El cap em bull
i el pit, oprimit,
anuncia pregones maleses
Què’s’l que vull
si el dit, enardit,
tecleja veritats obeses
escrit en un tovalló / tot dinant / a sortida de la fàbrica / 25 de març de 2009
L’impuls suara esmentat em demana un recès.
Un recès que, paraula d’Alcover-Moll, és “una separació, un allunyament”, és a dir, prendre distància del món habitual i les seves circumstàncies. També, ens diu el mateix diccionari, és un “lloc on no arriba el vent o altra inclemència del temps i que, per tant, defensa d’aquestes inclemències”... ¿inclemenciès del temps atmosfèric o dels temps que ens toca viure?. Last but not least que diuen els anglesos, també és un “lloc de retraïment, de separació de la gent”.
Vaig a fer un recès, doncs. Un recès per anar a escola. Escola en sentit original, escola com a “temps lliure per a ocupar-se en alguna cosa”, tal i com la veïen e la Grècia clàssica. Aquel paradís perdut que va dotar de sàvia musculatura a les tres cultures germanes que envolten la Mediterrània.
El meu recès serà Poblet. La meva escola: Poblet, Vallbona de les Monges, Santes Creus i el seu entorn. Serà un allunyament de la vida habitual, de l’ordinador, del vent, de les inclemències del temps. D’un temps que, enguany, se m’està fent més feixuc que en d’altres anyades.
Permet-me, doncs, fer un recès i, en tornar del vagareig, prometo cantar-vos-en les memòries.
i el pit, oprimit,
anuncia pregones maleses
Què’s’l que vull
si el dit, enardit,
tecleja veritats obeses
escrit en un tovalló / tot dinant / a sortida de la fàbrica / 25 de març de 2009
L’impuls suara esmentat em demana un recès.
Un recès que, paraula d’Alcover-Moll, és “una separació, un allunyament”, és a dir, prendre distància del món habitual i les seves circumstàncies. També, ens diu el mateix diccionari, és un “lloc on no arriba el vent o altra inclemència del temps i que, per tant, defensa d’aquestes inclemències”... ¿inclemenciès del temps atmosfèric o dels temps que ens toca viure?. Last but not least que diuen els anglesos, també és un “lloc de retraïment, de separació de la gent”.
Vaig a fer un recès, doncs. Un recès per anar a escola. Escola en sentit original, escola com a “temps lliure per a ocupar-se en alguna cosa”, tal i com la veïen e la Grècia clàssica. Aquel paradís perdut que va dotar de sàvia musculatura a les tres cultures germanes que envolten la Mediterrània.
El meu recès serà Poblet. La meva escola: Poblet, Vallbona de les Monges, Santes Creus i el seu entorn. Serà un allunyament de la vida habitual, de l’ordinador, del vent, de les inclemències del temps. D’un temps que, enguany, se m’està fent més feixuc que en d’altres anyades.
Permet-me, doncs, fer un recès i, en tornar del vagareig, prometo cantar-vos-en les memòries.
