Un dels llibres
que recordo de menut és el Barcelonauta d'en Pep Albanell. De fet, sempre m'he
sentit reflectit en el pobre Quim i les seves peripècies en intentar fugir
d’una Barcelona que l’atrapa com un Teseu qualsevol al Laberint del Minotaure.
Un laberint que, un cop atrapat, es tanca i es tanca i no deixa que cap Ariadna
estengui el seu fil.
Però, anem a pams
i comencem per definir que és un barcelonauta. Barcelonauta és el mot que es va
inventar en Pep Albanell per a referir-se a aquella persona de poble que no
s'ha adaptat mai a la ciutat de Barcelona.
Hores d'ara
desconec el destí d’aquest escrit. De fet, pot acabar esdevenint el guió d’una
pel·lícula, una novel·la, un drama, un assaig sociològic, una ... L’escriptura
automàtica ja té aquestes coses. Un comença i no sap on anirà a parar. Oi més
quan un inicia l’escrit amb la GRAN CONFESSIÓ:
Jo, com en Pep Albanell i en
Quim, sóc un barcelonauta.
Apa! Ja és dit.
Sé que ara n'hi
ha que es miren la definició de Barcelonauta i pensen que faig trampa. Són els
que saben que vaig néixer en aquesta ciutat i es queden amb aquesta dada com a argument
definitiu per a desarticular l'afirmació de "persona de poble" que
conté el concepte albanellístic. Són els mateixos que, mancats de cultura, se'n
deuen enriure d’un Josep Pla que titula Un
senyor de Barcelona a la vida, miracles i pensaments d’en Ramon Puget, nat
a Manlleu, comarca d’Osona. Però deixem-los en la ignorància i avancem en
l’escrit, tot dient que, en el meu cas, no sóc un barcelonauta clàssic, no sóc
ben bé una “persona de poble”, que també. Jo sóc una altra mena de Barcelonauta.
Un tipus de Barcelonauta que, per anar a la moda, en podríem dir Barcelonauta
2.0 ó Barcelonauta Digital, Social o en Xarxa. I, deixant l’esgrima dialèctica
a banda, m’explicaré per aclarir-ho.
Se suposa que
vaig néixer a Barcelona, i així seria si atenem a la Clínica on vaig captar el
món per primera vegada - la sempre
llustrosa Quirón que va guanyant anys a mesura que deixa edificis abandonats
per la ciutat comtal -. Però de fet, jo vaig néixer allà on Barcelona perd
el seu nom i, per més inri, els
barris no s’hi apropen. I aprofito per agrair a en Paco Candel, l’origen de la
primera part d’aquesta sentència. Per això, em vaig haver de construir, com
molts, la meva Barcelona particular, una ciutat a mida de les meves
possibilitats. No recordo qui va dir allò que no hi ha una sola ciutat, sinó
tantes ciutats com persones hi viuen. Crec que fou en Carles Soldevila, però,
com he tornat el llibre a la Biblioteca i no em vaig anotar la referència, se’m
fa difícil d’encertar.
En qualsevol cas,
com més va, més convençut n'estic que hi ha tantes ciutats com habitants hi
viuen i que cadascú té la seva Barcelona particular. En el meu cas, la cosa
pren volada èpica, perquè he construït tantes Barcelones com m'ha estat
necessari per adaptar-me a l'asfalt quadriculat, a la esbojarrada graella cerdànic
que mira el mar i que constitueix aquesta ciutat dels prodigis que, mal que ho
diguin, no ha canviat gaire d’aquella ciutat que va retratat n’Eduardo Mendoza,
gran novel·lista i millor persona, tot i que no el conec personalment per a
fer-ne aquesta afirmació.
Barcelona,
aquesta Barcelona real, sempre s’ha acabat pixant damunt les ferides que les
meves Barcelones construïdes no podien aturar. Unes ferides que són comunes als
de la meva mena i condició, als nascuts allà on Barcelona perd el seu nom i
s’hi encabeixen els altres catalans, els del Candel i els que no han trobat
encara la veu que parli de les seves realitats.
Per això, per la
feridora, aposentada i bacona Barcelona que oblida, encara avui, als veïns dels
seus barris més populars fins que s’estossinen i tots hi corren. Quan jo era un
infant això ja passava i, les carícies de Taradell i l'ADN osonenc, van poder
més que aquesta ciutat caragirada que em donava clatellots a cada cantonada.
Tan bon punt,
se'm va obrir una escletxa, vaig pujar al cadafal sense pensar-ho. Vaig
lligar-me la gruixuda maroma del deute amb uns vampirs d’aquests que cada cop
volen més líquid i, hipotecat fins a les celles, em creia feliç amb el meu nou
mas de poble. Barcelona, la bruixa, em va agafar per on més cou, per la feina,
per la mamella d’uns diners que la Plana no em va saber donar.
Van ser anys de felicitat,
llevant-me a les fosques per agafar el tren a ciutat. Matinades de cantina,
cafè i llibre, vespres de soledat. Tardes trescant com bestiola alegre pels
corriols del meu veïnat i caps de setmana envolat pel Pirineu enlairat. A
Taradell em vaig fer una vida: una vida lligat a tantes entitats com em plaïa
per a fer poble, per a fer vila, per a tornar a Taradell, tot allò que m’havia
donat. Era una vida tranquil·la, regalada, la que sempre m'havia imaginat. Però,
eus ací que la vella Barcelona encara no havia fet la seva darrera jugada: la
jugada fatal.
Aquella mala jugada
que em va fet mudar Taradell per Barcelona, la muntanya pel meu Amor i la
lletra per un Plançó que, tots tres plegats, m'han lligat de nou en aquesta
possessiva ciutat de la qual intento escatir-ne el misteri. Escatir-lo abans no
em consumeixi i em deixi difunt i baldat. Ara sé que, com molts d'altres,
Barcelona, l'encisera Barcelona de Joan Maragall, m'ha apressat per tota
l'eternitat. M’hi ha apressat i, gràcies a l’Amor i els seus derivats, m’hi té
com un fidel aliat, un aliat que, mancat de fugida, ha decidit capbussar-se en
Barcelona, capbussar-s’hi fins al moll de l’os, fins al nucli, fins al cor,
fins al misteri que fa de Barcelona una ciutat sense fugida possible, una ciutat
que, com a tots els barcelonautes, ens acaba captivant. Per això, el Somni delsBruts, els altres barcelonautes, s'enfonsa en el cor de la bèstia. S’hi enfonsa,
tot cercant l’úter d'una femenina Barcelona que els polits burgesos tenen
capturada amb els seus fils de modernitat, una Barcelona que tenia una Xona
darrera Montjuïc i que han volgut transvestir amb la Cigala d’en Nouvel. Una
Barcelona que, com deia en Joan Maragall:
Tal com ets, tal et vull, ciutat maleïda:
és com un mal, donat, de tu s'exhala:
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre
Barcelona! i amb els teus pecats, nostra! nostra!
Barcelona nostra! la gran encisera!
