Fou al mes de març de l'any 2009 quan aquestes lletres se'm feren presents, tot passejant pel Clos Monàstic de Poblet.
Avui, tot baixant a la bellíssima font del ferro, se m'han aparegut novament l'ancià i el beneitó i no m'he pogut estarde recuperar aquestes ratlles.
Tots els forasters que es presenten han de ser rebuts com el Crist, ja que ell un dia us dirà: “Era foraster i em vau acollir” (del Capítol LIII de la Regla de Sant Benet)
Galopant son brau corser fendeig el Gran Rei l’emmerletada Porta Reial del Palau – Monestir de Santa Maria de Poblet.
Rere seu, pausadament, les peülles d’una mula s’apropen a les portes del Temple de Déu. Damunt la mula, espardenyes espellifades, túnica vella, sarró de llana i barba blanca conformen la trista planta d’un vell ancià.
Saltironant alegrament, un minyó juga a la plaça. El pobre és beneitó. Ho és, des que un roc amb mala traça, el crani li va esberlar. El pobre no té senderi i ha perdut tot criteri per saber on és i què fa.
L’ancià arriba mansament a les portes del Clos Reial. Alça uns ulls foscos com la nit i admira les immenses torres que guarden la seguretat del bell repòs. De seguit, els seus llavis molsuts xiuxiuegen unes paraules. La mula, orelles dretes, s’atura a l’instant.
L’ancià baixa de la bèstia. S’asseu, auster, al terra i repenja l’esquena ben dreta a la ferma muralla. Els ulls, de negra i fosca mirada, es perden vers on el sol fuig entre una brancada d’àlbers.
El Pare Abat, en veure’l, surt a rebre’l i li demana amorós i hospitalari:
– Què feu bon home? Què feu que no passeu a la vostra casa?
El vell ancià, aixecant l’esguard vers l’hospitalari Pare li respon:
– Agraït us sóc per la vostra hospitalitat, Pare. Però jo no sóc digne de trepitjar estances sagrades. Ma maldat és tan immensa que, trepitjant aquestos terres, els faria marcir amb la pudent fàrum dels meus actes.
El Pare Abat, tot estranyat, li demana:
– Però quins actes heu comès? Quina és aquesta terrible urpa qu’us tenalla ànima i senderi? No temeu per aquesta casa? Nosaltres no tanquem les ports a ningú i menys a persona tant humil i respectable. Si us plau, passeu al clos, resguarde-vos de la freda nit de la contrada. Accediu a les segures estances d’aquest vostre Monestir. Acolliu-vos a l’hospitalitat d’aquesta casa.
Les campanes del ferm campanar, batallen alegres i joioses. Criden a Vespres, Ofici Diví.
– Ja us he dit Pare Venerable, que no m’és permesa l’entrada, car només tinc cos i ja no tinc ànima. Deixeu-me dormir ací, com ho faig sempre des del jorn malaït. Us ho prego, no insistiu, No feu perillar la vostra comunitat amb la presència d’aquest cuc reclòs en el seu etern passat criminal. No vull deixar verí en la vostra llar: Si us plau, aneu, aneu a l’Ofici. Les campanes l’anuncien. Deixeu-me aquí. No us vull pas torbar el repòs.
Cansat de jugar a plaça, el beneitó brama tot imitant el toc de les campanes i salta i corre i creua la porta reial i es perd en l’eternitat, …
Ungit per la Tissona, en Mà
del Rei En Jaume, surto del Cor
del temple, del Cos
etern de Poblet.
Besats els llavis en Paraula,
del bon Jesús present, Silenci,
tu t’eleves, en País
de Llibertat absent
