El tren arriba a la solitària estació de Balenyà-Tona-Seva amb una puntualitat poc habitual. L'home, un quarantí amb sarró pengim-penjam, hi puja sense bitllet. Amb La Cantina closa no hi ha opció d'adquirir el passatge. S'asseu, treu els cascos del sarró i es posa
una llista que li recorda l'estiu que ho ha girat tot. Tanca els ulls i es deixa gronxar pel comboi i les vies de
la línea de los pollos.Barcelona-Arc de Triomf. Baixa del tren i el segurata li compra el bitllet amb les monedes que ha portat a la mà tot el viatge sencer. Falta hora i mitja per la cita convinguda. Sense presses, però amb la brúixola ben greixada, camina pels carrers de Barcelona. Destí: Poblenou.
Unes fotos al passat, uns carrers que han canviat. I, ja dins del barri, una batucada anuncia el proper inici d'un teatre social. Apaga la música i es deixa impregnar pels sons d'un barri en Festa Major.
A la Rambla, avui si, saluda a vells poblenovins. Alguns viuen al barri, d'altres n'han estat expulsats per l'ennobliment d'un vell barri obrer i menestral que viu ofegat pel turisme i les multinacionals.
Final dels versots, traca de costum. Cervesa al Tio Ché mentres espera el frankfurt que l'alimentarà entre amistats a Mariano Aguiló, entre Llull i Joncar. Sopar popular, sopar de carrer, esquena amb esquena amb una taula silenciosa d'uns cinquanta comensals. Record fugisser dels millors moments d'una feina que el fa descobrir d'altres realitats com la de les persones sordmudes.
Cervesa rere cervesa, l'home pensa que la festa serà curta i és que comença a anar gat. Però els gats són bèsties que hi veuen en la foscor i ell es deixa portar d'ací d'allà pels vells records del seu barri jove.
Una caipirinha i una orquestra de Festa Major. Versions d'anys passats que alimenten, com no?, els records d'anys de disbauxa. Converses entre amistats. Terrabastall de fi de Caspa a la Rambla del Poblenou. A Pallars - Roc Boronat, los teléfonos. Punk puperu d'un grup de quatre mosses al frente que, entre d'altres, versionen Parálisis Permanente. Eren altres temps. Provem un altre espai?
Fem per marxar, però l'Albert, punk dels 70 en versió euskalden i patxaran a la mà, i la Carme, Pocahontas de barri, ambdos a llaor de la Kaspa Rua, ens retornen a l'Espai Jove. Música, cerveses, patxaran. Bon rotllo, vells col·legues i molt voltar. A les tres, el silenci.
Silenci? No. Bona música que neix d'un bafle damunt d'un carret de la compra. Un bafle rodejat del bo i millor del vell Poblenou. L'home es fa jove. La nit s'allarga. Apareixen els gegants: en Jordi, la Imma, en Juanmarc, l'Héctor, l'Albert, la... El bon rotllo s'allarga entre venedors ambulants de cervesa i jovent de caspa i patilles que dimensionen la nit i allarguen la festa. Si el cel existeix, els àngels l'han baixat a la terra.
A les cinc però, els homes de blau baixen a punxar la nit i generar mals rotllos entre activistes veïnals que n'han passat de tots colors. Per qui serà la multa? Pels de la barra que no l'han sabut tancar a temps o pels que, sense local, no volen perdre la tradició post-kaspera? La gent no es mou, xerra i s'ho mira. Però la música fuig i, amb ella, la festa i el retorn a un passat enyorat del Poblenou industrial.
El mariner sense bot, s'abraça, s'acomiada i acompanya alguns amics camí del sobre. Nous comiats i la nit, fosca encara, és el bressol que, brúixola trencada, l'acompanya de nou vers el seu destí ferroviari. Cascos de nou a les orelles, bagareja entre furgones i cotxes de la guàrdia urbana que serven la pau de les petites.
La casualitat el porta a Almogàvers. I allà, la fauna jove ocupa tots els portals. Alguns dormen, d'altres, beuen i n'hi ha que alcen núvols de plantes aromàtiques. Te'n recordes del Psicodromo? El local segueix viu a aquestes hores tardanes. El nom? No el mira. Prefereix veure el jovent que s'estintola a les parets o brandeja el cos com arcans cowboys de taverna americana.
Després, la solitud. La solitud i la gent que espera que obrin el metro o que s'escola ja dins el ventre de l'estació de tren. Treu els cinc euros que, un cop de previsió, li ha fet guardar al butxequí dels pantalons. Compra el bitllet de tornada i penetra sotaterra mitja hora abans que passi el tren de tornada.
Un, estirat per terra; unes xiques que parlen cridant i riuen, algú vomita la nit, i dos homes, motxilla a l'esquena, pujen a fer salut nord enllà.
El nàufrag té són, però no s'adorm encara. Pren el telèfon i es posa dues alarmes: a les set, que serà a l'alçada de La Garriga; a un quart i cinc de vuit, que arribarà a destí.
Cau com un sac en una butaca del tren i, ara sí, s'adorm inconscient.
Un fred intens el desperta. Es vol aixecar, però no pot. Fa un sofreesforç. Suor freda l'amara. El ventre li fa un mal intens. Ha d'anar al lavabo si o si. Un nou esforç etern aconsegueix posar-lo d'empeus. El nàufrag camina trontollant i el cap li fuig.
S'aixeca del terra, com un sensesostre atonyinat. Ningú ha fet per ajudar-lo. Ningú.
Amb penes i treballs arriba al lavabo, és xopa la cara i va de ventre. Surt més refet i s'asseu entre esportistes estintolats en llurs bicicletes de muntanya.
A La Garriga, una trucada.
- Sóc pujant
- ...
- Si, si. Esmorzem.
L'Estació és buida, però La Cantina és oberta. El mariner espera. Un cotxe, dos cotxes. El tercer cotxe és el del pare que el recull i el porta a les portes d'una Cooperativa que, calmosa, aixeca persianes i treu taules per a gàudi i delit dels comarcalencs.
L'esmorzar és familiar, reposat, proper. La Dolo i l'Edu han sapigut traduïr el seu amor en una cuina gustosa i propera. Les galtes de porc són sublims. I el sensesostre baldat esdevé nàufrag, mariner i, de nou, home en aquesta llar de bon veïnatge on la història, les costums i l'alta muntanya han construït un paradís. Refet per la conversa i rodejat dels jaios més trempats de la comarca torna de l'inframón a la Vida plena.
Ben esmorzat, l'home, el net de massovers amb pare torner mecànic, arriba al cau, saluda fills i dona i dorm com un infant al llit de casa.
------------------
- Ostres, crec que he perdut la cartera. - diu el pare preocupat.
Segur que és per algun lloc, li diuen, busca-la bé. Busca i rebusca i no és enlloc. Dues targetes de metro, les targetes de crèdit i dèbit, el carnet d'identitat i la targeta sanitària a prendre vent.
L'indocumentat bloqueja les targetes, demana cita per fer-se duplicat del carnet i espera no fer-se mal fins a principis d'octubre, quan, DNI en mà, pugui fer-se duplicat de la targeta sanitària.
Aquests dies, el pare té por que algun baliga-balaga noti que porta més efectiu que de costum. Pren precaucions i intenta fer memòria del moment en què va perdre els papers, però no se'n surt. Segur que fou la nit de Poblenou, però... on? Envia missatge a objectes perduts de l'Ajuntament de Barcelona, a objectes perduts de la RENFE, especula sobre mil-i-un instants de consulta del mòbil que duia a la mateixa butxaca que el targeter de Metges del Món. Però tot és debades.
Dissabte al matí de llit i xarxes socials. Sense preveure-ho, perquè mai l'obra, accedeix a la missatgeria del Facebook i llegeix dos cops el missatge rebut el dimarts de la diada
Holaaa. Perdona. Cancela la petición de amistad. Tengo tu cartera. Me la encontré en pobleNou. El domingo por la mañana.
Un, dos, tres cops de lectura i un missatge de resposta fa que el pare i l'àngel es trobin a plaça de Sants. El pare al cotxe, el seu àngel a peu. Telèfon en mà es reconeixen en sentir-se la veu en viu i en digital a l'hora.
El pare recupera doncs els papers i clou així, una setmana després, la nit que va perdre els papers, la nit que va retrobar amistats i ànima jove.
Amb el temps sabrà que fou en tornar els gots davant dos agents de l'autoritat que el targeter va decidir saltar del seu lloc i mirar d'escapolir-se de la redada fent-se el mort a peu de barra.
