Cal anar al sud per no perdre el nord, però es pot anar al sud anant cap al nord

Diuen que cal anar al sud per no perdre el nord i, gràcies a la geopolítica global, els catalans tenim un sud al nord que ens ajuda en aquesta tasca.

Divendres passat feia 10 anys que les tendres cadenes de l'amor s'entrelligaven i quedaven fermades entre elles per viure i perviure noves vivències que colgaven les més antigues i vivencials vivències d'ambdues individualitats.

Aquest motiu, la dolça gàbia escollida per dos éssers independents, va motivar una fugida cap al sud aquest que és nord i que ja va servir per certificar, ara fa poc menys de 10 anys, que verament aquella gàbia era prou àmplia per a totes dues ànimes enamorades.

És així com, seguint les empentes del món, anem variant les previsions:

- Ens hi aproparem des d'Ulldeter
- Hi anirem des d'Espinavell
- Millor des de la Collada Fonda, que ja tenim una edat i n'hem perdut el costum.
- Saps que, diuen que diumenge plourà a bots i barrals. I si ens curem en salut, deixem el cotxe al refugi i, des d'allà, fem un tomb per valls, prats i fondalades?

I és així com l'adaptació al medi fa el seu camí i ens permet gaudir del camí fins al cor del Vallespir.

L'Ullat és un indret de transició entre boscos i prats.

El camí transita en forma de sendera que serpenteja per boscos embruixats, colls amagats i pastures d'alta muntanya.


Quan hom travessa la capçalera de la Tec, saltironant de pedra en pedra per damunt les aigües rialleres, ja sent l'atracció del gegant que, per damunt del cap, se'l mira.

L'Ullat, dues cabanes i un prat. Les vaques pasturen i llurs esquelles ens diuen que els núvols encara dansen i s'esperaren per buidar.


Pau i serenor, cures i records de nits dormint al ras. Aspira, respira. Pren tot l'aire d'aquest immutable racó de món que les ha vist de tots colors.


Depus dinar, desfem camí de nou i entrem al Xalet que el temps, i bones mans, ha actualitzat per fer-lo, si era possible, més agradable.

Vaig descobrir Les Conques per un cartell ubicat a les barraques de l'Ullat, ara fa un munt d'anys, molt més que l'escrit que em feu meritori del guardó que més il·lusió m'ha fet rebre. Suposo que per això, i per les visites fetes en anys posteriors, que el van convertir en una segona casa, fou la primera sortida on vaig portar la Xixeta més i mig després del xoc que ens va lligar.

Les Conques és un paradís. Llar de foc, vi calent i la millor de les companyies per part d'aquells que, jolius, s'hi apropen per cuidar-se i fer espíritual salut en contrades de conte i llegenda, de màgia i misteri, de pau i treva, d'acollida i llibertat.

Aquesta nit el refugi és ple de gom a gom: un grup d'uns vint, un solitari i nosaltres ens fa fer nit a la roulotte i no al gran dortoire de 18 places. La roulotte és un afegit al vell refugi, un indret màgic de parets de fusta i fesomia de cabana o bungalow de càmping. Allà compartim espai amb el llop solitari i un dels panteres grogues que arriben ja de nit després d'haver gaudit del bell cim del Comanegra.

Sopar de refugi, nit sota cobert mentre el cel xopa la terra i el fred s'escola un xic dins del palauet on, les quatre, som dormint.

Al matí, la pluja, la boira i el crepuscle ens segueixen parlant de la màgia d'aquest tros de món on el Costabona i el Canigó es xiuxiuegen fetilleries i llegendes que només les fines orelles poden capir.

Avui no farem camí i això ens permet esmorzar amb calma i lloar panteres grogues que, malgrat l'aiguat, no s'aturen i surten d'aquest indret per capir la màgia de la natura xopa. Valentia suprema en pell d'esportistes que s'han plantejat dos cims màgics per aquest cap de setmana de tardor.

Com deia, avui no farem el camí previst. Però, per certificar-ho, m'apropo al guarda d'aquest refugi, la fesomia del qual em resultava molt familiar, però desubicada en l'espai.

I és que, en Xevi, no és nou en això de rebre gent. M'ho va semblar en arribar-hi i, el coixí, sempre amic de remoure esperits i memòries, me'l va fer aflorar fent la daina trafugada entre estadants del transitat Refugi d'Ulldeter.

Parlem un xic de tot i de res, saltem l'espina axial del Pirineu com infants saltant a corda i acabem certificant-nos que la pluja va per llarg i que, aquell dia, serà difícil moure's sense mullar-se.

Fet al retrobament i maridats pel verb dos esperits de la muntanya, la Xixeta i jo tornem a mudar de plans i, a la ment de nou em venen, les paraules d'aquell gegant de veu fonda i dits àgils que vaig conèixer de força menut, tot dient, en ple concert: "vamos a canviar el programa porqué no estamos hechos a base de chips". I és així que, per enfilar plans, ens en pensem dos:

1.- remuntar de nou el coll d'Ares per veure si al nord del sud la pluja és més fina i podem prendre la pista a Setcases per fer una trapelleria infantil. O

2.- vagerejar en quatre rodes pel sud del Canigó i revisitar Sant Llorenç de Cerdans i la bella Costoja per dinar sota els Rocs de la Fraussa.

Rere nostre en una taula entotsalt, un llop solitari es mira el mapa i el cel, el cel i el mapa. Ens mirem amb en Xevi i m'hi apropo:

- Where are you going today?

El seu trajecte d'avui l'hauria de portar a Espinavell, però no li fa peça caminar sota la intensa pluja persistent i ens oferim a portar-lo fins als Estudis, sent ell pues qui decideixi el camí a transitar.

Dins del cotxe, parlem amb aquest portuguès de residència i ucranià d'origen. La conversa, com no podia ser d'altra manera, bascula entre l'excursionisme i la geopolítica que, en aquestes alçades, permet substituir les bastonades, barricades i esgarips en què es tradueix tot plegat pels carrers de Barcelona i més enllà.

Parlar lliurament amb algú que ha viscut la dissolució de la Unió Soviètica i la Gran Rússia post-soviètica, ajuda un xic a temperar les emocions desfermades durant aquests dies que duraran anys.

De fet, a la porta del Estudis, hi deixarem algunes preguntes i respostes i voluntats potser d'enfilar la conversa al voltant d'una llar de foc sota la pluja. Ens acomiadem però, sabent que les visions més oposades del món poden reconèixer-se i respectar-se pel verb i gràcia de la paraula sobre les experiències viscudes per totes les parts.

Temps de tardor. Núvols i sol que dansen i ballen i joguinegen per deixar el terra xop. Resguardats a Les Planes, fem un esmorzar de pagès. El fem, forquilla i ganivet amb gotet de vi, envoltats de caçadors de cara riallera i rostre colrat.

La pluja no para, les viandes són generoses, el vi hi és present i la pluja persistent ens fa, com no podia ser d'altra manera, mudar de nou els plans.

Baixem doncs carretera avall amb l'objectiu de caminar pel Montseny si el temps ens deixa. Però, navegants del canvi com som, ens parem quan veiem el sol i iniciem camí en direcció al Capsacosta. El sol ens acompanya i ens anima a caminar per aquest antic pas de trànsit entre la Vall de Bianya i el Sant Pau del qual sortim.

Xops com pollets, ens despullem dins del cotxe, intentem assecar-nos sense gaire èxit i ens mudem la roba que pesa com un bocoi curull d'aigua fresca i regalada. Ho fem, tot rient com quitxalla trapella i admirant un Costabona rialler que es pinta dels colors de l'arc de sant martí per a fer-nos les criatures més xiroies d'aquest món tan divers i variat, variat i juganer.


Dedicat a la memòria d'en Patrick.

50 són 50 i així els vaig viure jo

M'ha costat uns dies pair la tarda de dissabte.
M'ha costat uns dies processar les vivències ressorgides al cor de la ciutat.
I m'ha costat, perquè, com la mateixa actuació del 50è., n'hem viscut de tots colors. Hem viscut i conviscut, cadascú des del seu tarannà i amb la seva motxilla personal, les filles i els fills dels set magnificats que van decidir baixar a fer un pilar en un lloc central del fet casteller tradicional.

Dissabte pues preparava aquella samarreta de record vital que em mantenia a l'hospital, em calçava pantalons i camisa, i em lligava ben fort les espardenyes que, encara no sé com, van aguantar aquelles primeres agulles en el rovell dels primers castells de nou.

Al metro, obro el mòbil i miro d'entendre com funciona aquesta aplicació on em van dir que m'anotes quan decidís passar-me per la colla. La miro i penso que som d'una altra generació, que això és ideal pels temps que corren, però que jo sóc dels anys de full de paper i cerca del membre de tècnica que va passant llista al punt de trobada que, com avui, recordo davant la porta dels romans.

Fins i tot les Rambles han mudat llur fesomia. Bullidera de turistes cercant l'essència canalla d'una Barcelona que, o ha desaparegut o s'amaga en els replecs més íntims de barcelonines ànimes que, molt de tant en tant, ens perdem per aquesta verals amb els ulls girats endins per trobar-hi el sabor d'antany.

Per Canuda, el carrer del Duc i Portaferrissa ja s'espigolen les camises vermelles camí de la plaça Nova. La sang recupera aquell tremp de quan t'apropes a plaça i el nus de l'estomac es va lligant un xic per a desfer-se tan bon punt es tanca una pinya o comences a fer mans.

El Bilbao torna a veure'ns com ho ha fet des de fa vint anys. A les portes d'aquest local ens saludem entre mòmies que, passives, estimem la colla que ens ha fet més humans. Encaixem mans i cossos amb vells roures que encara viuen la colla dia a dia i la van fent créixer, tot fent de mestres al jovent que hi va arribant. Allà pues, a les envistes de la Catedral, la petem un xic amb els dos magnífics que encara avui ens deixen gaudir de la seva saviesa castellera: En Sala i en Nico, en Nico i en Sala no s'han volgut perdre aquesta diada que, sense gent com ells, no hagués succeït mai. I que, deuen pensar, els nostres pares a cor present en veure la munió de camises que avui ens apleguem a toc de gralla i de tabal?

La potència de veu d'en Montu ens crida a capítol. És hora de començar a moure's i jo, despistat com vaig, aprofito aquest moment per començar a girar i girar amb l'ajuda d'un company de generació amb qui havíem compartit algun lateral.

Em deixo portar pel carrer del Bisbe amunt, però, l'edat ens fa grans. i m'haig d'apartar un xic davant la força d'aquesta joventut que balla i dansa al ritme de gralles i tabals!

Arriba aquell punt en que l'ombra del carrer del Bisbe contrasta amb l'assolellada plaça que, en dies com avui, és la meva casa, el ventre d'una ciutat que infantarà castells, torres i pilars llargament assajats.

I és aquí, a peu de plaça, on els actius ja van fent de les seves per aplegar-nos en els cinc pilars, un per decenni, amb els que obrirem aquesta diada. I és aquí on haig d'agrair a l'Edu Paris que es retardes un xic i, memòria santa no em deixeu, un murri membre de la tècnica que encara em reconeix, em bada les portes d'una posició que enyoro encara d'aquells temps passats que, ves a saber, si mai tornaran. I és que, obro jornada, tot recuperant, en format pilaner, aquelles sensacions que té l'agulla, corretja de transmissió entre el baix i el segon, quan prem els genolls d'aquest darrer i viu la construcció des d'un rovell que, en els meus temps més actius, recordo de fosc i amb folre a sobre.

Un bonic inici per una diada on, a mi, no em passa el temps. Una munió de records en fer mans en pinyes vallenques o encastar-me en les pròpies, em fan viure la jornada com un resum d'aquests vint-i-tres anys d'estimar el vermell d'una camisa i la suor de l'esforç compartit. Tretze d'aquests anys van ser viscuts amb la constància que aquest plaer demana, i deu, des de la distància que la Vida m'ha fet prendre de tot plegat.

Si. És cert que es va trencar el 4 de 9 amb acotxador (o casoleta) posat/sada.
Si. És cert que el pilar de 6 també va caure quan tot semblava, sensació de pinya, que anava rodat.
Però, del cap damunt de tres castells, i un d'ells per tres vegades, la mainada de la colla va gratar els peus dels amics que, durant aquests 50 anys, ens han anat deixant i mantenim ben frescos en els record. I això, amics meus, gratar els peus de les persones recordades i retrobar-se amb les amistats enyorades, les saludéssim o no (que cadascú té el caràcter que té i a vegades la proximitat em depassa), van fer d'aquest dissabte la millor jornada castellera que un servidor pot recordar.


POST DATA:
Si esperaves trobar-te amb anàlisi castellera, descripció de la jornada o una crònica més habitual, no et preocupis que el gran Tete te la conta com cal al seu Fet Casteller. I que segueixi per molts i més anys!!

Orgullo Lucharniego

Ara que el (t)xarneguisme és de moda, gràcies a la Vasallo i més, és hora de reivindicar l'orgull lucharniego d'aquells que, amb menys destil·lat intel·lectual a la motxilla, hem viscut carrers i places xarnegues des de menuts i hem suat la panxa amb la llengua fora i un idioma propi de totxos, totxanes, barretxas, carajillus i altres paraules tan enriquidores com irreverents pels puristes lingüístics d'arreu.

L'orgull lutxarnegu és canviar de llengua cuando se tercia y nos apetece sense perdre els anells i con una normalidad que asombra i escandalitza a propios y extraños, es transcendir les identitats o, si més no, deixar-les per savis i saberuts que, de tan estudiar, han perdut l'aroma suat del carrer i l'andamio.

La barretxa dignifica i convertir-la en plat sublim de conferències, taules rodones i performances no sé si és la millor manera de celebrar la primavera republicana i popular del que, a casa nostra, seria la cultura espanglish nord-americana o les més properes chav londinenca o banlieu francesa. Un xarneguisme que torna a desbordar la pell de brau com a origen mitològic i que suma tantes diversitats d'origen com per generar una nova definició del concepte mateix que s'ha re-posat de moda.

L'orgull lutxarnegu que reivindico pels temps dels nostres avantpassats migrants - en el meu cas pare, mare, veïns i veïnes totes del sud-oest el del Besós -  demana rumba, punk de suburbi, flamenquito de barrio i molt de txarlybrownisme, és a dir, de bona producció-fussió cultural als marges del sistema, del mainstream cultural subvencionat. 

L'orgull lutxarnegu demana d'un destí suburbial en el romiatge vers una nova vida millor pel migrant i llurs desitjos de futur, demana de nits de vida i de trobada en aquesta platja d'identitats múltiples com són els barris d'arribada de persones tan diverses com enriquidores por totes les que les hem viscut o les vivim.

Calen menys destil·lats intel·lectuals i més barretxes de bar obrer i popular en tot plegat. I aquí és on nia l'orgull lutxarnego, l'essència etimològica de tot plegat. 

Un orgull que, com m'ha fluït abans, ara inclou molts més orígens culturals i vitals que aterren als nostres barris i amb qui ens toca conversar, reconèixer i teixir complicitats.

Lutxarneguismo o muerte! A bailar!!!



Xarnego / xarnega:
Etimologia: del cast. lucharniego, aplicat a gossos ensinistrats a furetejar (cercar-ho, regirar-ho, tot, ficar-se pertot, per saber, per descobrir, alguna cosa) de nit, dissimilació d’un anterior nocherniego o nocharniego ‘que surt de nit’, derivat de *nochorno, en llatí nocturnus ‘nocturn’; el plural del mot fou alterat en los charniegos; el mot passà a Catalunya i a França amb el sentit d’una ‘raça de gos’. En gascó charnègo, charnègon, charnègue prengué el sentit de ‘mestís, bord, no autòcton, inadaptat al país’, sentit que passà al català. 1a font: cap al 1490.
  1. masculífemení despectivament
    1. Fill d’una persona catalana i d’una de no catalana, especialment francesa.
    2. Persona de llengua castellana resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al seu nou país.
  1. masculí antigament Gos coniller

Font: Enciclopèdia Catalana


EL CORAZÓN TIENE RAZONES

que la razón no entiende.

La nit és lleugera, dono voltes, em giro i regiro buscant una son que es fa escàpola. Insomne, repasso la jornada que preveig i dormo somiant amb una Tarraco màgica.

Ben d'hora, ben d'hora m'enfundo camiseta groga i bambes blaves. Surto de casa amb els auriculars a les orelles i temps més que sobrer.

Ja dins del bus que, entre setmana,, em deixaria a Sant Andreu Arenal assajo mentalment els càntics del partit, tot seguint les lletres en una app del mòbil i en vídeos de Youtube penjades per Brigadas Amarillas.

El destí però, em té reservada una sorpresa: Sortir en corteo individual des de les instal·lacions d'un històric del futbol català: l'equip quadribarrat, el Sant Andreu, el rival de les esquadres dels meus barris, Europa i Júpiter. I és que el bus, en cap de setmana, et deixa just al costat del Narcís Sala.

Hi ha temps i, calmós, pujo Rambla Onze de Setembre amunt. Arribo d'hora, faig beguda i canvio impressions amb un jaio gadità vingut a terres catalanes per treballar i enyorar la seva mare terra. Qui no ho faria, amb una ciutat com aquella!

A dos quarts de deu en punt, pugem a l'autocar que ens durà a Tarragona, via Cerdanyola. Barrets i bufandes, converses i organització, relax i sol.

Primera parada: Cerdanyola, seu de la penya. Se sumen famílies i puja el volum sonor de l'autocar amb les converses sobre Cádiz, el Cádiz i les anècdotes vitals. Per dir-ho en breu: sobre la Vida en general.

Moment reunió de Junta per detalls de viatge: les entrades les porten Chulapos Cadistas, la penya de Madrid, amb rodamons gaditans que han fet vida entre Castelldefels, Viladecans i Gavà.

Passat Vilafranca, comença la música:

Que bonito
que bonito
que bonito que's mi Cadi
que bonita mi ciudá
que rebosa de alegría
Ay cuando llega Carnavá!!!

Pasodobles i tangos, cuplés i càntics per escalfar el gèlid aire condicionat d'un autocar que solca autovies i autopistes fins a les envistes del Nou Estadi tarragoní.

Arribem directes a l'hotel i fem sort: s'acosta l'hora de dinar de la plantilla i tenim el preuat moment famoseo hool amb els gladiadors que baixaran al terreny de joc aquest mateix vespre.

Cantant contents, contents cantant, fem una passejada guiats per un parell de penyistes del Nàstic. Això sí, una passejada que, emulant els millors relats de l'Agatha Christie, va perdent cadistes atrets per les cerveseres sirenes que, a peu de carrer, atrauen hooligans assedegats.

A la plaça de la Font, dinar de germanor entre penyes amb el respecte i les bromes que tot bon futbol es mereix. Aquí, en llocs i dies com aquests, un hom viu l'aroma de les "classes populars", del manobrerisme entre iguals, de persones i fesomies que, amb les arrels a la motxilla, es reconeixen i teixeixen complicitats.

I és aquí, en aquesta històrica plaça, on m'allunyo vers altres indrets. Toca moment familiar, trobada de germanor entre un cadista i tres gimnàstics en un lloc sublim, de parets carregades d'història i una cuina que, essent minimalista, omple la panxa amb sabors ben tramats i vins novells, d'aquests que es fan ara en terres del Penedès.

Conversa agradable, mitja part de la jornada que culminarà en un Estadi amb les dimensions adequades per un equip que té una arrelada història en el futbol més nostrat i que no es mereix baixar de categoria com sembla que, malauradament, farà.

És l'hora d'anar al camp. Com una ventafocs manobra, deixo la taula per trobar companyia a la plaça de la Font. Les aficions s'acomiaden i els brigadas amarillas de la penya comencen a escalfar les veus per animar l'onze que en hora i mitja saltarà al Nou Estadi. El nostre objectiu: portar un troset de Carranza a Tarragona.

Petit corteo fins al Casino, autocar i manta i, en pocs minutets, la meravella de les afores d'un camp de futbol on els colors mariden, les penyes es troben, s'aprofita per fer la darrera cervesa, l'última pixada i el cerimonial d'accés al temple.

Des del córner del gol sud, la vida pren un nou ritme. Alçat al capdamunt de la graderia esdevinc mussol que s'ho mira tot amb ulls d'infant. La gent, la gespa, les pancartes, les samarretes, els àrbitres i jugadors.

Després d'un dia de sol cruixent, un punt de fred em fa baixar al costat del nostre Baguetina particular. Megàfon en mà, l'Abraham alça la veu i entona les primeres notes dels himnes que han d'animar a l'esquadra gaditana.

El partit és disputat, però la graderia és freda. Si no fos pels membres més arrauxats de Per Sempre Cádiz, això seria un velatori.

Del partit, què més en dic? Poca cosa, ja és als mitjans i no paga la pena contradir-los. Si de cas, l'odi que sento pels recursos del màrqueting aplicat a l'esport. La cançoneta que ofega les goles dels locals quan es marca un gol és un recurs pervers que mostra desconfiança vers les emocions i els cors de l'afició local. Una afició que, com passa amb la visitant, en aquest partit, prefereix no participar en el joc amb la gràcia i l'alegria dels càntics que han convertit el futbol en l'esport rei dels nostres pares i avis. A segona, el futbol és més futbol que a primera, però va perdent llençols i obliga, al veritable aficionat, ha anat desescalant categories per tal de viure jornades com la que m'ha portat en aquest terreny de joc.

Acaba el partit i, com a bons hostes, cantem un darrer Naaaaatic, Naaaaatic per animar a la capcota afició local.

Ja a l'autocar, i amb la victòria a la butxaca, el cansament ens amara, les converses baixen la veu i algun que altre cau en braços de Morfeu i fa la becaina solcant la nit camí de Barcelona. Satisfets i esgotats, els que dormim, somniem en nous romiatges, en noves visites a camps i estadis d'arreu.

S'acaba el viatge. Rendit, se'm tanquen els ulls i volo per damunt del millor estadi del món: el Carranza.

Carta a Ses Majestats 2018-2019

Benvolgudes Majestats,

Com ja és tradició, aprofito el jorn de Sant Nicolau, patró de la infantesa i diada del bisbetó, per capgirar la realitat i esdevenir un infant que us demana, il·lusionat, uns quants presents.

No cal dir, ja ho sabeu prou, que he estat tan bo com aquest món que visc m'ha permès. I mira que n'és de difícil de ser bo en un món on la bondat viu sense sostre i en condicions que haurien de fer feredat a tot bitxo vivent i cal anar-hi, anar-hi i anar-hi per reconèixer que, amb dona, feina i casa, ets un privilegiat que no necessita vi barat.

Però així som, es veu: els que surem per la vida a ulls clucs, vivim decentment; els insensibles viuen com reis i, la humanitat, viu reclosa en unes condicions, materialment parlant, que fa mal al cor i enceguen els ulls.

Dit això, us demano música, ritme, vida, càntics entre pocs, vestits de groc, a les presons dels aficionats visitants dels camps de futbol on un és terrorista ja de sortida. I, ja posats a somiar, porteu-me una setmaneta d'asceta i eremita, quan els cavalls pugin cap al Vallespir, per viure de l'aire de les muntanyes i el record dels alats.

Si podeu, i seguim somiant, feu feliç a qui m'envolta i doneu a les meves accions la capacitat d'assuaujar el patiment dels i les altres, tot deixant-los un bon record i, si més no, l'esca per conèixer el desconegut, perdre'n la por i, d'aquesta manera, fe florir l'Amor i allunya l'odi pervers.

I dit això, ja us deixo amb el tradicional record als presents que trobareu a casa: aigua pels camells i un poc de menjar i beguda per aquests mags d'Orient convertits en Majestats per ànimes corcades i tradicions que maleden per mantenir el poder d'uns pocs.

Aquest és el menjar que trobareu a casa.

Sempre vostre,



Lluis Mauri Sellés, un de molts