Dins la fosca d'un cau rural
un vinet, potser un regal
d'estels que brillen
llums del passat.
Batallen campanes
les onze que tocant,
un mussol va recitant
dolces lletanies,
històries d'abans.
Dins la fosca tot d'una
visc entotsolat.
Alguns cans que borden,
el silenci per company.
Taradell, 17 d'abril de 2018
El sofà. La casa. El silenci. Són quarts de cinc de la matinada i la són ha fugit com el pipí de la filla que m'ha tret del llit.
Voldria desertar, com sempre, però em capbusso en la tossuda realitat d'un dia emocionalment brutal.
Tot ha començat a la Seu del Districte parlant, entre més, de polítiques contra la gentrificació, de dades concretes sobre allò que es fa des de l'empresa pública on treballo per donar feina, teixir barris, connectar veïnats, el que sia, que demà ve el Regidor i ens ho demana.
Després, ja en un Centre de Serveis Socials, hem fet de funambulista sobre el fi cordill que penja sobre l'abisme de la burocràcia, subjectat tan sols per la il·lusió de generar comunitat des de la més pura de les proximitats. Tot un repte!
I, per postres, el detall, el bany de pur realisme que s'escapa dels uns i dels altres: El cas d'una mare amb dues criatures menudes, menudes, i un marit, recent arribat d'una realitat molt dura, que es veuen abocats a deixar l'habitació on viuen en 10 dies per motius que qualsevol es pot imaginar.
I de fons, una remor persistent:
Qui de totes l'ajudarà? On hi ha un sostre per una família que s'ho val?
Si vius per Vallcarca i pots donar un cop de mà, l'autor d'aquest bloc, t'ho agrairà.
Quan sona el pajaritu
és que el carrer va ple
de persones que s'aixequen,
d'un poble que no vol Rei.
Quan sona el pajaritu
els carrers són més humans.
És la gent que s'il·lumina
i s'expressa amb llibertat.
Bàrkeno, dilluns 9 d'abril de 2018
Fou al mes de març de l'any 2009 quan aquestes lletres se'm feren presents, tot passejant pel Clos Monàstic de Poblet.
Avui, tot baixant a la bellíssima font del ferro, se m'han aparegut novament l'ancià i el beneitó i no m'he pogut estarde recuperar aquestes ratlles.
Tots els forasters que es presenten han de ser rebuts com el Crist, ja que ell un dia us dirà: “Era foraster i em vau acollir” (del Capítol LIII de la Regla de Sant Benet)
Galopant son brau corser fendeig el Gran Rei l’emmerletada Porta Reial del Palau – Monestir de Santa Maria de Poblet.
Rere seu, pausadament, les peülles d’una mula s’apropen a les portes del Temple de Déu. Damunt la mula, espardenyes espellifades, túnica vella, sarró de llana i barba blanca conformen la trista planta d’un vell ancià.
Saltironant alegrament, un minyó juga a la plaça. El pobre és beneitó. Ho és, des que un roc amb mala traça, el crani li va esberlar. El pobre no té senderi i ha perdut tot criteri per saber on és i què fa.
L’ancià arriba mansament a les portes del Clos Reial. Alça uns ulls foscos com la nit i admira les immenses torres que guarden la seguretat del bell repòs. De seguit, els seus llavis molsuts xiuxiuegen unes paraules. La mula, orelles dretes, s’atura a l’instant.
L’ancià baixa de la bèstia. S’asseu, auster, al terra i repenja l’esquena ben dreta a la ferma muralla. Els ulls, de negra i fosca mirada, es perden vers on el sol fuig entre una brancada d’àlbers.
El Pare Abat, en veure’l, surt a rebre’l i li demana amorós i hospitalari:
– Què feu bon home? Què feu que no passeu a la vostra casa?
El vell ancià, aixecant l’esguard vers l’hospitalari Pare li respon:
– Agraït us sóc per la vostra hospitalitat, Pare. Però jo no sóc digne de trepitjar estances sagrades. Ma maldat és tan immensa que, trepitjant aquestos terres, els faria marcir amb la pudent fàrum dels meus actes.
El Pare Abat, tot estranyat, li demana:
– Però quins actes heu comès? Quina és aquesta terrible urpa qu’us tenalla ànima i senderi? No temeu per aquesta casa? Nosaltres no tanquem les ports a ningú i menys a persona tant humil i respectable. Si us plau, passeu al clos, resguarde-vos de la freda nit de la contrada. Accediu a les segures estances d’aquest vostre Monestir. Acolliu-vos a l’hospitalitat d’aquesta casa.
Les campanes del ferm campanar, batallen alegres i joioses. Criden a Vespres, Ofici Diví.
– Ja us he dit Pare Venerable, que no m’és permesa l’entrada, car només tinc cos i ja no tinc ànima. Deixeu-me dormir ací, com ho faig sempre des del jorn malaït. Us ho prego, no insistiu, No feu perillar la vostra comunitat amb la presència d’aquest cuc reclòs en el seu etern passat criminal. No vull deixar verí en la vostra llar: Si us plau, aneu, aneu a l’Ofici. Les campanes l’anuncien. Deixeu-me aquí. No us vull pas torbar el repòs.
Cansat de jugar a plaça, el beneitó brama tot imitant el toc de les campanes i salta i corre i creua la porta reial i es perd en l’eternitat, …
Ungit per la Tissona, en Mà
del Rei En Jaume, surto del Cor
del temple, del Cos
etern de Poblet.
Besats els llavis en Paraula,
del bon Jesús present, Silenci,
tu t’eleves, en País
de Llibertat absent