De silencis, senectuds i savieses

Fou al mes de març de l'any 2009 quan aquestes lletres se'm feren presents, tot passejant pel Clos Monàstic de Poblet.

Avui, tot baixant a la bellíssima font del ferro, se m'han aparegut novament l'ancià i el beneitó i no m'he pogut estarde recuperar aquestes ratlles.

Tots els forasters que es presenten han de ser rebuts com el Crist, ja que ell un dia us dirà: “Era foraster i em vau acollir” (del Capítol LIII de la Regla de Sant Benet)

 
Galopant son brau corser fendeig el Gran Rei l’emmerletada Porta Reial del Palau – Monestir de Santa Maria de Poblet.

Rere seu, pausadament, les peülles d’una mula s’apropen a les portes del Temple de Déu. Damunt la mula, espardenyes espellifades, túnica vella, sarró de llana i barba blanca conformen la trista planta d’un vell ancià.

Saltironant alegrament, un minyó juga a la plaça. El pobre és beneitó. Ho és, des que un roc amb mala traça, el crani li va esberlar. El pobre no té senderi i ha perdut tot criteri per saber on és i què fa.

L’ancià arriba mansament a les portes del Clos Reial. Alça uns ulls foscos com la nit i admira les immenses torres que guarden la seguretat del bell repòs. De seguit, els seus llavis molsuts xiuxiuegen unes paraules. La mula, orelles dretes, s’atura a l’instant.

L’ancià baixa de la bèstia. S’asseu, auster, al terra i repenja l’esquena ben dreta a la ferma muralla. Els ulls, de negra i fosca mirada, es perden vers on el sol fuig entre una brancada d’àlbers.

El Pare Abat, en veure’l, surt a rebre’l i li demana amorós i hospitalari:

– Què feu bon home? Què feu que no passeu a la vostra casa?

El vell ancià, aixecant l’esguard vers l’hospitalari Pare li respon:

– Agraït us sóc per la vostra hospitalitat, Pare. Però jo no sóc digne de trepitjar estances sagrades. Ma maldat és tan immensa que, trepitjant aquestos terres, els faria marcir amb la pudent fàrum dels meus actes.

El Pare Abat, tot estranyat, li demana:

– Però quins actes heu comès? Quina és aquesta terrible urpa qu’us tenalla ànima i senderi? No temeu per aquesta casa? Nosaltres no tanquem les ports a ningú i menys a persona tant humil i respectable. Si us plau, passeu al clos, resguarde-vos de la freda nit de la contrada. Accediu a les segures estances d’aquest vostre Monestir. Acolliu-vos a l’hospitalitat d’aquesta casa.

Les campanes del ferm campanar, batallen alegres i joioses. Criden a Vespres, Ofici Diví.

– Ja us he dit Pare Venerable, que no m’és permesa l’entrada, car només tinc cos i ja no tinc ànima. Deixeu-me dormir ací, com ho faig sempre des del jorn malaït. Us ho prego, no insistiu, No feu perillar la vostra comunitat amb la presència d’aquest cuc reclòs en el seu etern passat criminal. No vull deixar verí en la vostra llar: Si us plau, aneu, aneu a l’Ofici. Les campanes l’anuncien. Deixeu-me aquí. No us vull pas torbar el repòs.

Cansat de jugar a plaça, el beneitó brama tot imitant el toc de les campanes i salta i corre i creua la porta reial i es perd en l’eternitat, …

Ungit per la Tissona, en Mà
del Rei En Jaume, surto del Cor
del temple, del Cos
etern de Poblet.

Besats els llavis en Paraula,
del bon Jesús present, Silenci,
tu t’eleves, en País
de Llibertat absent

Desertar

Fa moltes llunes que no deserto.
Fa molts sols que colpejo obtusament.
Orb de tot, sento sons de vida que em fan nosa.
On és la terra?
Què faig dins d'aquest taüt de pell?

Cansat, esgotat, mantinc el tremp del mantell que m'envolta.
La carn és carn i maldo per desprendrem-en sense aconseguir-ho.

És la mort l'objectiu de la vida?
És la vida l'únic camí vers la mort?

Escric de nord, sense pensar gaire. Deserto de mi i les meves circumstàncies i les paraules que pervoco surten soles d'algun replec que desconec del meu interior.

Joc de miralls, de miralls que fan d'hom un esperpèntic ninot que ara és llarg i ara rabassó.

No sé, ho deixo, és diumenge i suposo que els diumenges, en aquest occident que es creu senyor de tot, cal deixar les giragonses i viure la vida movent el mantell de pell, de pell i carn.

Corranda sioux de la parella estable

Diuen les persones grans, i per tant les més sàvies d'aquestes contrades, que, fa molts i molts anys, una jove parella va presentar-se davant del xamàn.

Àliga Escapçada era un guerrer valent i amb un cor noble i honorable. Núvol Tardoral era una noia d'ulls grans i abundant cabellera amb un cor decidit i amarat de valor.

El neguit que els havia aconduit al xaman era molt important per a ells:  estaven atemorits amb la idea que el seu compromís, que aquell amor tan ferm i pur que els amarava, es pogues trencar d'alguna manera. I volien que el vell bruixot els dones un remei, un sortilegi o un conjur per a què el seu amor fos etern.

El vell xaman se'ls va mirar amb deteniment. Va fer unes quantes pipades a la seva pipa i amb el rostre més seriós possible, es va aclarir la veu, va agafar la mà de la noia i li digué:

- Si vols conservar al teu estimat al teu costat durant una llarga temporada, hauras d'emprendre un viatge. No serà fàcil! Pujaras a aquell cim que veus allà al fons i caçaràs un falcó amb les teves pròpies mans. Però no un falcó qualsevol, sinó el falcó més fort, el més bonic. De seguit l'hauras de portar cap aquí. Tens temps fins al tercer dia després de lluna plena.

Tot seguit, el xaman es va girar cap al jove guerrer

- La teva tasca també serà complexa i sacrificada. Has de pujar a la montanya que veus a ponent i caçar una àliga. La més bella, la més vigorosa, la més salvatge. I l'hauras de portar aquí el mateix dia que la teva estimada.

En la data assenyalada, ella portava un falcó dins llur bossa de pell. I ell, una àliga damunt l'espatlla.

En arribar davant del xamàn van preguntar:

- I ara, què hem de fe, vell savi?

- Doncs ara, heu de fer allò que jo us diré: agafeu ambdues aus i lligueu-les amb una tira de cuir per les potes. De manera que cadascuna resti lligada a l'altra. I, seguidament, les heu de deixar anar per a què volin lliures.

Tan bon punt van haver fet allò que els havia dit el xamàn, restaren estorats amb el què succei: quan les aus van intentar alçar el vol, van caure a terra i tornaven a intentar-ho amb més força, sense aconseguir-ho. Frustrades i curulles d'ira van començar a barallar-se a cops de bec i ferides fondes.

El vell xamàn s'apropà a elles i va tallar la cinta de cuir provocant que, cadascuna de les aus, marxès al seu aire.

- Apreneu del què acabeu de veure. Si us lligueu l'un a l'altre, encara que sigui amb amor, l'únic que aconseguireu és fer-vos mal i ser infeliços. Si voleu que el vostre amor duri per sempre: voleu junts, voleu ben alt, però mai dels mais us lligueu. Perquè el veritable amor uneix, però no encadena.

Discursos en la caseta de la FECAC

Traducción libre del artículo de opinión publicado en núvol.com el 27 de abril de 2016 por Lluís Cabrera. activista y presidente del Taller de Músics.



El presidente Puigdemont y la alcaldesa Colau apelan a la cultura andaluza en sus discursos durante la inauguración de la Feria de Abril de Cataluña. En la antesala de la fiesta de Sant Jordi, en la caseta de la FECAC, griterío y silbidos.


Feria de Abril | Foto: peribanyez/Flickr
Feria de Abril | Foto: peribanyez / Flickr

Aprovechando las posibilidades que me ofrece la cuenta de Twitter, me dirigí durante el día de Sant Jordi a las dos autoridades políticas en estos términos:

"En relación con sus discursos de ayer en la caseta de la FECAC, en la Feria de Abril, me permito matizar que entre la cultura catalana y la cultura andaluza no hay diferencias notables."

¿Tan diferentes somos? Si no hubieran olvidado la mirada mediterránea, quizá no harían distinciones. Los mismos "juncos, mimbres, ribazos" surgidos de cristianos, musulmanes, judíos y gitanos. Ni las culturas ni las identidades se congelan en el tiempo. Evolucionan, viajan, se contaminan y, a través de la ósmosis, se transforman.

Las lenguas catalana y castellana: romances y hermanas. Hacer un énfasis excesivo en las diferencias culturales puede ser la coraza para ocultar las diferencias sociales.

Pedrell, Granados, Albéniz, Tárrega, Tarragó, Gerhard ..., compositores catalanes, creadores de la música culta hispánica.

El arte flamenco aparece en Catalunya hacia el año 1880, unos años después que en Andalucia. El flamenco no llega a nuestro país con la inmigración andaluza de 1950 a 1970.

Decimos bolero y no bolera. Fado y no fad. Tango y no tang. Jazz y no jaç. Blues y no bluç. ¿Por qué hemos sacado la "o" al flamenco?

Ahora bien, existen culturas e identidades congeladas a través de mitos, nostalgias e intereses que quieren impedir los abrazos.

Puertos de Cádiz y Barcelona. Intercambio, ida y vuelta, comercio y cultura con Cuba hasta 1898 y también después. Interacción constante: habaneras, rumbas, cantos y el tango flamenco (este último una creación de los negros cubanos -África, siempre África).

En los Países Catalanes y en Andalucia son comunes: fandangos; cantos de trabajo, siega, estilo o trilla; jotas; romances ... de todos nacen algunos palos del flamenco.

El flamenco recoge el legado compartido con Cuba e incorpora palos de ida y vuelta: guajira, vidalita, colombiana ...

¿No son primas la rumba catalana y la rumba flamenca? En Lleida se cantan garrotines, un palo que se incorpora al árbol genealógico del flamenco.

Los gitanos de Andalucia, de Catalunya y de Perpinyà no han sido ajenos al caldo flamenco. Los de habla catalana cantan largas, paños, tarantos y otros estilos "aflamencados" con melismas muy parecidos a los considerados andaluces.

Juan Clota, gitano del barrio de Hostafrancs de Barcelona, ​​a través de la transmisión familiar oral canta taranta, tanguillo, buleria, fandango y seguiriya en sus CD. Cantos Olvidados de Juan Clota "Niño", Premio Puig-Porret 2014 en el MMVV (Mercado de Música Viva de Vic), con apoyo de la Generalitat de Catalunya y búsqueda a cargo de Martí Marfà.

La cultura catalana, la andaluza y la de corte hispánico tienen evidentes vínculos históricos. Harina de otro costal sería la cuestión política.

Si en la caseta de la FECAC de la Feria de Abril hacemos discursos culturales, estarán presididos por el rigor. Dicho esto, la política impregna y dicha "fiesta de los andaluces de Catalunya" no vive al margen de ello. Muy al contrario, su historia nos muestra la politización que sufre año tras año.

La relación política de Cataluña con el Estado español tiende a la desconexión. Un trayecto donde la cultura puede ser balsámica.

Silbar cuando un político hace un discurso se relaciona con la libertad de expresión. En la caseta de la FECAC tiene otras connotaciones. Convendría saber por qué para la política el concepto de Catalunya como novena provincia andaluza ha prevalecido durante tanto tiempo.

Convendría saber por qué en Catalunya copiamos la Feria de Abril de Sevilla (1847, Ibarra y Bonaplata) y no los Carnavales de Cádiz.

Habría que saber si comer, beber y bailar en comunidad es tan diferente de lo que hacemos cotidianamente en nuestras vidas. En la Feria de Abril vamos a comer, beber y bailar. Y bailamos con música enlatada. Por tanto, se trata de un recinto con casetas con perfil de discotecas. ¿Cuántos restaurantes, bares y discotecas hay en Catalunya? ¿Cuántas personas van en grupo a estos sitios? ¿Qué diferencias hay respecto a lo que practicamos los 10 días de duración que tiene la Feria de Abril?

¿Por qué en la Feria de Abril, tanto los organizadores como los políticos le ponen el título de fiesta de la convivencia y en las fiestas de la Mercè, no? ¿Qué esconde el lenguaje cuando se ha normativizado el término convivencia en relación a la semana y media que dura la celebración de la Feria de Abril de Catalunya?

Diversidad y convivencia, ¿valores en crisis? Si fuera el caso, que se analicen las causas: desigualdades sociales, desempleo, falta de oportunidades, ascensor social sin engrasar. Que no se utilice la Feria de Abril para hacer ver diferencias culturales entre dos comunidades. La Catalunya dual está marcada por la relación entre poderosos y débiles. La cultura no debería ser objeto de manipulación política.

Que no nos enfrenten por los orígenes de los catalanes. En el pasado algunos relatos del hecho migratorio nos han alejado. Toca reflexionar.

Presidente de la Generalitat de Catalunya, alcaldesa de Barcelona, ​​actúen en relación con la Feria de Abril fijando confluencias, no diferencias. Actúen como hacen normalmente en otros eventos culturales, musicales, teatrales y literarios.

Lluís Cabrera Sánchez / Altres Andalusos

A las capitales (versión tónica de "A las barricadas")

A las capitales, a las capitales
por el triunfo de la comercialización.

Coge la maleta y el billete saca
todos juntos en el tren o en el avión

A las capitales, a las capitales
por el triunfo de la comercialización

Coge la maleta y el billete saca
todos juntos en el tren o en el avión

A las butifarras, a las butifarras
lo lo lolo lo lo lo

Tonino Carotone: Juerga final de "El Provinciano":