El sofà. La casa. El silenci. Són quarts de cinc de la matinada i la són ha fugit com el pipí de la filla que m'ha tret del llit.
Voldria desertar, com sempre, però em capbusso en la tossuda realitat d'un dia emocionalment brutal.
Tot ha començat a la Seu del Districte parlant, entre més, de polítiques contra la gentrificació, de dades concretes sobre allò que es fa des de l'empresa pública on treballo per donar feina, teixir barris, connectar veïnats, el que sia, que demà ve el Regidor i ens ho demana.
Després, ja en un Centre de Serveis Socials, hem fet de funambulista sobre el fi cordill que penja sobre l'abisme de la burocràcia, subjectat tan sols per la il·lusió de generar comunitat des de la més pura de les proximitats. Tot un repte!
I, per postres, el detall, el bany de pur realisme que s'escapa dels uns i dels altres: El cas d'una mare amb dues criatures menudes, menudes, i un marit, recent arribat d'una realitat molt dura, que es veuen abocats a deixar l'habitació on viuen en 10 dies per motius que qualsevol es pot imaginar.
I de fons, una remor persistent:
Qui de totes l'ajudarà? On hi ha un sostre per una família que s'ho val?
Si vius per Vallcarca i pots donar un cop de mà, l'autor d'aquest bloc, t'ho agrairà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada