De riera en riera,
de grau en grau,
de gorg en gorg,
jo lrs buscava.
Fins a l'Àfrica misteriosa
jo les vaig anar a cercar.
No les trobava!
On carai eren?
Ahir a la vesprada
la resposta fou trobada;
Les dones d'aigua eren a casa!
Muntades sobre gegants!!!
Quan la son no vol venir
i els ulls no es tanquen,
prenc el telèfon i
escric quatre ratlles.
Des de la fantasmagòrica planta d'un edifici arcà, contemplo l'espelma encesa al cim del Puig de l'Àliga.
Al carrer encara hi ha cotxes i veus de joves que canten. Eren altres temps, altres moments i ni la sirena ni la baldufa m'havien captivat l'ànima.
Fa calor, llardosa xardor, a Barcelona. La finestra, ben oberta, dóna clatellades de silenci interior al brogit dels altres.
Elles dormen. Jo no en së.
Serà un neguit? Una cabòria?
Potser un vent del passat que em vol treure de casa? O serà un embruix calculat per alguna mala ànima?
Són les dotze: hora bruixa.
Sant Josep toca campanes.
I el meu cap, potser adormit?, em mostra oníriques entranyes.
Com un bou embolat, embesteixo i repico en la foscor, però no en trec l'aigua clara. De sobte, unes mans.
I la llum
I el fred
I aquella dolça olor que m'atrau cap a la mama.
Quan la son arriba
i els ulls es tanquen,
em cau el telèfon
de les mans
i somnio en escriure
les properes setze ratlles.
La Font de Sant Salvador
és com la de la Budellera,
essent l'aigua dalt d'un turó
deixen lo mar al. darrera
Carai amb la llenya de casa
que ara en diuen biomassa.
Abans en collia tothom
i ara ës cosa de LaCaixa.