#Poesias Vandalas Ruge a la roja #ParaulaDeVandal

Representación de las mediciones
de temperatura de la superficie terrestre.


Ruge a la roja
mientras España se raja.
Se resquebraja la raja
entre ricos y pobres
y las clases medias,
que rugen con la roja,
se caen al abismo
del vecino desahucio.


Un sense sostre de Barcelona.
El seu espai i cada copel de més gent.
A las puertas del bar,
y sin un duro pá cerveza,
ruge a la roja
mientras España se raja.
Se raja y se envuelve
en rojigualdos colores
mientras, orgullos patrios,
desgajan Europa.



Europa, un rinconcillo de mundo
dónde la gente se pelea :-D
Europa, la rica;
Europa, la noble;
Europa, la antigua
que tus Estados desgajan.
Naciones modernas
se pelean por cuatro perras.
Europa se rompe y España
se raja.

Ruge a la roja
mientras Europa se raja.

Barcelonauta 2.0 - Els altres Barcelonautes

Caligrafia urbana pescada a la Rambla del Poblenou i publicada per Caligrafías urbanas
Un dels llibres que recordo de menut és el Barcelonauta d'en Pep Albanell. De fet, sempre m'he sentit reflectit en el pobre Quim i les seves peripècies en intentar fugir d’una Barcelona que l’atrapa com un Teseu qualsevol al Laberint del Minotaure. Un laberint que, un cop atrapat, es tanca i es tanca i no deixa que cap Ariadna estengui el seu fil.

Però, anem a pams i comencem per definir que és un barcelonauta. Barcelonauta és el mot que es va inventar en Pep Albanell per a referir-se a aquella persona de poble que no s'ha adaptat mai a la ciutat de Barcelona.

Hores d'ara desconec el destí d’aquest escrit. De fet, pot acabar esdevenint el guió d’una pel·lícula, una novel·la, un drama, un assaig sociològic, una ... L’escriptura automàtica ja té aquestes coses. Un comença i no sap on anirà a parar. Oi més quan un inicia l’escrit amb la GRAN CONFESSIÓ:

Jo, com en Pep Albanell i en Quim, sóc un barcelonauta.

Apa! Ja és dit.

Sé que ara n'hi ha que es miren la definició de Barcelonauta i pensen que faig trampa. Són els que saben que vaig néixer en aquesta ciutat i es queden amb aquesta dada com a argument definitiu per a desarticular l'afirmació de "persona de poble" que conté el concepte albanellístic. Són els mateixos que, mancats de cultura, se'n deuen enriure d’un Josep Pla que titula Un senyor de Barcelona a la vida, miracles i pensaments d’en Ramon Puget, nat a Manlleu, comarca d’Osona. Però deixem-los en la ignorància i avancem en l’escrit, tot dient que, en el meu cas, no sóc un barcelonauta clàssic, no sóc ben bé una “persona de poble”, que també. Jo sóc una altra mena de Barcelonauta. Un tipus de Barcelonauta que, per anar a la moda, en podríem dir Barcelonauta 2.0 ó Barcelonauta Digital, Social o en Xarxa. I, deixant l’esgrima dialèctica a banda, m’explicaré per aclarir-ho.

Se suposa que vaig néixer a Barcelona, i així seria si atenem a la Clínica on vaig captar el món per primera vegada - la sempre llustrosa Quirón que va guanyant anys a mesura que deixa edificis abandonats per la ciutat comtal -. Però de fet, jo vaig néixer allà on Barcelona perd el seu nom i, per més inri, els barris no s’hi apropen. I aprofito per agrair a en Paco Candel, l’origen de la primera part d’aquesta sentència. Per això, em vaig haver de construir, com molts, la meva Barcelona particular, una ciutat a mida de les meves possibilitats. No recordo qui va dir allò que no hi ha una sola ciutat, sinó tantes ciutats com persones hi viuen. Crec que fou en Carles Soldevila, però, com he tornat el llibre a la Biblioteca i no em vaig anotar la referència, se’m fa difícil d’encertar.

En qualsevol cas, com més va, més convençut n'estic que hi ha tantes ciutats com habitants hi viuen i que cadascú té la seva Barcelona particular. En el meu cas, la cosa pren volada èpica, perquè he construït tantes Barcelones com m'ha estat necessari per adaptar-me a l'asfalt quadriculat, a la esbojarrada graella cerdànic que mira el mar i que constitueix aquesta ciutat dels prodigis que, mal que ho diguin, no ha canviat gaire d’aquella ciutat que va retratat n’Eduardo Mendoza, gran novel·lista i millor persona, tot i que no el conec personalment per a fer-ne aquesta afirmació.

Barcelona, aquesta Barcelona real, sempre s’ha acabat pixant damunt les ferides que les meves Barcelones construïdes no podien aturar. Unes ferides que són comunes als de la meva mena i condició, als nascuts allà on Barcelona perd el seu nom i s’hi encabeixen els altres catalans, els del Candel i els que no han trobat encara la veu que parli de les seves realitats.

Per això, per la feridora, aposentada i bacona Barcelona que oblida, encara avui, als veïns dels seus barris més populars fins que s’estossinen i tots hi corren. Quan jo era un infant això ja passava i, les carícies de Taradell i l'ADN osonenc, van poder més que aquesta ciutat caragirada que em donava clatellots a cada cantonada.

Tan bon punt, se'm va obrir una escletxa, vaig pujar al cadafal sense pensar-ho. Vaig lligar-me la gruixuda maroma del deute amb uns vampirs d’aquests que cada cop volen més líquid i, hipotecat fins a les celles, em creia feliç amb el meu nou mas de poble. Barcelona, la bruixa, em va agafar per on més cou, per la feina, per la mamella d’uns diners que la Plana no em va saber donar.

Van ser anys de felicitat, llevant-me a les fosques per agafar el tren a ciutat. Matinades de cantina, cafè i llibre, vespres de soledat. Tardes trescant com bestiola alegre pels corriols del meu veïnat i caps de setmana envolat pel Pirineu enlairat. A Taradell em vaig fer una vida: una vida lligat a tantes entitats com em plaïa per a fer poble, per a fer vila, per a tornar a Taradell, tot allò que m’havia donat. Era una vida tranquil·la, regalada, la que sempre m'havia imaginat. Però, eus ací que la vella Barcelona encara no havia fet la seva darrera jugada: la jugada fatal.

Aquella mala jugada que em va fet mudar Taradell per Barcelona, la muntanya pel meu Amor i la lletra per un Plançó que, tots tres plegats, m'han lligat de nou en aquesta possessiva ciutat de la qual intento escatir-ne el misteri. Escatir-lo abans no em consumeixi i em deixi difunt i baldat. Ara sé que, com molts d'altres, Barcelona, l'encisera Barcelona de Joan Maragall, m'ha apressat per tota l'eternitat. M’hi ha apressat i, gràcies a l’Amor i els seus derivats, m’hi té com un fidel aliat, un aliat que, mancat de fugida, ha decidit capbussar-se en Barcelona, capbussar-s’hi fins al moll de l’os, fins al nucli, fins al cor, fins al misteri que fa de Barcelona una ciutat sense fugida possible, una ciutat que, com a tots els barcelonautes, ens acaba captivant. Per això, el Somni delsBruts, els altres barcelonautes, s'enfonsa en el cor de la bèstia. S’hi enfonsa, tot cercant l’úter d'una femenina Barcelona que els polits burgesos tenen capturada amb els seus fils de modernitat, una Barcelona que tenia una Xona darrera Montjuïc i que han volgut transvestir amb la Cigala d’en Nouvel. Una Barcelona que, com deia en Joan Maragall:

Tal com ets, tal et vull, ciutat maleïda:
és com un mal, donat, de tu s'exhala:
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre
Barcelona! i amb els teus pecats, nostra! nostra!
Barcelona nostra! la gran encisera!



Mi infancia son recuerdos de un Campo i una Mina

y de unos cascabeles
que sonaban cada dia.

Mi infancia son recuerdos
de un Rancho de dura tierra
y de un arbol abandonado
entre las ruinas de una alquería.

Mi infancia son recuerdos
del CampoLosPalos
y montañas de escombros
donde jugábamos cada día.

Mi infancia son sueños
de chavales que corrían
de unos seres mágicos
que cerca de casa vivian
Video publicat a desdelamina.net