M'ha costat uns dies processar les vivències ressorgides al cor de la ciutat.
I m'ha costat, perquè, com la mateixa actuació del 50è., n'hem viscut de tots colors. Hem viscut i conviscut, cadascú des del seu tarannà i amb la seva motxilla personal, les filles i els fills dels set magnificats que van decidir baixar a fer un pilar en un lloc central del fet casteller tradicional.
Dissabte pues preparava aquella samarreta de record vital que em mantenia a l'hospital, em calçava pantalons i camisa, i em lligava ben fort les espardenyes que, encara no sé com, van aguantar aquelles primeres agulles en el rovell dels primers castells de nou.
Al metro, obro el mòbil i miro d'entendre com funciona aquesta aplicació on em van dir que m'anotes quan decidís passar-me per la colla. La miro i penso que som d'una altra generació, que això és ideal pels temps que corren, però que jo sóc dels anys de full de paper i cerca del membre de tècnica que va passant llista al punt de trobada que, com avui, recordo davant la porta dels romans.
Fins i tot les Rambles han mudat llur fesomia. Bullidera de turistes cercant l'essència canalla d'una Barcelona que, o ha desaparegut o s'amaga en els replecs més íntims de barcelonines ànimes que, molt de tant en tant, ens perdem per aquesta verals amb els ulls girats endins per trobar-hi el sabor d'antany.
Per Canuda, el carrer del Duc i Portaferrissa ja s'espigolen les camises vermelles camí de la plaça Nova. La sang recupera aquell tremp de quan t'apropes a plaça i el nus de l'estomac es va lligant un xic per a desfer-se tan bon punt es tanca una pinya o comences a fer mans.
El Bilbao torna a veure'ns com ho ha fet des de fa vint anys. A les portes d'aquest local ens saludem entre mòmies que, passives, estimem la colla que ens ha fet més humans. Encaixem mans i cossos amb vells roures que encara viuen la colla dia a dia i la van fent créixer, tot fent de mestres al jovent que hi va arribant. Allà pues, a les envistes de la Catedral, la petem un xic amb els dos magnífics que encara avui ens deixen gaudir de la seva saviesa castellera: En Sala i en Nico, en Nico i en Sala no s'han volgut perdre aquesta diada que, sense gent com ells, no hagués succeït mai. I que, deuen pensar, els nostres pares a cor present en veure la munió de camises que avui ens apleguem a toc de gralla i de tabal?
La potència de veu d'en Montu ens crida a capítol. És hora de començar a moure's i jo, despistat com vaig, aprofito aquest moment per començar a girar i girar amb l'ajuda d'un company de generació amb qui havíem compartit algun lateral.
Em deixo portar pel carrer del Bisbe amunt, però, l'edat ens fa grans. i m'haig d'apartar un xic davant la força d'aquesta joventut que balla i dansa al ritme de gralles i tabals!
Arriba aquell punt en que l'ombra del carrer del Bisbe contrasta amb l'assolellada plaça que, en dies com avui, és la meva casa, el ventre d'una ciutat que infantarà castells, torres i pilars llargament assajats.
I és aquí, a peu de plaça, on els actius ja van fent de les seves per aplegar-nos en els cinc pilars, un per decenni, amb els que obrirem aquesta diada. I és aquí on haig d'agrair a l'Edu Paris que es retardes un xic i, memòria santa no em deixeu, un murri membre de la tècnica que encara em reconeix, em bada les portes d'una posició que enyoro encara d'aquells temps passats que, ves a saber, si mai tornaran. I és que, obro jornada, tot recuperant, en format pilaner, aquelles sensacions que té l'agulla, corretja de transmissió entre el baix i el segon, quan prem els genolls d'aquest darrer i viu la construcció des d'un rovell que, en els meus temps més actius, recordo de fosc i amb folre a sobre.
Un bonic inici per una diada on, a mi, no em passa el temps. Una munió de records en fer mans en pinyes vallenques o encastar-me en les pròpies, em fan viure la jornada com un resum d'aquests vint-i-tres anys d'estimar el vermell d'una camisa i la suor de l'esforç compartit. Tretze d'aquests anys van ser viscuts amb la constància que aquest plaer demana, i deu, des de la distància que la Vida m'ha fet prendre de tot plegat.
Si. És cert que es va trencar el 4 de 9 amb acotxador (o casoleta) posat/sada.
Si. És cert que el pilar de 6 també va caure quan tot semblava, sensació de pinya, que anava rodat.
Però, del cap damunt de tres castells, i un d'ells per tres vegades, la mainada de la colla va gratar els peus dels amics que, durant aquests 50 anys, ens han anat deixant i mantenim ben frescos en els record. I això, amics meus, gratar els peus de les persones recordades i retrobar-se amb les amistats enyorades, les saludéssim o no (que cadascú té el caràcter que té i a vegades la proximitat em depassa), van fer d'aquest dissabte la millor jornada castellera que un servidor pot recordar.
POST DATA:
Si esperaves trobar-te amb anàlisi castellera, descripció de la jornada o una crònica més habitual, no et preocupis que el gran Tete te la conta com cal al seu Fet Casteller. I que segueixi per molts i més anys!!
