriba a la solitària estació de Balenyà-Tona-Seva amb una puntualitat poc habitual. L'home, un quarantí amb sarró pengim-penjam, hi puja sense bitllet. Amb La Cantina closa no hi ha opció d'adquirir el passatge. S'asseu, treu els cascos del sarró i es posa una llista que li recorda l'estiu que ho ha girat tot. Tanca els ulls i es deixa gronxar pel comboi i les vies de la línea de los pollos.

Barcelona-Arc de Triomf. Baixa del tren i el segurata li compra el bitllet amb les monedes que ha portat a la mà tot el viatge sencer. Falta hora i mitja per la cita convinguda. Sense presses, però amb la brúixola ben greixada, camina pels carrers de Barcelona. Destí: Poblenou.

Unes fotos al passat, uns carrers que han canviat. I, ja dins del barri, una batucada anuncia el proper inici d'un teatre social. Apaga la música i es deixa impregnar pels sons d'un barri en Festa Major.

A la Rambla, avui si, saluda a vells poblenovins. Alguns viuen al barri, d'altres n'han estat expulsats per l'ennobliment d'un vell barri obrer i menestral que viu ofegat pel turisme i les multinacionals.

Final dels versots, traca de costum. Cervesa al Tio Ché mentres espera el frankfurt que l'alimentarà entre amistats a Mariano Aguiló, entre Llull i Joncar. Sopar popular, sopar de carrer, esquena amb esquena amb una taula silenciosa d'uns cinquanta comensals. Record fugisser dels millors moments d'una feina que el fa descobrir d'altres realitats com la de les persones sordmudes.

Cervesa rere cervesa, l'home pensa que la festa serà curta i és que comença a anar gat. Però els gats són bèsties que hi veuen en la foscor i ell es deixa portar d'ací d'allà pels vells records del seu barri jove. 

Una caipirinha i una orquestra de Festa Major. Versions d'anys passats que alimenten, com no?, els records d'anys de disbauxa. Converses entre amistats. Terrabastall de fi de Caspa a la Rambla del Poblenou. A Pallars - Roc Boronat, los teléfonos. Punk puperu d'un grup de quatre mosses al frente que, entre d'altres, versionen Parálisis Permanente. Eren altres temps. Provem un altre espai?

Fem per marxar, però l'Albert, punk dels 70 en versió euskalden i patxaran a la mà, i la Carme, Pocahontas de barri, ambdos a llaor de la Kaspa Rua, ens retornen a l'Espai Jove. Música, cerveses, patxaran. Bon rotllo, vells col·legues i molt voltar. A les tres, el silenci.

Silenci? No. Bona música que neix d'un bafle damunt d'un carret de la compra. Un bafle rodejat del bo i millor del vell Poblenou. L'home es fa jove. La nit s'allarga. Apareixen els gegants: en Jordi, la Imma, en Juanmarc, l'Héctor, l'Albert, la... El bon rotllo s'allarga entre venedors ambulants de cervesa i jovent de caspa i patilles que dimensionen la nit i allarguen la festa. Si el cel existeix, els àngels l'han baixat a la terra.

A les cinc però, els homes de blau baixen a punxar la nit i generar mals rotllos entre activistes veïnals que n'han passat de tots colors. Per qui serà la multa? Pels de la barra que no l'han sabut tancar a temps o pels que, sense local, no  volen perdre la tradició post-kaspera? La gent no es mou, xerra i s'ho mira. Però la música fuig i, amb ella, la festa i el retorn a un passat enyorat del Poblenou industrial.

El mariner sense bot, s'abraça, s'acomiada i acompanya alguns amics camí del sobre. Nous comiats i la nit, fosca encara, és el bressol que, brúixola trencada, l'acompanya de nou vers el seu destí ferroviari. Cascos de nou a les orelles, bagareja entre furgones i cotxes de la guàrdia urbana que serven la pau de les petites.

La casualitat el porta a Almogàvers. I allà, la fauna jove ocupa tots els portals. Alguns dormen, d'altres, beuen i n'hi ha que alcen núvols de plantes aromàtiques. Te'n recordes del Psicodromo? El local segueix viu a aquestes hores tardanes. El nom? No el mira. Prefereix veure el jovent que s'estintola a les parets o brandeja el cos com arcans cowboys de taverna americana.

Després, la solitud. La solitud i la gent que espera que obrin el metro o que s'escola ja dins el ventre de l'estació de tren. Treu els cinc euros que, un cop de previsió, li ha fet guardar al butxequí dels pantalons. Compra el bitllet de tornada i penetra sotaterra mitja hora abans que passi el tren de tornada.

Un, estirat per terra; unes xiques que parlen cridant i riuen, algú vomita la nit, i dos homes, motxilla a l'esquena, pujen a fer salut nord enllà.

El nàufrag té són, però no s'adorm encara. Pren el telèfon i es posa dues alarmes: a les set, que serà a l'alçada de La Garriga; a un quart i cinc de vuit, que arribarà a destí.

Cau com un sac en una butaca del tren i, ara sí, s'adorm inconscient.

Un fred intens el desperta. Es vol aixecar, però no pot. Fa un sofreesforç. Suor freda l'amara. El ventre li fa un mal intens. Ha d'anar al lavabo si o si. Un nou esforç etern aconsegueix posar-lo d'empeus. El nàufrag camina trontollant i el cap li fuig.

S'aixeca del terra, com un sensesostre atonyinat. Ningú ha fet per ajudar-lo. Ningú. 

Amb penes i treballs arriba al lavabo, és xopa la cara i va de ventre. Surt més refet i s'asseu entre esportistes estintolats en llurs bicicletes de muntanya.

A La Garriga, una trucada.

- Sóc pujant

- ...

- Si, si. Esmorzem.

L'Estació és buida, però La Cantina és oberta. El mariner espera. Un cotxe, dos cotxes. El tercer cotxe és el del pare que el recull i el porta a les portes d'una Cooperativa que, calmosa, aixeca persianes i treu taules per a gàudi i delit dels comarcalencs. 

L'esmorzar és familiar, reposat, proper. La Dolo i l'Edu han sapigut traduïr el seu amor en una cuina gustosa i propera. Les galtes de porc són sublims. I el sensesostre baldat esdevé nàufrag, mariner i, de nou, home en aquesta llar de bon veïnatge on la història, les costums i l'alta muntanya han construït un paradís. Refet per la conversa i rodejat dels jaios més trempats de la comarca torna de l'inframón a la Vida plena.

Ben esmorzat, l'home, el net de massovers amb pare torner mecànic, arriba al cau, saluda fills i dona i dorm com un infant al llit de casa.

------------------

- Ostres, crec que he perdut la cartera. - diu el pare preocupat.

Segur que és per algun lloc, li diuen, busca-la bé. Busca i rebusca i no és enlloc. Dues targetes de metro, les targetes de crèdit i dèbit, el carnet d'identitat i la targeta sanitària a prendre vent.

L'indocumentat bloqueja les targetes, demana cita per fer-se duplicat del carnet i espera no fer-se mal fins a principis d'octubre, quan, DNI en mà, pugui fer-se duplicat de la targeta sanitària.

Aquests dies, el pare té por que algun baliga-balaga noti que porta més efectiu que de costum. Pren precaucions i intenta fer memòria del moment en què va perdre els papers, però no se'n surt. Segur que fou la nit de Poblenou, però... on? Envia missatge a objectes perduts de l'Ajuntament de Barcelona, a objectes perduts de la RENFE, especula sobre mil-i-un instants de consulta del mòbil que duia a la mateixa butxaca que el targeter de Metges del Món. Però tot és debades. 

Dissabte al matí de llit i xarxes socials. Sense preveure-ho, perquè mai l'obra, accedeix a la missatgeria del Facebook i llegeix dos cops el missatge rebut el dimarts de la diada 

Holaaa. Perdona. Cancela la petición de amistad. Tengo tu cartera. Me la encontré en pobleNou. El domingo por la mañana.

Un, dos, tres cops de lectura i un missatge de resposta fa que el pare i l'àngel es trobin a plaça de Sants. El pare al cotxe, el seu àngel a peu. Telèfon en mà es reconeixen en sentir-se la veu en viu i en digital a l'hora.

El pare recupera doncs els papers i clou així, una setmana després, la nit que va perdre els papers, la nit que va retrobar amistats i ànima jove.

Amb el temps sabrà que fou en tornar els gots davant dos agents de l'autoritat que el targeter va decidir saltar del seu lloc i mirar d'escapolir-se de la redada fent-se el mort a peu de barra.