Adéu Barcelona

És nit cerrada a la ciutat dels prodigis quan surto al balconet i em deixo seduir per la immobilitat del Temple i la lleugeresa de la Nòria.

El meu cau urbà es bada al Tibidabo, arcà Puig de l'Àliga esdevingut símbol de misteri i representació pura dels tres estadis de l'home. L'instint, el sentiment i la raó.

Purificant el ventijol que suavitza la xafagor barcelonina, la raó s'amaga en sentiment afondat que no triga en mudar en instint de comunitat.

Ara, que sóc obrint la darrera nit al cap i casal fins a finals d'agost, em miro el seu cim ensenya i em sé inadaptat barcelonauta que, com molts capitalins, odia la gran encisera que em té captivat.

Barcelona és això que han glossat tants poetes: fetillera, encisera, femenina deesa que brota del seu immens passat.

Potser Verdaguer, potser Maragall, potser tots plegats han assolit desxifrar-ne la genètica, però jo sóc tan cec com la vaca i el tel de l'ull m'emboira la raó.

Ara que sóc a les vetlles d'un llarg viatge, me la miro i me n'enamoro. Me n'enamoro perquè em sedueix, em sedueix i em xiuxiueja dolces paraules per un il·lustre viatger.

Demà, camí del sud, la raó haurà deixat Barcelona. El sentiment anirà mudat d'andalús, però l'instint seguirà batallant amb la cadència parroquiana dels Josepets, el Taulat o l'esquetlla de la torratxa.

Barcelonauta d'arrels osonenques i ancestres occitans. Barcelonauta que fuig de vacances, però que porta la ciutat empeltada a la sang

Adèu, Barcelona. Ens veurem aviat.

Onze de setembre, Pep Sala: Passat, present i futur a bon ritme

DOCUMENTOS TV - Finanzas éticas

L'economia social i solidària s'estè dotant de sistemes financers alternatius i ajustats als seus valors. En els darrers anys, s'està produïnt un increment progressiu de persones que prefereixen el benefici social abans que el monetari i decideixen confiar els seus estalvis a les entitats que diuen en què i per a què usen el diner estalviat.

Tríodos Bank, FIARE-Banca Ética o Coop57 són una opció alternativa a la banca convencional per a aquelles persones i organitzacions que busquen un ús responsable dels seus diners d'acord amb els seus valors.

COMENTARI DEL DESERTOR:
En el meu món ideal, no hi caben els diners, però mentres tant possar soroll al sistema sempre és benvingut.

Unes bones bases per a constituir una Catalunya humana i amable.

El torb baixa a ciutat

A la cuina, rentant plats, sembla que tot hagi de sortir volant. La uralitat del pati interior retruny amb força. El vent bufa desesperat entre les parets massa properes que separen el nostre pis del pis veí, de l'altre escala.

En vesprades com aquesta, la octogenària edificació on visc esdevè un remenut refugi a les Esquerdes de Rojà. I els sorolls que el vent remou són els bufaruts de l'aire entre l'altiu roquissar que envolta el resguard i el separa del majestàtic Canigó.

En vesprades com aquesta, l'edifici antic és un bivac al balcó de Pineta. I el vent és la veu del Perdut que et xiuxiueja les cançons de bressol que es llencen els cims els uns als altres.

En vesprades com aquesta, la cuina és part del camarot d'un bot de vela llatina que navega tossut entre les immenses ones del més gran dels oceans coneguts. L'aigua salada ho xopa tot, el pit i la barba.

En vesprades com aquesta, sento l'udol dels gossos que tiren del trineu on les pells intenten aillar-me del fred extrem que fa en aquestes eternes neus que cobreixen el punt més fred del planeta.

En vesprades com aquesta, el torbant no és prou aillament contra els grans de fina arena que aixeca el temible simún en el lloc més àrid i sec del desert del Sàhara.

Les meves dones són dormint. Un tel de son les ailla d'aquesta bogeria de vent que m'altera els sentits i esperona la meva infantívola imaginació d'home de món que s'està a casa.

I és aquesta imaginació, la que em porta a llocs trepitjats, o somniats, que em permeten desertar un xic d'aquest món per no parar tan boig com l'antic llogater d'aquest pis alçat al cim d'un vell edifici que es mira el Puig de l'Àliga amb veneració ancestral i raonable.