El foc és fomut.
Encara més quan et toca els paisatges.
Encara més si et toca algú de vora casa.
A l'Osona, si hom rasca un xic
es troba lligams familiars arreu.
No el conec directament.
Sé que és bomber.
Sé que és un bon bomber.
I sé que som lligats per parents del poble.
Ara,
que marxo al Pirineu,
només vull saber que,
en tornar,
se n'haurà sortit.
Se n'haurà sortit
i podrà contar una impagable experiència.
Una experiència d'amor
a l'Orta, d'amor
al bosc, d'amor
a la gent.
No en sé una altra fi, perquè no se la mereix.
Però abans de marxar, em diuen que li haig de dir adéu
i només puc pensar en la seva família que, una mica, és la meva
i marxar al Pirineu amb llàgrimes als llavis.
Descansa en pau
T'estimo, tot hi trepitjada...
Diuen que tal nit com la d'avui, però de fa 40 anys, un senyor amb cognom de ciclista et va trepitjar la closca.
Si això fos cert, jo ja t'he conegut trepitjada, però m'és igual, perquè jo estic...
Parauletes
llunàtics
El vent em porta sons d’abans
El vent em porta sons d’abans,
quan corríem en canalla i
viviem com gegants.
El vent em porta sons d’abans,
mentre m’estintolo al sofà i
em mi ro les mans.
El vent em porta sons d’abans,
i tanco els ulls amb força i
maleeixo els anys.
El vent em porta sons d’abans,
que tornen prop de casa i
esberlen els embans.
quan corríem en canalla i
viviem com gegants.
El vent em porta sons d’abans,
mentre m’estintolo al sofà i
em mi ro les mans.
El vent em porta sons d’abans,
i tanco els ulls amb força i
maleeixo els anys.
El vent em porta sons d’abans,
que tornen prop de casa i
esberlen els embans.
Parauletes
Memòria
El cel amenaça tempesta
El cel amenaça tempesta, i surto de festa per anar-la a cercar.
Els trons bramen amb força i, encara lluny, encara, el llamp
comença a espetegar. Les falsies el cap em volten, són bruixes
que volen alegres, portant núvols negres, que les segueixen com
xais.
M’enamoren els impacients rius, que amb el sol s’enlairen,
per mullar-nos la closca i fer-nos humitejar. El Ter n’és
tot un mestre, i s’infla i rebufa i cau com baldufa, reclamant
la seva llar. I és que el Ter, que té memòria, quan s’enlaira
i s’envola, tossut fa tabola, fins i tot allà on els sediments
l'han fet recular. Tempesta que baixes de Núria, dolça
agermanes, humides, tes pàtries querides, tes terres reals:
Ripollés i la Plana, i potser tota Osona, qui sap si a
La Garrotxa, també mullaràs.
Arribat al cap de tempesta, giro cua com la pesta, i,
per cames vull marxar. Però les bruixes, que em segueixen,
em troben molt atrevit, i en falsiot en fan tornar: Ja m’enlairo,
i també volo, alçat en els aires benignes que tot lo món fan
girar!
Els trons bramen amb força i, encara lluny, encara, el llamp
comença a espetegar. Les falsies el cap em volten, són bruixes
que volen alegres, portant núvols negres, que les segueixen com
xais.
M’enamoren els impacients rius, que amb el sol s’enlairen,
per mullar-nos la closca i fer-nos humitejar. El Ter n’és
tot un mestre, i s’infla i rebufa i cau com baldufa, reclamant
la seva llar. I és que el Ter, que té memòria, quan s’enlaira
i s’envola, tossut fa tabola, fins i tot allà on els sediments
l'han fet recular. Tempesta que baixes de Núria, dolça
agermanes, humides, tes pàtries querides, tes terres reals:
Ripollés i la Plana, i potser tota Osona, qui sap si a
La Garrotxa, també mullaràs.
Arribat al cap de tempesta, giro cua com la pesta, i,
per cames vull marxar. Però les bruixes, que em segueixen,
em troben molt atrevit, i en falsiot en fan tornar: Ja m’enlairo,
i també volo, alçat en els aires benignes que tot lo món fan
girar!
Parauletes
galàctics_mai_tips
Subscriure's a:
Missatges (Atom)