Emboirat m'emboiro

Emboirat m'emboiro
i la boira m'emboira
emboirades raons.

Cor clos, ment oberta.
Fumerades de plaer
fruit d'encès dolor.

Per què la vida és tan puta
que dura i s'estira
com, del tall, una flor?

Capoll que t'enlaires,
pena que pujes,
negre sutge que t'emboira,
en cabòries i t''alces
per damunt de tot.

Dins la fosca

Dins la fosca d'un cau rural
un vinet, potser un regal
d'estels que brillen
llums del passat.

Batallen campanes
les onze que tocant,
un mussol va recitant
dolces lletanies,
històries d'abans.

Dins la fosca tot d'una
visc entotsolat.
Alguns cans que borden,
el silenci per company.

Taradell, 17 d'abril de 2018

El meu cor es nua a la #somrius

Falta poc perquè el maridatge de tradicions torni a donar-nos una de les diades més belles d'aquest esquitx de món.

Sota l'atenta mirada del gegantó foteta i la riallera gegantona, el tremendillu i un servidor esperem que la baldufona surti de l'extraescolar que no comparteixen.

Som sols al gran vestíbul d'aquest històric edifici que ja és part de la Història del barri i, potser, de la ciutat i tot.

Avorrit, el tremendillu tafaneja a tort i a dret i em va fent parar esment en la R de Roc, en el color groc, en... De cop, fica el nas a la vella caixa de cartró que serveix de bústia de l'AMPA i se li dibuixa una rialla d'ulls brillants.

La seva maneta desapareix dins el cubicle i en surt engrapant un llibre:

- Me'l llegeixes, papito? - em diu tot pujant-me a la falda.

Prenc el tresor amb molta cura i en llegeixo l'ham:

"Aquesta novel·la està dedicada a en Ferran, vell amic que sap coses."

- No, papa, et dic els números, vale? - i va llegint els números que hi ha a cada pàgina.

Quan tornem al món, el vestíbul és ben ple de pares, mares, avis i àvies que esperen llurs plançons.

El tremendillu no es deixa ni un sol número:

- un un quatre - diu just quan la baldufona surt amb la colla per la porta de l'escala.

Fent cas a l'instint, em guardo el llibre en una de les motxilles de la quitxalla i, aquell mateix vespre, quan la casa fa silenci, me l'empasso tot sencer, gaudint com un nounat aferrat al mugró de sa mare.

En Víctor em retorna al Rwenzori i les seves vides, eternes i arcanes ànimes que infanta facoquers, elefants i goril·les, i llegendes místiques dels seus nadius estadants.

En Mora informa i pareix un relat sublim on l'humor hi és present i l'aventura ens fa volar.

Extret el plaer, demà retornaré el tresor al seu bagulet amagat, tot esperant que algú altre corri la mateixa sort que un servidor i gaudeixi d'aquest màgic regal, sobretot ara que el maridatge de tradicions torna a donar-nos una de les diades més belles d'aquest esquitx de món: el jorn de llibres i roses, de plaers ocults i amoretes humanitzats.

Emergència habitacional per una família com cal

El sofà. La casa. El silenci. Són quarts de cinc de la matinada i la són ha fugit com el pipí de la filla que m'ha tret del llit.

Voldria desertar, com sempre, però em capbusso en la tossuda realitat d'un dia emocionalment brutal.

Tot ha començat a la Seu del Districte parlant, entre més, de polítiques contra la gentrificació, de dades concretes sobre allò que es fa des de l'empresa pública on treballo per donar feina, teixir barris, connectar veïnats, el que sia, que demà ve el Regidor i ens ho demana.

Després, ja en un Centre de Serveis Socials, hem fet de funambulista sobre el fi cordill que penja sobre l'abisme de la burocràcia, subjectat tan sols per la il·lusió de generar comunitat des de la més pura de les proximitats. Tot un repte!

I, per postres, el detall, el bany de pur realisme que s'escapa dels uns i dels altres: El cas d'una mare amb dues criatures menudes, menudes, i un marit, recent arribat d'una realitat molt dura, que es veuen abocats a deixar l'habitació on viuen en 10 dies per motius que qualsevol es pot imaginar.

I de fons, una remor persistent:

Qui de totes l'ajudarà? On hi ha un sostre per una família que s'ho val?

Si vius per Vallcarca i pots donar un cop de mà, l'autor d'aquest bloc, t'ho agrairà.

Quan sona el pajaritu

Quan sona el pajaritu
és que el carrer va ple
de persones que s'aixequen,
d'un poble que no vol Rei.

Quan sona el pajaritu
els carrers són més humans.
És la gent que s'il·lumina
i s'expressa amb llibertat.

Bàrkeno, dilluns 9 d'abril de 2018